Curiosa coincidència que en aquesta primera tongada de Temporada Gran de Teatre a Manacor s’hagin ofert dues obres històriques amb Napoleó com a protagonista, tot i que a una d’elles es tracti d’un protagonista absent. Així, la temporada va començar amb “Le Congrès ne marche pas” sobre el Congrés de Viena i aquest darrer cap de setmana ha acabat amb “ Els Buonaparte”, una peça de Ramon Madaula dirigida per Sílvia Munt i interpretada per Pau Roca, David Bagès i Oriol Guinart.

Napoleó, després que el genovesos venguessin Còrsega a França, va viure de prop l’esclat de la Revolució francesa i, atret pels seus ideals, tot i que havia estat partidari de la independència de Còrsega, es va unir a la facció afrancesada, cosa que el va enemistar amb els independentistes corsos i va provocar la fugida de la família de l’illa i el refugi a Marsella. Al final de l’obra de Madaula mostra l’enyorança i el sentimentalisme dels germans cap a Còrsega, on tot ho recorden bell i pur, cantant “Corsica nostra”. Segons Napoleó França feia olor de perfum i Espanya de pixum.

Napoleó va decidir envair Espanya aprofitant la debilitat de Carles IV. El motiu no era altre que fer un bloqueig continental als anglesos, ja que Portugal i Espanya feien comerç amb Anglaterra. El que no esperava el cors és que a Espanya hi trobaria tanta resistència. El temor que els francesos s’apoderessin d’Espanya va fer que el març del 1808 els seguidors del príncep Fernando organitzessin el motí d’Aranjuez, Godoy va ser destituït i Carlos IV va abdicar en el seu fill (Fernando VII). L’abril de 1808 es van produir les abdicacions de Baiona: Napoleó va obligar a abdicar Fernando i Carlos. El 2 de maig, Madrid es va revoltar contra la presència de les tropes franceses declarant la guerra a Napoleó i aviat es va estendre la resistència per tot el país. Havia començat la Guerra de la Independència.

Els partidaris d’expulsar els francesos els van vèncer a Bailén el mateix any 1808. Era la primera derrota a Europa i José I Bonaparte es va retirar a Vitòria, on un furiós Napoleó va viatjar des de París per instar-lo a tornar a Madrid. Volia convèncer el seu germà de continuar amb l’empresa d’educar per la llibertat, la igualtat i la fraternitat a aquest país d’incultes esclafats per la religió i els Borbons. El destí és tossut i el regnat de Josep I va durar el que va durar, però aquesta ja és una altra història. Aquesta trobada entre germans, amb la presència d’un tercer personatge històric, Roustam Raza, el mameluc de Napoleó, és la base d’aquesta obra biogràfica de ficció de Ramon Madaula. Una trobada de dos monarques germans, un rei i un emperador, necessitats l’un de l’altre, a través d’anhels, pors, èxits i fracassos a partir dels quals es construeix el text.

D’aquesta trobada no hi ha cap testimoni històric i, des de la ficció, Madaula ens retrata un Napoleó que somia imposar la revolució al món i un José I trencat per la seva fallida acceptació com a rei d’Espanya i de les Índies. Pau Roca interpreta l’Emperador com un home altiu, insensible, que només s’estova en una banyera d’aigua calenta i d’Espanya només n’alaba la seva gastronomia – les patates amb xoriç (vol fer referència al Borbó, Madaula?) que li delita la boca però el condemna a les morenes més inclements. David Bagés, un Pepe Botella a qui Madaula opta per presentar com un esser feble, sempre disposat a anar a remolc del seu imparable germà, del qual accepta aprofitar l’aigua tèbia i bruta per rentar-se però desconfia del massatge íntim del criat Raza.

Potser Madaula exagera una mica tan bona disposició, ja que històricament José Bonaparte fou un monarca preocupat per la cultura, protector de les arts i que invertí gran part de la seva fortuna personal en educació i ciència. El seu regnat va estar marcat permanentment per la guerra de Napoleó. La seva cerca de suport entre els grups d’il·lustrats espanyols, bàsicament entre els anomenats amb menyspreu afrancesats per la seva simpatia amb les idees de la revolució i més permeables a la ideologia de Napoleó, va ser contínua i desassossegant.

El tercer personatge és en Roustam Raza, el mameluc o esclau de Napoleó, d’origen armeni i regal del xeic del Caire, interpretat per Oriol Guinart. Ben valorat per Napoleó, té la llibertat de dir el que pensa sense por a ser castigat i, encara que els dos germans sembla que no l’escoltin, canta les quaranta a un poder jeràrquic instaurat des de la força i la por. Madaula juga amb humor a crear una diàleg entre dos personatges històrics amb to familiar. El resultat és brillant, el conjunt funciona com un rellotge, eficaç divertiment sense intentar ser exactament fidel a la Historia, amb una gran interpretació dels tres actors. En definitiva, si els “sans coulotte“ no varen convèncer els espanyols, sí que ho feren amb els espectadors de Manacor.