“Vaig sentir la necessitat quan ella va morir el 2023, fins aleshores no en feia comptes”, explica el músic, dibuixant i escriptor Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) sobre el seu darrer llibre Mort de mare (Món de Llibres, 2024), una espècie de diari novel·lat de la malaltia, agonia i mort de la mare del seu amic, Mossèn Jaume Serra i Adrover, un capellà que va fer el trànsit “d’estar assegut a la dreta del pare, a quedar a l’esquerra així com es va anar fent major”. “En tot cas un home que tenia una biblioteca extensa i variada i que ens va ensenyar, als joves per aquells temps teníem uns 13 o 14 anys i que anavem per Crist Rei, el món de la literatura lluny de l’adoctrinament i cataquisme que era normal als anys 60, la qual cosa era raríssima”, continua Matamalas, que el passat dimecres 11 de desembre a les 19,45h, després de missa, va presentar precisament a l’església de Crist Rei el llibre.

Serra, nat al 1934 a sa Marineta de Llucmajor, va arribar a Manacor l’any 1960, primer com a vicari i després com a rector de la parròquia de Jesucrist Rei, on hi va quedar fins el 1975, “allà coincidírem. Nosaltres, el grupet de músics amb cabells llargs, després hi havia els futbolistes, els excursionistes o els aficionats a la lectura. I ell sabia separar i engrescar cada grups amb el que li agradava. No era gens capellanesc en aquest sentit”. De fet durant la seva estada a la parròquia, amb ell hi compartiren espai com a vicaris Llorenç Bonnin, Jaume Santandreu, Pere Fons o Andreu Genovart. Santandreu, com altres, era de la teologia de l’alliberament, capellans obrers, que també feien feina fora de l’església.

“Record que era un contacte novedós amb la religió. També hi havia el grup Blanquerna, joves que organitzaven concursos literaris i que després molts d’ells s’implicarien políticament d’una manera o una altra”.

Sobretot des de que Jaume Serra es va retirar a s’Alqueria Blanca, el 2011, el grupet format per Fausto Puerto, Jaume Mesquida i el propi Matamalas, l’anaven a veure “quatre o cinc vegades a l’any, per parlar de tot”. Va ser en una d’aquestes trobades que Serra li va demanar que reescrivís i ampliés Mort de Mare, aquell diari escrit el 1980, durant el periode de malaltia “d’una dona a la que ell idealitzava d’una forma que no era normal, fins al punt de voler demanar al Vaticà la seva beatificació”.

Però el que va acabar per convèncer Tomeu Matamalas fou l’oportunitat que hi tenia de modificar el text “de tal forma que sigui a més una visió i testimoni de la transformació del camp i de la societat rural de la Mallorca que ja s’estava morint. La mort d’una visió del món, de la forma de vida d’una madona de possessió”.

Un context sociològic i antropològic sense el que no s’entén el diari, a qui Matamalas ha intentat treure les excessives referències “a la fe i l’esperança”, a canvi de fer un collage, un arròs brut d’allò més sucós i ben escrit. Un experiment sense precedents a la literatura manacorina i mallorquina; el retoc d’una obra prèvia per fer-la major, amplificant-la com només un escriptor de la seva talla pot.