Fa poc, una estudiant de periodisme em va fer una petita entrevista per tal d’enllestir un treball sobre els hàbits de lectura de la gent jove i (no tan jove). Li interessava, sobretot, parlar de les novel·les de fantasia, que, des de fa uns anys, omplen els prestatges de les llibreries. Em va demanar coses ben curioses. Per exemple, quin criteri seguesc a l’hora de triar l’estant on col·locar aquest tipus de llibres; o com diferencii quins són per a més jovenets, quins per a adolescents i quins per a un públic més adult. Així mateix, tenia interès a saber si pens que alguns estan destinats al públic masculí i d’altres al femení. Li vaig explicar que els pos tots a una mateixa prestatgeria perquè els qui habitualment adquireixen aquesta classe de narrativa saben que és allà on la trobaran. És, senzillament, una disposició pràctica i còmoda per als lectors.

Doncs bé, em va fer notar que, del gran assortiment de títols que hi ha en aquella secció, la majoria semblen dirigits a un públic femení: sagues fantàstiques com les de Sarah J. Maas, Victoria Aveyard, Rebecca Yarros o Danielle L. Jensen, entre d’altres. En canvi, les novel·les de Patrick Rothfuss, Robert Jordan, Joe Abercrombie, George R. R. Martin, J. R. R. Tolkien o Ursula K. Le Guin, també de fantasia i ciència-ficció, estan situades a una altra banda i semblen enfocades, segons el seu parer, a un lector masculí i més adult. En aquesta prestatgeria hi tenc les principals sagues actuals, les obres clàssiques del gènere i altres de fons que consider imprescindibles. Des del meu punt de vista, cap d’elles està enfocada a un tipus de lector concret. Allà hi van a parar tant les lectores com els lectors, però el que sí és cert és que apunten a un públic de major edat.

Com era d’esperar, acabàrem parlant de Brandon Sanderson, el gran autor de novel·la fantàstica del segle XXI, un nord-americà de Nebraska amb cara de setciències que ha venut més de trenta milions de llibres arreu del món. Em va preguntar si entenc per què els seus lectors són majoritàriament homes, i si li podia dir de quina franja d’edat són. Com que, curiosament, en aquells moments estava llegint Sanderson, vaig poder respondre aquelles qüestions sense gaire dificultat. Posteriorment, i arran de les observacions que em va fer, he arribat a certes conclusions que m’han ajudat a elaborar aquest article.

Si vos demanau per quina classe de llibres es decanten els lectors d’entre 17 i 30 anys, la cosa està clara: elles llegeixen moltes coses, són més obertes i els seus gustos abarquen distints gèneres. En qualsevol cas, és un fet que les novel·les de fantasia heroica embellides amb una potent història d’amor i una mica de sexe els tenen el cor robat. Ells, ara per ara, llegeixen Brandon Sanderson i poca cosa més. Són molts els meus clients fascinats per aquest autor top vendes i estan tan convençuts de les virtuts de l’escriptor que, a força d’insistir una vegada i una altra, van aconseguir que l’estiu passat em llegís el primer llibre de l’exitosa saga El archivo de las tormentas. Un totxo de 1.200 pàgines amb una portada d’allò més kitsch, que d’entrada fa cosa de mirar i peresa d’envestir, sobretot si un sap que és només el primer de deu volums.

Com a lector nostàlgic i esporàdic de novel·la fantàstica ―un gènere al qual recorr quan vull desconnectar de lectures més “feixugues” o per evadir-me d’aquesta realitat tan empírica que habitam―, he d’admetre que qualsevol immersió en mons on les espases tenen noms evocadors, la bruixeria i els enemics monstruosos estan a l’ordre del dia i les èpiques batalles entre el bé i el mal esdevenen decisives, em sembla temptadora. Supòs que la cosa ve d’enrere, quan a la meva infància i joventut llegia meravellat Tolkien, C. S. Lewis, Le Guin o Howard, tot imaginant-me a mi mateix com un llegendari guerrer o un poderós mag capaç d’alliberar la terra de qualsevol mal. Per tal de reviure les emocionants sensacions d’aquelles lectures i per mantenir-me al dia quant a les novetats literàries, els darrers anys he llegit George R. R. Martin i Patrick Rothfuss, i he gaudit les seves històries, però amb la sensació frustrant que deixa en el lector qualsevol obra inacabada.

De Brandon Sanderson, fa molts d’anys vaig llegir Elantris, la primera novel·la que va publicar. Em va agradar i em va sorprendre pel seu imaginari i per l’univers que havia aconseguit crear. La història tenia un bon grapat d’escenes sublims, tot i que em va decebre una mica el seu poc treballat estil literari i la manera de resoldre certs conflictes. Supòs que, per aquests motius, no havia tornat a agafar cap altra obra seva.

L’amic Toni Borrueco ―especialista en Sanderson i gran lector de novel·la fantàstica― insistia que llegís, almenys, el primer llibre. Altres joves lectors que venen per la llibreria també ho intentaven, però jo sempre els donava llargues al·legant que no m’agrada començar sagues inconcluses. Va ser en Toni qui em va explicar ―arran de la imminent publicació de Viento y verdad, el cinquè volum de la sèrie― que aquest tancarà un arc narratiu i deixarà ben acabada la primera part de la història. «Si un no en té ganes, no farà falta llegir els següents», em va aclarir. Per tant, segons ell, ara no tenia excusa per no capficar-me dins l’univers del Cosmere. Finalment, li vaig fer cas i l’estiu passat vaig emportar-me de vacances el primer llibre (o millor dit, llibrot, perquè pesa dos quilos). «Ja veurem si pas de la pàgina cent, si no m’enganxa aviat el deixaré anar», em vaig dir.

Des d’aleshores han passat tres mesos, i mentre escric aquestes línies ja som a la darrera part del tercer volum. Ara només me’n quedaran dos i la veritat és que, si la cosa no es desbarata, em sabrà greu acabar-los.

El primer llibre es titula El camino de los reyes i comença amb un regicidi. L’assassinat del rei Gavilar és una escena potentíssima que deixa el lector amb la boca oberta per com està de ben narrada. Un encara no sap res dels personatges ni entén el que passa en aquell univers on els homes lluiten amb grans espases esquirlades i els assassins caminen per les parets desafiant la gravetat, però ja pot sentir com l’aventura, que engega d’una manera tan espectacular, ve carregada de promeses.

«Veurem com s’ho farà aquest tipus per mantenir el nivell», pensava després de llegir els tres primers capítols, encara reticent a deixar-me “vincular”. Però Sanderson manté el pols i ho fa de forma exemplar; abans de regalar-nos més emocions de les fortes, comença per presentar l’heroi destinat a salvar el món, i ens el mostra en les seves hores més baixes. De nom Kaladin, és un valent i jove soldat amb conflictes ètics a qui l’escriptor enviarà a l’infern després de ser traït i humiliat. Com esclau i presoner dels bèl·lics Alezi, a Kaladin li sobrevindran tots els mals i les desgràcies imaginables.

He d’admetre que feia molts d’anys que no llegia una desconstrucció i una reconstrucció d’un personatge tan doloroses, obsessives i, finalment, glorioses. Per aconseguir donar-li vida amb tanta profunditat, es veu que el novel·lista té perfectament assimilades les ensenyances del savi Joseph Campbell i ha llegit amb profunditat el seu El héroe de las mil caras. De manera assenyada, mentre fa créixer l’estoic Kaladin i prepara el camí per als esdeveniments que es produiran, l’autor es permet tot el temps del món; mil pàgines en les quals ―sense fer-se mai avorrit― desplega el taulell de joc i presenta la majoria de personatges principals: Shallan, una heroïna de qui no saps gaire bé què has de pensar; Dalinar, temut i irascible, i conegut com Espina negra ―per a mi el protagonista més potent de tots; Adolin, el seu atractiu i valent fill guerrer ―tal qual un cavaller medieval; Jasnah, una jove freda i erudita; Sadeas, un alt príncep ambiciós; i un llarguíssim etcètera de creacions que el lector anirà estimant o abominant a mesura que avança la trama.

Sanderson, a força de constància i detalls, fa realitat el seu univers ple d’sprens vinculats als homes, fauna autòctona portentosa, monstres dels abismes, desoladores tempestes, espases amb la capacitat de tallar la pedra i cremar la carn, armadures gairebé impenetrables, sistemes de màgia que semblen reals, Déus ambigus, batalles, conspiracions, tragèdies… És a dir, tots i cadascun dels elements que es necessiten per erigir una llarguíssima epopeia de set mil pàgines.

Comsevulla, l’escriptor no frisa d’enllestir el seu llibre, però el lector tampoc no té pressa per acabar-lo. I és que com a creador que és d’escenes majestuoses, Sanderson ens entusiasma i ens manté enganxats donant-nos el que necessitam en el moment que ho necessitam: una aventura aquí, una batalla allà, un gir inesperat de l’argument, un monstre contra el qual lluitar, un dilema moral, una sensació de perill imminent… I ho fa amb molt d’ofici fins arribar a les darreres i apoteòsiques cent pàgines, en què la trama es precipita com una allau i totes les línies narratives conflueixen en el mateix punt. L’alçada èpica que agafa el primer volum és tan emocionant com aclaparadora. Costa deixar la lectura quan s’apropa l’anhelat desenllaç, i no es pot evitar pensar que algú hauria d’adaptar tot aquest material per a una gran pel·lícula o sèrie de televisió.

Però, com diu el refrany, no totes les nous són plenes. Brandon Sanderson és un gegant a l’hora de narrar el conflicte, les estratègies de la guerra, l’emoció de les batalles, el buit que deixa tanta mort quan arriba la calma… Per a ell, retratar l’heroisme i l’èpica de la conflagració no suposa cap problema, és una cosa que li surt de natural. En canvi, no sap fer creïble un ritual de seducció entre dos enamorats, una relació sentimental adulta o una trobada sexual apassionada… I com que no en sap, no ho fa, i això és una mancança important que empobreix una mica el conjunt.

Els seus personatges, tant les dones com els homes ―però sobretot els homes―, són uns puritans rematats. Sembla improbable que una societat descrita amb tant de detall i tan versemblant hagi sorgit de la reproducció d’uns herois i heroïnes tan casts i pudorosos. A moments, és com si un llegís una història de cavalleries escrita per un beat de sagristia, on les donzelles són inaccessibles i virtuoses, i els guerrers només se n’enamoren platònicament. Com és això possible? Ningú ha ensenyat a aquest home a moure’s en altres camps de batalla?

Sanderson és mormó, i aquesta particularitat, supòs, circumscriu la seva moral de moltes maneres. El que és segur és que l’educació rebuda ―tant per bé com per mal― ha condicionat alguns aspectes de la seva literatura, i el fet de no saber plasmar damunt el paper ni tan sols un petó als llavis n’és una conseqüència. Si George R. R. Martin ens sorprenia —ja en els primers capítols de Joc de trons—, amb l’incest explícit entre germans, Sanderson ens arriba a embafar amb tanta mà dreta coberta en senyal de decòrum. Les seves heroïnes ―les pobres― es veuen impotents davant tanta testosterona consumida en el camp de batalla. D’acord que el context de la història, amb unes castes socials ultraconservadores, unes lleis hipermilitaritzades i unes ambicions clarament capitalistes, li serveixen de comodí per justificar l’aparent falta de desig, però això no hauria de ser un pretext per no intentar despullar físicament els personatges que amb tanta profunditat psicològica ha creat.

El fallit intent d’introduir un gai dins la trama simplement per quedar bé o deixar caure la sospita que alguna de les protagonistes pugui ser bisexual no acaba d’arreglar la situació, precisament. Quan cau en demagògies com aquestes, tot sembla forçat i les escenes pràcticament transporten el lector a una pel·lícula de Disney. En resum, a Sanderson li falta el valor de ficar els seus personatges davall els llençols. Per tant, és normal que gran part del públic femení no acabi de connectar amb aquest home obsessionat amb la guerra.

Dit això, i ja per acabar, he d’admetre que el relat és tan potent i el ritme que desplega tan engrescador, que aquesta mancança de fluids ―que si es resolgués faria el conjunt més humà―, en el fons no li fa mal. Ben mirat, quan llegírem la trilogia d’El senyor dels anells —tot i que hem de tenir en compte que es va escriure fa gairebé un segle— tampoc no coneguérem les passions carnals entre els hòbbits, els elfs o els orcs i ningú no es va queixar.

Sigui com sigui, Viento y verdad ja és aquí, a la llibreria, i també pesa dos quilos. En poder, faig comptes llegir-lo amb tan bona disposició i tant de gust com he llegit els altres. Al llarg d’unes setmanes, deixaré que Brandon Sanderson faci el que millor sap fer: portar-me lluny, molt lluny, a la seva terra alternativa; un lloc on els homes i les dones poden volar tan alt com la imaginació els permeti i on les lleis de la física no impedeixen cap acte d’heroisme, per impossible que ens pugui parèixer. Sospit que en acabar-lo, només em quedarà desitjar llarga vida al rei de la novel·la fantàstica.