Els records que guardam de la infància i adolescència estan emmagatzemats en racons de la ment.

Pere Riera empra la nostàlgia a Casa Calores, una obra escrita el 2008 mogut per un impuls, la desaparició de la casa on va néixer a finals del segle passat, a la qual, segons l’autor, bateguen elements biogràfics. Feia anys que ja no hi vivia, però trobar-se de sobte amb el solar buit va ser un impacte inesperat que li va generar una gran commoció; de la seva primera llar ja no en quedaven ni les restes. D’aquí va sorgir la necessitat instintiva d’explicar la història d’un indret farcit d’individus que comparteixen experiències i secrets.

És una comèdia juvenil sobre com influeix el pas del temps a la vida de quatre amics. El terrat de la casa és el testimoni dels jocs, les revetlles, el coqueteig, les il·lusions i els conflictes de quatre joves entre la primera adolescència a l’estiu del 1989 quan tenen quinze anys passant pel del 1996, per acabar en la maduresa l’estiu del 2003. Les circumstàncies dels quatre joves, encara que lluny en el temps, poden sintonitzar amb les dels joves actuals i aquest pot ser un dels arguments per justificar haver-la rescatat.

Una de les crítiques que es va fer de l’obra en ser estrenada diu “Les històries personals, com les cases, guarden els records de tota una vida. I aquests records no desapareixen mai, ni que un dia la casa quedi tancada, mig abandonada, s’acabi venent i, en el seu lloc, s’hi alci un bloc de pisos on segurament no hi haurà mai més un terrat amb vistes al mar i al món com el que tenia Casa Calores quan, trenta anys enrere, potser enganyosament, semblava que tots eren més feliços.”

Però, per què la nostàlgia és tan seductora? Realment qualsevol temps passat va ser millor? Les opinions són diverses. El terme nostàlgia el va encunyar a finals del segle XVII Johannes Hofer, un metge suís, per descriure el que considerava una malaltia cerebral exclusiva dels mercenaris suïssos que lluitaven guerres lluny de casa. Avançam més de tres-cents anys en què la paraula nostàlgia ha agafat un significat diferent i molt més ampli.

Actualment sembla que hi ha una explosió d’aquest sentiment: les pel·lícules antigues ressusciten, es recuperen receptes de cuina de les padrines, els discs de vinil retornen, organitzacions cíviques acullen esdeveniments recreatius antics com balls, glosses, festes i molts llocs web de xarxes socials prosperen, en part, perquè la gent desitja tornar al seu passat retrobant vells amics. Hi ha psicòlegs que diuen que la nostra naturalesa és filtrar el passat “En la combinació de diferents records, el nostre cervell filtra totes les emocions negatives. Per això ens agrada mirar cap al passat, perquè ens sentim bé amb ell”.

O també que la nostàlgia augmenta l’estat d’ànim positiu, la gent pot recórrer a la nostàlgia de manera natural si l’estat d’ànim positiu es veu amenaçat, el sentit de la vida es veu soscavat o els sentiments de connexió social es veuen compromesos. Per tant, la nostàlgia no és una malaltia mental. En canvi, és un recurs psicològic que empram per contrarestar les emocions negatives i els sentiments de vulnerabilitat.

En sentit invers, altres pensen que recordar és una trampa de la ment. Per exemple, si estam trists evoquem episodis més amables per alleujar situacions difícils de transitar en aquest moment. La meva amiga Mercè, experta en neurociència, pensa que “no és un mecanisme molt eficaç, perquè la persona s’exposa a dur diferents records que poden ser tan bons com dolents, com quan tenim un desamor i recordam aquells dies que no tornaran.

En la meva etapa de metge em vaig trobar moltes vegades persones que a la vellesa es penedien per haver gastat en tantes coses materials, mentre que en aquell moment enyoraven allò més bàsic del món, com el contacte físic, prendre un cafè amb els amics, llegir o passejar a vorera de mar. Jo els recomanava esprémer el present perquè el passat ja va passar i el futur és incert. És cert que son consells fàcils de fer, però no tant de posar en pràctica. Dit això, amb el que cal anar amb compte és en quedar-se vivint en el passat, perquè qui hi queda en ocasions no s’adapta al present i viu de somnis de temps que no tornaran. En tot cas, tornar-hi hauria de servir per millorar el futur a partir de l’experiència i permetre el punt just de nostàlgia per persones, llocs i temps que estimàrem sense caure en enganys autocomplaents i, de vegades, perillosos.

Això no treu, òbviament, que veurem teatre. Casa Calores és un espectacle amb bona escenografia, ben dirigit, ben interpretat i amb l’aportació de dues estrelles en papers secundaris com Rosa Renom i Jordi Boixaderas. Tot un luxe.