Fa anys que Mariona Pascual (Manacor, 1993) estudia com es relacionen cervell i lectoescriptura. Unes evidències científiques que es poden aplicar a la didàctica, a fi de donar recursos que millorin la detecció de possibles problemes primerencs a les aules. Després d’uns anys a Portugal, la UIB (a través del Ministeri d’Universitats) s’ha pogut fer amb el seu talent i els seu projectes novedosos, com ara dissenyar intervencions i recerca que combinen la neuropsicologia cognitiva i l’educació.

Com has arribat fins aquí?

Quan era petita, m’apassionaven els llibres i les llengües mortes. I mai he deixat de sentir curiositat per conèixer com funciona un sistema tan mundà, que aprenem tan prest i que ens fa tan humans com la lectura i l’escriptura, però que alhora tanta gent hi té problemes. Vaig fer la carrera de filologia, però volia veure l’aplicació al món real i saber més sobre el cervell, així que vaig fer dos màsters, un dels quals en neuropsicologia i educació, i el doctorat en educació, estudiant dificultats del llenguatge. Ara som Professora Distingida de la UIB.

Un alumne pot tenir problemes d’escriptura i que no es noti?

Sempre hi ha hagut alumnes que han anat lleugerament per darrere de les fites que s’han d’assolir, i mai sabem per què… En realitat no és que no ho sapiguem sinó que no ens interessa.

Què vols dir?

Com que no tenen un diagnòstic, no és evident, i no se’ls pot etiquetar. Per tant, no hi ha un problema. Sempre hi ha hagut gent que va quedant pel camí sense poder seguir els altres. Però és molta més feina prestar-li atenció.

Però es pot detectar

Científicament es pot, clar. Podem veure i podem detectar quan això passa.

I per què no se fa?

Perquè no hi ha recursos. Si hi ha diagnòstic és fàcil poder avançar. Però per escriptura i lectura, en català, quasi no hi ha bateries de tests eficients i fàcils d’aplicar a l’aula, per exemple, perquè alguns estan desactualitzats. A més, és molt difícil que entrin logopedes i psicòlegs a la pública, i és un servei que després la família ha de pagar.

És per desconeixement idò?

A psicologia i logopèdia ensenyen a detectar o veure cap a on van les coses. A educació primària això no ho tenen, i només alguns docents s’hi especialitzen. Hi ha algunes assignatures durant la carrera, però ni recursos, ni temps… ni doblers. Algunes persones gestionen 30 alumnes dins una aula, i els docents especialitzats no donen a bastament. I per si no tinguessin prou feina, a més, has de ser mestra, educadora social, integradora, mare, psicòloga, buròcrata… Has de gestionar no només els infants sinó les famílies, també. I fer tot això suposa que després, a les 5 del capvespre, arrosseges la vida d’aquests infants a ca teva.

D’això va la teva tesi?

La meva tesi doctoral es centrava, entre altres coses, en cercar aquests recursos perquè un docent tengui eines dins l’aula per, com a mínim, veure què hi ha qualque cosa que no va bé. Per poder detectar aquests problemes de lectoescriptura, independentment que tenguin un diagnòstic previ o no.

I després derivar?

Sí; però l’objectiu no és tenir una etiqueta per després deixar-los arraconats a classe. L’objectiu de la detecció és una atenció especialitzada, que posi una persona complementària perquè ajudi a gestionar aquella aula. Tenir etiquetes, en aquest cas, no és dolent. El que ho és, és com aquestes etiquetes es comercialitzen o s’estigmatitzen.

T’he sentit parlar dels ‘smart pens’ o bolígrafs intel·ligents. Com funcionen?

Els smarts pens són bàsicament per veure què passa quan escrius. Des dels vessants més cognitius, el que mires és el procés: què ha passat durant l’escriptura perquè hi hagi un problema. Amb els smart pens podem enregistrar què passa mentre estan escrivint que ens ofereixi una finestra per saber què està succeint dins el cap i tenguem uns marcadors que puguem resseguir.

Pots arribar a l’edat adulta amb problemes arrossegats?

Sí, no desapareix màgicament. Hi ha molts exemples, com el de persones adultes amb dislèxia que han fet l’educació superior, que són capaces de trobar estratègies de compensació per les dificultats que tenen de processament fonològic i memoritzen les paraules com unitats. Tots ho suram, d’una manera o altra.

I després vendria la qüestió de si ho feim en un idioma o un altre…

Des del moment que tot el que envolta la llengua passa per un biaix polític i no purament per una necessitat humana i social, tenim un problema. Perquè la llengua es transforma en una arma. El bilingüisme ens aporta unes estructures neurals molt riques fins al punt en què, després aquest avantatge primerenc d’exposició a les llengües també és un recurs contra la pobresa d’adults. Et dona més recursos, més sortides i habilitats per navegar el món.

Parla’m de la beca Beatriz Galindo que t’han atorgat. En què consisteix? Què estàs investigant ara?

Les ajudes Beatriz Galindo són uns contractes que promou el Ministeri d’Universitats. Són uns contractes per a l’atracció de talent i promoció de l’excel·lència. Bàsicament, són per combatre la coneguda ‘fuga de cervells’, i ajudar a tornar la gent que ens n’havíem anat a fora, perquè les universitats d’allà ens havien ofert contractes molt més atractius que aquí, o que havíem guanyat beques postdoctorals internacionals, com el meu cas. En aquestes beques s’hi poden presentar 60 joves talents i 60 investigadors amb carreres de molt prestigi, cada dos anys. Enguany hem entrat a la UIB tres persones amb el perfil de joves talents: una de biomedicina, una de física i jo, que he estat l’única que han donat dins la branca d’Educació a tot l’estat.

I què fas?

La meva feina consisteix en moltes coses, però sobretot està distribuïda en tres grans pilars. Un d’ells és la docència. Som part del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació, i faig classes a futurs docents, acostant la ciència a la docència, ajuntant-les, i fent de pont perquè es nodreixin una de l’altre, transmetent aquestes evidències científiques aplicades a la didàctica. El gran pilar per què jo he estat contractada, però, és la investigació. Amb la meva formació ara puc aportar noves tècniques, eines i maneres de fer. Estic investigant aquells marcadors comportamentals i neurals dels efectes d’aprendre a escriure, i el que faig és dissenyar intervencions i recerca que combinen la neuropsicologia cognitiva i l’educació.

O sigui, cal fer feina de camp, cal fer molta feina de camp

Sí, no visc dins el despatx. He fet i esper fer molta feina de camp i de recollida de dades. Fas programacions didàctiques per les escoles, i si accepten el centre i les famílies, implementes un programa educatiu que l’has fet basat en evidències empíriques. A l’escola el que fem és beneficiar-la amb unes maneres de fer que sabem que la ciència avala o que les dades científiques corroboren que és així. Tu com investigador avalues com estaven abans, i què ha passat després de la intervenció, i si n’han tret rèdit, o per exemple mires quins factors cognitius condicionen l’aprenentatge. Això és interessant perquè, per exemple, en català se fa molt poca feina i tenim molta feina per fer. A mi m’enorgulleix especialment contribuir a corroborar que alhora que és una llengua vehicular, també és una llengua d’aprenentatge.

Quin seria el tercer pilar?

La divulgació i la transferència. Consisteix a fer veure a la societat quin benefici hi ha realment d’aprendre a llegir i escriure. No només en un domini escolar o acadèmic, sinó també transmetre la importància a la societat. S’ha de revalorar la feina dels docents, i ser conscients de la feina que hem de fer a casa per proveir d’aquests recursos als infants. El problema amb la divulgació científica és que ara tothom té un pòdcast, tothom t’explica teories, tothom t’escriu un llibre… i a vegades fa falta que la gent que sí que fa feina amb això sortim a explicar exactament què passa. Igual que tothom vol sentir un meteoròleg quan ve una tempesta o vol sentir un metge quan hi ha una epidèmia, nosaltres també feim molta feina per evitar la desinformació i els neuromites. I en educació, pareix que tota opinió és vàlida, però hi ha molta ciència al darrere. Nosaltres no som el cunyat donant la seva opinió en un dinar familiar. Ens dedicam a això.