En tan sols una setmana i mitja el cant de la Sibil·la ha protagonitzat (i focalitzarà fins acabar l’any) l’escena cultural mallorquina. I ja no tan sols des d’un punt de vista tradicional i dins una litúrgia religiosa, sinó també desferrada d’ella com un element representatiu de la societat jove, que s’aferra als símbols per reconèixer el passat però per, a partir d’aquí, fer-los seus de manera particular i orgànica. És el que hem viscut a Manacor aquests dies, on s’hi han representat entre l’església del convent de Sant Vicenç Ferrer i el teatre municipal, fins a tres propostes que han tengut el cant apocalíptic com a protagonista essencial.

Sibil·Lab

El passat diumenge dia 15 va tenir lloc el Sibil·Lab, un concert amb la figura de la Sibil·la com a eix. Sota la direcció musical de Joana Gomila i les veus i músiques anunciadores de Mar Grimalt, Noemí Garcies, Antònia Monroig, Joana Gomila, Laia Vallès, Miquel Amengual, Joan Amengual, Miquel Gayà, Tomeu Garcias o Ars Antiqua. Tot plegat dirigit artísticament per Joan Miquel Artigues. Una mirada més visual i contemporània, amb mescla de sintetitzadors i projeccions.

“Al 2017, ara fa set anys, vaig iniciar un projecte que es deia Laboratori Sibil·les, amb la intenció de fer una recerca per tenir-la com a font d’inspiració per a un futur concert o espectacle propi. Hi havia una part teòrica i una part pràctica. Com que en aquells moments vivíem a Catalunya ho vaig proposar dins el marc de la Fira Mediterrània a Catalunya. Vaig intentar trobar persones que estudiessin i cantessin la Sibil·la a distints llocs, no només de Mallorca. També a la Seu d’Urgell es canta o a Barcelona; va ser com posar-nos tots en comú”, explica Joana Gomila.

En paral·lel

“Curiosament, gairebé al mateix temps, ja hi hagué diversos projectes a l’illa com un de Miquel Brunet que es va dir Mystirio Sybilla, i que eren unes improvitzacions amb quatre cantants, entre les que hi havia Júlia Colom, Noemí Garcies o Carme Jaime. Un temps després també Maria Arnal en va fer una versió guapíssima, i al CCB se’n va fer una altra a partir d’una intel·ligència artificial”, recorda. “Crec que és un símbol i els símbols necessiten que els dotem de contingut, perquè si no, no signifiquen res. Supòs que cada generació de qualque manera els ressignifica. Passa el mateix amb tot el que és la cultura tradicional i popular, com amb totes les tonades de feina. És un corrent que vivim des de fa uns anys. De vegades pens que dins un món tan globalitzat i on tenim tanta informació i tants símbols que a lo millor no ens pertànyen… la Sibil·la n’és un que s’està ressignificant”.

Gomila reflexiona d’una forma encara més profunda: “Moltes vegades m’emociona pensar per quantes veus ha passat la seva melodia, quanta gent s’ha posat amb l’espasa a la trona de l’església i ha cantat la melodia, per quantes veus ha transitat. Ho trob molt hermós, per quants de cossos?. I després també passa que vivim en un moment de col·lapse en que pareix que no hi ha futur, on la simbologia de la Sibil·la com a bruixa endevinadora que ens pronostica una fi del món i a la vegada un naixement, cobra significat. És quasi una evidència que aquest símbol ara mateix ens pertany”.

Patrimoni

“La revisisió de la Sibil·la òbviament ha vengut de la mà de la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, el 2010″, diu Bàrbara Duran, que aquest passat dissabte 21 de desembre va promoure i executar amb èxit una reformulació del cant, també a l’església del Convent, amb Montse Mozo com a Sibil·la i l’orgue a càrrec de la pròpia Duran, i organitzat per l’Associació Cultural Font i Roig.

“La Sibil·la ha anat resorgint en un moment en que els trets essencials de la cultura mallorquina es desdibuixen, el teixit familiar, el teixit de coneixences… Antropològicament el que era un món rural, amb una xarxa de relacions molt clara, això comença a desaparèixer, ens queden aquelles coses que assoleixen la categoria de símbols per a la comunitat, de reconeixer unes fites. La mallorquinitat ve marcada per una serie d’esdeveniments al llarg de l’any que qui estan criats dins aquesta cultura reconeixen de forma automàtica”. “A més ara hi ha sectors joves i progressistes, oberts mentalment, que hi veuen de qualque manera la recuperació d’un patrimoni musical que ens pertanyia“, afegeix Duran que recorda que l’any 1999, “la darrera Sibil·la que va cantar al Convent va sortir amb taques de rovell al vestit… mal cantada, fou penós, vull dir que hi ha hagut un canvi radical en aquest sentit”.

La Sibil·la ciber

L’altra proposta novedosa que enguany li ha donat un volta més a la Sibil·la tradicional, ha estat l’espectacle de dansa Cybil·la, estrenat aquest passat 19 de desembre al teatre municipal de Manacor. Un concepte escènic de l’autora Catalina Carrasco, que també protagonitza la història, que ens situa en un món al llindar de l’apocalipsi, on els recursos s’esgoten, l’escalfament global és una realitat i la natura respon amb força als desafiaments que ha d’enfrontar. “Com a solució a aquesta situació es cerca un canvi global a través de generar empatia i amor, en una relació de col·laboració amb els éssers vius i no vius”, explica. Tot arrodonit per la dramatúrgia sonora de Jaume Manresa.