La mort a manera d’un dietari. La mort d’una dona i la mort d’una manera de veure i entendre el món. Això és la darrera obra literària de Tomeu Matamalas. Una cucavel·la  literària que neix del dietari escrit originalment per Jaume Serra quan volgué expressar el dolor que sentia en veure l’agonia de la seva mare. L’obra també és un exercici intel·lectual destacable de racionalitzar, a través de la literatura, el dolor; el dolor que es sent davant la mort, davant la persona que no tornaràs a veure i que saps que amb ella s’enfonsa una manera de comprendre el món. Però no una manera de comprendre el món des d’un punt de vista tangencial, epidèrmic, personal o individualista, sinó terriblement com a col·lectiu, com a una societat que s’esbuca en els seus principis fonamentals: la cultura i la llengua. Una tragèdia grega de la que en som protagonistes i excedirà a futures cultures i generacions.

Però, Mort de Mare és deixar-ne constància de la pèrdua. No us ha succeït i no heu sentit aquesta debilitat transcendent, quan ha traspassat algú molt estimat per vosaltres, molt proper, algú que s’ha mort al llit però dins els vostres braços que heu experimentat una pèrdua que va més enllà de la persona estimada que se’n va? La mort de n’Antònia Adrover (Na Tonina, antiga madona de sa possessió des Pujol) és el fil conductor del dietari. Mare del capellà i escriptor Jaume Serra Adrover, responsable durant més d’una dècada  de l’església de Crist Rei de Manacor i que a finals dels anys seixanta i principis del setanta va exercir una notable influència intel·lectual i cívica damunt d’un col·lectiu de joves que han esdevingut persones importantíssimes per al desenvolupament cultural, crític i polític de Manacor, i que, aquest mateix capellà, va tenir també damunt Tomeu Matamalas  en l’edificació humanista del nostre amic. Una edificació que ha fet de Tomeu Matamalas una persona compromesa amb la cultura, un artista total, en el dibuix i sobre tot en la música i la literatura. I que segons l’imperdible pròleg signat pel propi autor fou amplament corresposta per ell mateix en el paper de deixeble.

Discorren pel dietari els pensaments del capellà, les visites del metge i la monja cuidadora. Els injectables de morfina en què sedar la víctima. Les enyorades però extenuants  visites a l’agonitzant per part de  familiars i amics, com a acte civil i memorable d’acomiadar-se en vida de qui has apreciat i estimat. L’obra que ha bastit Tomeu Matamales té moments excepcionals que et condueixen al recolliment, a la introspecció, a la trista alegria de la vida a la que ens aferram desesperadament com no ho havia destacat, l’autor, en anteriors obres seves. S’ha de tenir una certa edat per llegir aquesta obra i sentir-la plenament. Has d’haver vist la mort de prop, has d’haver conegut el dolor. I per escriure’l també.

Em i ens sorprèn que un home urbà i fill del Beatles tengui la capacitat de ficar-se en la pell d’un capellà fill d’una madona de possessió?. És un exercici de transformisme i de provatura literària de l’autor? En absolut. És una postulació davant la pròpia consolidació literària. El llibre també és un prova d’amor al seu pare intel·lectual, aquest capellà rural que abraçava l’amor a la llengua catalana i la teoria de l’alliberament, a Déu i a l’home, a les virtuts i als pecats per igual. I és una declaració d’amor a la terra i la llengua que tan bé coneix i estima Tomeu Matamalas. Un amor sense banderes, fet d’homes i dones que s’expressen en una llengua i una cultura amenaçada com mai i que té la seva arrel en la pagesia. Allà on també l’han cercada, entre altres, els antropòlegs bascos entre la seva gent, o com la va cercar, edificar i lloar Frederic Mistral als país Occità. De les bones persones només en surt el verb estimar.

Del pròleg només puc dir que és un posicionament net, clar, de l’autor amb el capellà amic i mestre, i el Manacor dels anys seixanta i setanta. Un pròleg on els historiadors manacorins s’hi hauran d’adreçar per saber com eren aquell Manacor de la barriada de Sant Roc, del grup Blanquerna… He sentit la més viva de les enveges més saludables de no haver pogut formar part de les vivències d’aquells anys i viure-les a prop del noms propis i els llocs que es citen. Persones que he pogut retrobar però molts d’anys després, a través de  les curolles culturals i cíviques  que hem duit a terme, i que han donat un sentit tan ampli a la meva vida.

Joan Gomila Gayà