La història de Maria Huerga (Manacor, 1970), combina de manera esglaiadora la por i l’abús amb el valor redemptor de l’art. La denúncia com a força per continuar endavant i fer que la pintura canvii l’estat de les coses des de l’interior. És per això que enguany ha tornat a desplegar, ben enmig de la plaça de sa Bassa de Manacor, una instal·lació en contra de les violències masclistes coincidint amb l’acte central del 25N organitzat pel Col·lectiu Dones de Llevant i l’Assemblea Antipatriarcal.

‘Cordes que lliguen, passos que callen’ és el nom de l’obra d’enguany: un conjunt de sabates negres damunt vidres romputs, lligades a fils vermells que no les deixen avançar. “Vol representar totes aquelles dones privades de llibertat, que han de suportar la pressió de la vigilància, d’estar constantment sotmeses”, explica. Un record explícit a les 40 dones que han estat assassinades en el que duim d’any a l’estat espanyol a mans de les seves parelles o exparelles. Unes cordes vermelles que simbolitzen la sang, la vida fermada a l’agressor. “Vull que allò que exprés faci sentir aquesta violència, aquesta incomoditat que parteixen diàriament les víctimes”.

En carn pròpia

Huerga sap bé del que parla. No de bades tant ella com la seva mare van patir l’abús físic i psicològic d’un pare violent “que va estar a punt de matar-la tres vegades. Ell era militar de professió i era habitual que en apuntés amb la pistola que s’enfadava. Sempre dormia amb ella davall el coixí, així que ja es pot imaginar la por que li teníem”.

La pintora manacorina conta la seva dura història a ‘Fill de rei’, un llibre que combina la seva vessant artística, amb pàgines plenes d obres pictòriques, sobre un dietari que ja emprava la seva padrina i llavors la seva mare al negoci familiar (la perfumeria Oriente del carrer des Pou Fondo), amb textos durs que vol que serveixin de testimoni i denúncia per deixar de normalitzar conductes agressives. “Em diuen Maria Basílides (que significa precisament el que diu el títol), és a dir que ja vaig néixer rara”, diu de manera irònica.

“He rebut abussos d’un veí i pallisses tant del meu pare com de les meves exparelles. Afortunadament vaig poder fugir a Barcelona per estudiar Belles Arts (on ja va formar part d’una plataforma contra la violència de gènere) i respirar a ple. Va ser així literalment, a ca nostra sempre havia de respirar petit per no fer renou, per no enfadar”.

“La pintura m’ha salvat la vida. Així de clar. Per això necessit que aquest dia l’obra que propòs faci vibrar, que siguin dures i contundents. És fàcil posar un ram morat; vull sobretot que serveixin per rompre el rol familiar de les dones”, afegeix Huerga, que des de fa ja una dècada mostra les seves ‘performances’ a l’acte central del 25N manacorí. Fa dos anys es va vestir de nuvia i es va col·locar dins una gàbia. “Un altre cop vaig ser ‘assassinada’ aquí mateix; gent em tirava carn podrida i pintura, vestida de corb”.

“Si hem avançat?. Encara no el suficient. És cert que cada cop hi ha més denúncies i la lliuta surt més a la premsa. També és cert que la Policia Nacional té a Manacor un departament especial  per aquests casos”, contesta mentre tira la mirada enrere: “Abans ho havíem de callar. Si mamare o jo anàvem colpejades déiem que havíem caigut per l’escala o alguna cosa similar. Com li deia després de marxar per sobreviure i molt teràpia ara puc dir que he perdonat i estic contenta de com em van les coses dins el món artístic. Tenc la sort de viure de la meva passió”, conclou a punt de partir cap a Bilbao on ara exposa.