Sol ser complicat poder verbalitzar de forma ordenada les emocions que produeix la música. La cosa és encara ‘pitjor’ si aquesta alquímia està inspirada i treballada a partir d’un instrument tan harmònicament extens com és el piano. I precisament per això mateix, irònicament, és tan senzill sentir que el que aquest divendres vespre desplegaren sobre l’escenari de Can Lliro les teclistes Clara Peya (acompanyada a la guitarra per Santi Careta) i Meritxell Neddermann, és un camí musical entès des de dos punts de vista, però unit per un centre emocional que deixa ben clar que són, sense discusió, dues de les realitats més sòlides del panorama musical contemporani.

Les reflexions que no s’acaben

Entre el barroquisme i el minimalisme hi ha la destil·lació. Quin és el resultat de tot això?: quedar-se amb l’essència o fer, precisament, que el resultat final signifiqui més que els ingredients?. La jornada reflexiva i musical que va tenir lloc a Manacor, té tanta importància com plaer (en allò quotidià) deixa. I en deixa moltíssim. Des del col·loqui matinal en que Peya i Neddermann van reflexionar (i mostrar) parts íntimes del procés que cada una segueix fins arribar al resultat final d’una cançó: treient elements per anar gairebé a l’esquelet en el cas de Clara Peya, o produint-ne de nous en el de Meritxell Neddermann. Així com el paper que l’obsessió té a l’hora de transitar una via que comença en el no res i acaba en un resultat concret, aquell que s’abandona per ser enregistrat, però que en realitat no s’acaba mai.

Cordes i gloses

Clara Peya va ser transparent i quirúrgica alhora. Aparentment sostinguda en un fil prim que només les millors saben transitar sense caure; movent-se ràpid (musical i compositivament parlant) allà on l’equilibri és preciós. En la dicotomia entre una estètica forta i un interior sostingut a partir de dubtes que en reconverteixen en certeses, va presentar, conjuntament amb el guitarrista Santi Careta, cançons properes al jazz, on es van notar reminiscències minimalistes i amb tocs del melancolisme d’Erik Satie o de la meditació que deixa Max Richter. Fou com cosir tecles amb cordes, les de la guitarra ripuntant les pròpies del piano de Peya, cortorsionista en un silenci que anit és va fer més sostingut i bonic que mai.

A la xerrada del matí també comentar de primer mà alguns temes del seu darrer disc Corsé, on hi col·laboren posant la veu entre l’electrònica i els talls, artistes tan reconeguts com Albert Pla (gran Maldita mi imagen) o Sílvia Pérez Cruz (i que en la gira comptarà amb la de la mallorquina Aina Zanoguera).

Per acabar-ho d’arrodonir, el duo va fer pujar (quasi per sorpresa) la glosadora manacorina, Alícia Olivares, qui va acabar de posar el punt d’emoció a una actuació també socialment reivindicativa. Unes rimes a les que Peya i Careta adornaren amb un acompanyament improvitzat espectacular.

Meritxell ‘Supertramp’ Neddermann

Just després de l’interludi fou el torn de Meritxell Neddermann, compositora i pianista formada als Estats Units i que precisament va encetar la seva actuació en anglès, com a part de presentació del seu darrer àlbum Suelta. Un punt de partida que feia intuir una actuació molt més sòbria del que al final va ser. Un seguit de cançons plenes de reminiscències groovies com si, de sobte, Carol King, la veu d’Esperanza Spalding i una Tori Amos optimista haguessin passat per la turmix a base de percusions pregavades, autotune i sintetització ben aplicada. Tot barrejat amb una actitud alegre contagiosa i participativa, que va trascendir l’escenari i va involucrar tota la sala. Neddermann fou l’esponteneitat. Sense perdre en cap moment la rialla i havent perdut els nervis, ja no hi hagué res que pogués rompre la connectivitat d’una veu i unes lletres amorosament feministes, com les de No me hablas o Amiga.

Després de Déjame, amb records de rítmes ètnics d’algunes cançons, per exemple, de Vampire Weekend, va arribar Resturante en el mar, tal volta el seu tema més reconegut  i amb un començament “molt a l’estil Supertramp, com diu la Joana [Gomila]” i que en viu va sonar encara més fresc.

Havent-la escoltada, un se’n va amb la sensació que l’al·lota que surt als videoclips, a les fotos promocionals o en algunes de les cançons penjades a Spotify, no és la mateixa que es va asseure aquest divendres als teclats de Can Lliro. Fent veure a les clares que sense producció hi guanya, que sense ‘maquillatge’ la seva projecció té els límits més amples, i que, quan s’amolla als teclats és impossible no enamorar-se’n. Evidentment, passats els minuts ja ni ho intentes.

Manacor no sap la sort que té de tenir un centre de creació com Suralita. Un espai d’intercanvi entre creadors tan potent, que no sé si és necessari perquè existeix o existeix per ser necessari. Sigui com sigui, aquestes jornades REC REG, que dijous també comptaren amb la col·laboració del Cinemaclub 39 Escalons per a la projecció del documental sobre les pioneres de la música electrònica Sisters with Transistors, són la mostra que el teixit cultural manacorí, solidari i col·laboratiu, torna a estar viu.