La pel·lícula Bullitt (Peter Yates, 1968) no només té la persecució en cotxes més famosa de la història del cinema (el Ford Mustang verd botella conduit per Steve McQueen mira de desfer-se com pot dels seus perseguidors pels carrers empinats de San Francisco), sinó que també una de les bandes sonores més icòniques dels anys 60, on el jazz mesclat amb funky que proposa el compositor argentí Lalo Schifrin casa de manera perfecte amb les imatges que aquest thriller policial tan ‘cool’ proposa. No vos assusteu, tot això té sentit.

Ho dic perquè Branca Santa agafa, volent o sense, molts d’aquells elements que feren de Schifrin un referent de la mescla orquestral de vents, tocs de música llatina i el piano que el va dur, entre d’altres cotes, a formar part important del quintet del trompetista Dizzy Gillespie. El regal de Reis perfecte per una nit relaxada i sense complicacions, que va quedar arrodonida per unes presentacions finals d’allò més entretingudes, amb els trombons i la trompeta de Pep Garau (l’origen de tot plegat) sonant a tota hòstia mentres la percusió marcava el tempo directe, la quinta marxa del cotxe de McQueen baixant i pujant les costes amb l’elegància del jersei coll alt.

El concert d’aquest dissabte a Can Lliro va començar amb el so que, com el de la seva cançó més reconeguda Ha fallat tot, va dur inevitablement de cap a Rage against the Machine, amb la veu de Roger Pistola ‘atacant’ silenciosa mentre el públic s’acabava de situar després dels minuts d’espera passades les 23h. La virulència (en aquest cas verbal i justificada) va arribar de la mà del nou tema Armes de construcció massiva, on el grup critica l’abús edificatiu de la costa mallorquina, que deixa pocs rics i milers de precaris dins un sector cada cop més obsolet.

I com que les arrels de la Branca Santa d’aquest arbre sonor són profundes, també va haver-hi espai pel cha-cha-cha i els ritmes quasi africans a través de les mans portentoses de Pep Lluís García. Fou quan els temes agafaren solidesa i el concert va passar per una zona d’aigües tranquil·les, internacionals i dirigides a port. I això també passa, inevitablement, perquè la veu de Pistola (que no es pot deslligar de les seves influències grunge) transita per glissandos que fan recordar (pot ser només és cosa meva) a Chris Cornell.

La secció de vent va acabar d’acollir els incrèduls (dubtosos no crec que n’hi hagués cap) amb la suavitat perversa de la trompeta de Garau i la comunió, quan no els tocava estar acotats esperant el seu torn, dels trombons afinadíssims de Miquel Gayà i Tomeu Garcías, combinats en coreografia i remat.

En definitiva, Branca Santa és una rara avis dins el panorama musical manacorí, un gran experiment sorgit de l’associació musical s’Escat (una altra ametlla que s’adreça) que, com el collage que hi ha a la portada del seu disc iniciàtic, Trompes d’assalt (2016), té tants de trossos com caps i mans, com el monstre que promet ser i fa que l’espera pagui la pena.