Si perseguir la utopia és un repte possible, Joan Amengual no ha perdut dos anys de bades. Expert en energies renovables, ara ha ideat amb Albert Ferrer, la primera comunitat energètica d’autoconsum de les Illes Balears. Una xarxa de petites instal·lacions que combinen plaques solars i explotació agrària (quinze finques de menys de mitja quarterada entre Manacor i Artà) i que permetran obtenir electricitat a baix cost per a 50 socis cadascuna. Una idea tan pionera com burocràticament complicada que al 2025, sense possibilitats ja de fer-se enrere, serà a la fi una realitat. Parlam amb ell perquè ens expliqui una mica més una iniciativa que pot revolucionar el mercat i crear, això segur, un antecedent.

On és el truc?

No n’hi ha. La comunitat energètica com a tal no té cap esperit de negoci. Si fos així, no ens hauríem ficat en tot aquest trull sinó que hauríem enfocat els nostres esforços a construir grans parcs solars per vendre l’energia. És perquè tenim unes inquietuds personals. Jo venc del món col·laboratiu i humanitari, és el que he vist a ca nostra. A nivell professional, paral·lelament, he crescut en el món de les energies renovables. És cert que moltes grans companyies oportunistes han aprofitat la tirada de la ‘moda’ de les renovables per especular i fer negoci, però això és a una altra escala. Personalment no tenc cap intenció d’entrar-hi en aquest model.

Els números surten?

Crec que és una alternativa viable, sí. Hem trobat un punt d’equilibri per poder fer projectes energètics cooperatius i solidaris, sense perdre-hi i amb viabilitat realista.

I amb inquietuds agràries 

Clar, volem projectes que puguin perdurar i que es puguin executar, sobretot. Si agafam això i li afegim la figura d’Albert Ferrer, que és el gerent de la Cooperativa Agrària que hem creat a Artà, i que té una visió del món rural molt creativa i proactiva, tenim un combinació perfecte unida al component altruista que li deia.

Pesa més el fet de reduir el cost de la factura elèctrica o el respecte mediambiental?

Miri, fa dos anys que vam començar a plantejar la possibilitat de fer alguna cosa conjuntament. Amb plantejament i disseny, amb viabilitat tècnica, viabilitat normativa, viabilitat econòmica i viabilitat social; perquè d’alguna manera el punt de partida era, i és, cobrir una necessitat social, en aquest cas energètica, que consideram que no hi està. Un altre argument és el de la transició energètica, el de voler contribuir a la lluita contra els canvi climàtic, no només consumint energia verda, sinó energia verda de quilòmetre zero; perquè tota la infraestructura de xarxa elèctrica, de moviment de l’energia, també s’integra dins les problemàtiques del canvi climàtics.

No impactaria menys un parc solar gros que aquests 15 de petits?

No. En primera perquè fer un parc solar gran normalment és molt complicat. Per sort, les lleis urbanístiques, forestals i mediambientals de les Balears restringeixen molt l’accés a projectes de magnituds tan grans. Després, constructivament, hi ha poques empreses, per no dir cap, que a nivell econòmic puguin competir per executar aquests tipus de projectes. De fet, els parcs solars que s’han executat a Mallorca difícilment els han pogut dur a terme empreses locals. En algun cas, ni tan sols nacionals.

M’està dient que són especulatives?

No diré que la base de tot sigui l’especulació perquè, al final, qui s’afica en el món de les energies renovables, de bones a primeres té una actitud i una naturalesa ecologista. El que passa és que després, a nivell econòmic i de negoci, és molt complicat competir; perquè tu entres dins un mercat que ja és internacional i ho has de fer contra els grans gegants que sí que són especuladors.

Fer un parc solar ja no està tan ben vist com abans?

Aquests grans parcs solars de cada vegada tenen més mala fama, és cert. En el sentit que no se’ls hi posa cara. I d’alguna manera la gent vol saber qui hi ha al darrere. En el nostre cas poden reconèixer una instal·lació agrovoltàica amb el nom d’algú proper que coneixen, que sabem on és, que sabem a on anar a cercar. I prest tendrem una oficina física, segurament a Artà. Després hi ha la qüestió normativa de les lleis energètiques, que diuen que a partir de 100 kW es passa a ser una instal·lació de mitjana tensió, i per tant s’aplicaria la normativa que s’aplica a tots els parcs. Això ens faria perdre valor respecte els consumidors que ja no tendrien arguments, en aquest cas econòmics, per preferir-nos.

Tornam a la senzillesa

Clar, aquí entra també el punt de partida propi. Nosaltres no volem crear un gran projecte que dugui anys de disseny i de feina, tot i que el nostre ja du dos, i que d’alguna manera no defensi el valor principal del producte local, la petita escala i la proximitat. És el mateix que els joves pagesos que fan una formatgeria o un petit cultiu, un hort ecològic; et diran jo vull fer petits horts o petites formatgeries a diferents pobles; no una gran granja de vaques. Perquè perd el valor que té, el fonamental de la seva naturalesa.

És un esperit generacional, també?

Jo estic convençut que és així. Els que duim anys en aquesta nova manera de pensar i anys en el sector, ens donam compte que aquest esperit de creixement il·limitat que hem heretat té les cames molt curtes i és molt poc sostenible.

La ironia de consumir territori per ser sostenibles

No queda integrat a l’entorn. a Mallorca, geogràficament estam limitats, això ja ho sabem. Com deia no es tracta de fer una gran instal·lació fotovoltàica per revendre l’energia a Endesa, o a un comercialitzador gran que després la revendrà amb un 400% de marge. Avui hi ha un concepte que gairebé s’està perdent pel mal ús de la paralula, que és l’eficiència. L’eficiència no és només és màxim rendiment, com plantejava aquest model de negoci anterior al nostre, sinó que integra el màxim rendiment dins el mínim impacte, de costos, visual dins l’entorn i mediambiental.

Parlau d’ocupació. A quanta gent podríeu donar feina amb aquestes instal·lacions agrovoltàiques?

Començant pels tècnics d’instal·lació, tècnics de construcció, personal administratiu per gestionar tot el control de consumidors i membres, altres, i baixes. I per altra banda donar oportunitat a joves agricultors i ramaders que avui no disposen de les eines, l’espai o la capacitat tècnica per poder dedicar-s’hi.

Les terres no s’han de deixar de conrar

El que no té sentit és que per fomentar les renovables, haguem d’ocupar terres productives perquè deixin de ser-ho. Allà hem de reestructurar l’entorn natural de la nostra geografia. La part agro de la construcció no és un component estètic. El projecte agrari que s’implementarà ha de ser igualment productiu i rendible. I, de fet, per poder-ho fer, s’ha fundat en paral·lel la Cooperativa Agroalimentària de Llevant, que ha aconseguit la categoria de prioritària per poder executar els projectes agrícoles.

Per cultivar pebre tap de cortí o altres coses també?

No només hi haurà tap de cortí. Aquest és el producte que hem trobat que demana ombra per poder ser productiu, per poder créixer, i és el que davll les plaques pot anar millor; a més perquè és un producte local, amb denominació d’origen. És un producte comercialment amb un valor afegit. Perpo també pot haver-hi part de cultiu i una part de corral de pastura, per exemple. Perquè, tornant amb l’exemple de les formatgeries, tenim joves pagesos amb 10 o 15 cabres, que tenen un corralet a foravila. Aquestes cabres necessiten pasturar per diferents terrenys. Perquè, si no, una mateixa terra deixa de tenir nutrients. Poder fer un circuit. Una altra opció és l’apicultura. De fet ja hi ha un projecte en marxa a Sant Salvador d’Artà. Una de les possibilitats és muntar una petita producció de mel, que a més ajudés al manteniment i creixement de l’abella. Aquestes abelles no només trobarien un lloc on està ben protegides i poder créixer, sinó que, a més, produirien mel i protegirien les plantacions de possibles insectes i agents externs.

Ja estau a un punt de no retorn? És a dir, la comunitat sortirà endavant dins 2025?

Hem passat el filtre de llicències d’Endesa a uns quants projectes d’Artà, que segurament serà per allà on comencem. Hem passat el filtre de la normativa urbanística gràcies en bona part al suport de la Conselleria d’Energia. Hem passat el filtre de la qüestió financera de com es pagaran aquestes instal·lacions. I hem passat el filtre d’accedir a unes subvencions europees que són imprescindibles i que tenim ara només pendents de resolució abans d’acabar 2024. Dins 2025 serà complicat que es desenvolupin els 15 projectes que tenim, però sí una part per començar.

Per cert, per què 15 i no 25?

Podrien ser manco inclús. No és una qüestió de volum, surten els números per un i surten per cent. La utopia possible és que a 10 anys vista les comunitats energètiques les impulsin les associacions i siguin la font principal de producció d’energia a les Balears.

l’Ajuntament de Manacor podria crear una comunitat energètica semblant per abaratir el rebut de tots els seus ciutadans, per exemple?

Aquí sí que seria una utopia real pensar que de forma unilateral o de forma independent del sistema, una ciutat pugui ser energèticament passiva. Però al mateix temps pens que l’energia hauria de ser gratis. L’energia hauria de ser un dret, com ho és la vivenda, com ho és l’alimentació i com ho és l’educació. Avui, la prioritat social inclou, i això ho oblidam, les despeses energètiques de les nostres vivendes. Una vivenda d’avui consumeix 4 o 5 vegades més que allò que consumia fa 20 o 30 anys. Això a moltes vivendes els condiciona la dignitat de la seva vida. .

Parlau de socis consumidors, que està clar, però què són els socis facilitadors?

Els que posen les terres, que també poden ser consumidors, clar. Recordem que les instal·lacions seran de menys de mitja quarterada, una superficie en la qual no es pot construir i que per tant moltes vegades són finques improductives.

Les llogau?

Signam un conveni de cessió de 15 anys o de 30, que seria la vida últil de la instal·lació agrovoltàica. Als propietaris se’ls paga en energia, que fent números surt més a compte. A més aquesta energia la podem enviar a la casa del poble on visquin.