La Ressenya/Els dies bons

L’art dramàtic és el temple de l’essencialitat i la intensitat. Per això allò que a la novel·la és encertat pot no ser-ho al teatre. El discurs narratiu i el teatral, tret de molt comptades excepcions, discorren per camins que no solen trobar-se.

Els escriptors i crítics es plantegen nombroses preguntes sobre la bondat de fer espectacles sorgits de la transformació de texts narratius, novel·les gairebé sempre famoses, en matèria escenificable i per productores, a més, comercials. No han faltat casos en què he admirat els resultats obtinguts, mentre que en altres la balança ha caigut en la decepció. La teatralització d’una obra, sigui narrativa o poètica, no cerca la transformació del text, sinó que, respectant-lo, tracta que n’aflorin els valors dramàtics. Això requereix una feina de dramatúrgia que fonamentada en la intertextualitat, és a dir, en les relacions que un text literari pot mantenir amb altres. D’acord amb això, la intertextualitat és present en qualsevol procés de creació literària, ja que tot text seria un mosaic de cites o el resultat de l’assimilació i la transformació d’altres texts. És evident que ningú no pot il·luminar idees des del no-res, ni tan sols proposant-se’ho, pot abstreure’s de les ja existents.

Per què traslladar novel·les a l’escenari? Què em dóna la novel·la i què em lleva? Què em dóna i què em lleva el teatre?

El teatre no pot competir amb el paisatge real que ens brinda la vida o el cinema, com tampoc no pot competir amb la descripció que se’n fa en una novel·la. No ens regala el paisatge real, però ens el suggereix.

A través de la lectura d’una novel·la podem conèixer el pensament dels personatges, els dubtes, els fantasmes, les contradiccions i els temors. Tot i no veure’ls, podem arribar a conèixer-los profundament gràcies a la possibilitat que ens dóna l’autor o autora d’endinsar-nos al seu món intern. Així en el cas d“Els dies bons“ d‘Aina Fullana sobre les conseqüències familiars – pare, mare i fills -, socials i estructurals de les addiccions, de tot allò que suposa la vida d’un addicte i del seu camí d’autodestrucció.

El teatre treu els personatges de les pàgines del llibre i els corporitza, ens regala el gest viu, el cos, la veu. Ens és difícil conèixer-ne els pensaments com en una novel·la, però ens els posarà de cara. El mateix passa a la vida: només podem intuir què pensa o sent l’altre. Les seves expressions verbals i corporals ho expressen, però en no poder llegir els seus pensaments alguna cosa sempre ens quedarà fora. L’ésser humà és incògnita permanent, amb prou feines arriba a conèixer-se o comprendre’s a si mateix. I el personatge teatral se’ns mostra de manera limitada en comparació amb el personatge de la novel·la però, en canvi, en veim el somriure, la tristesa, les carícies, els crits o plors.

Una llarga situació en una novel·la passada al teatre es transforma en un diàleg de pocs minuts i ha d’anar a allò puntual, a allò més efectiu, cal desfer-se del que no és essencial.

Quan el lector es cansa, tanca el llibre per reprendre’l l’endemà. Al teatre, si un espectador s’aixeca per anar-se’n és senyal que alguna cosa va malament.

Segur que Joan Fullana, director d’“Els dies bons“ és un fervent lector de narrativa, però el seu cap funciona teatralment. Ell mateix en una entrevista confessa que quan la va llegir pensà “que va, això és impossible, no es pot fer! Això és una pel·lícula molt bona, però en teatre no la veig. I, com que ho veia impossible, hi vaig acabar fent voltes, potser si hagués estat més fàcil no m’hi hauria interessat“. De fet jo també la veig més en una pel·lícula que al teatre. El director va treballar al costat d’Aina Fullana que, lògicament, té un nivell de coneixement de la història molt profund, i llavors podem imaginar que si ha donat el vist i plau de l’escenificació, és perquè hi creu i almenys quasi obliga a anar-la veure.

He de dir que darrerament dos treballs teatrals no han complert les meves expectatives, una és El Rei de la Selva, on no arrib a trobar la ironia de Gabriel Galmés, a part d’una superficialitat que de cap manera té la novel·la. Més recentment, amb “L’Adversari” de Carriere, dirigida per Julio Manrique tot salvant la distància entre les dues produccions. Perquè? Una raó molt òbvia: el teatre funciona millor quan mostra que quan narra, i d’això anava l’obra. Una altra de molt raonable: els arguments senzills brillen més en escena que els llargs i complicats. “L’adversari“ xoca amb algunes d’aquestes pedres. La més evident és adaptar amb zel l’enrevessat argument de la novel·la d’Emmanuel Carriere i si la funció aguanta és pel talent dels seus dos intèrprets Carles Martínez i Pere Arquillué.

Per altra costat, amb èxit i alabat pel mateixos crítics que posen sobre la taula aquest tema està «Pura passió», la novel·la de l’autora francesa Annie Ernaux, adaptada al teatre per la dramaturga i directora Lucía del Greco i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg, d’Ingmar Bergman o François Truffaut. Més que limitar-se a reproduir el relat de la protagonista d’Annie Ernaux —cosa que hauria estat una simple lectura dramatúrgica o una mena d’audiollibre—, Lucia del Greco i l’actriu Cristina Plazas van més enllà i exerceixen teatralment un espectacle que apel·la als cinc sentits.

En qualsevol cas, tota funció teatral s’acaba, la novel·la també però el llibre quedarà al prestatge per recuperar-la quan es desitgi, sempre s’hi podrà tornar; en canvi, mai podrem tornar a gaudir d’una funció teatral que vàrem veure, aquella sempre única, irrepetible i, possiblement, inoblidable. Desitj que amb “Els dies bons“ d’Aina Fullana passàs com acab de dir, retenir-la en els anys en sortir de la sala.