Tot i la fórmula ‘tradicional’ de guitarres, baix i bateria, darrere Nita (els germans Dani, Natàlia i Carlos Gómez, més la incorporació de Jeannine Bonnin) hi ha una electricitat fresca, de cançons que tant poden tirar de potència com de lirisme (o de les dues coses simultàniament). Reivindicació d’allò que és just i arriba just a temps. Parlam una estona amb ells ara que acaben de treure disc, Guard un secret (pròximament en format vinil editat en col·laboració amb Bubota Música i amb finançament popular) i tenen concerts a voler.

Quina és la pregunta que vos fa més ràbia contestar?

Dani: El perquè del nom de la banda, o per què el disc es diu així…

Natàlia: És com quan ens demanen que expliquem les lletres de les cançons. Si n’hem de fer una interpretació, perden la gràcia.

Carlos: El que tenim a dir ja hi és al disc, basta escoltar.

Parlant idò de lletres; primer la música o el text? Qui fa què?

C: Normalment primer sol ser la música, la melodia que seria el més important i ja després la lletra, que hi està totalment supeditada. Les cançons les feim una mica entre tots.

És més senzill fer feina entre germans o la confiança també pot dur a més friccions?

N: Per a mi és més senzill i és important a nivell de confiança. Després de Pujà Fauà vaig estar uns anys sense tocar. Tampoc trobava cap banda, pertura no vaig cercar però tampoc la vaig trobar. Fins ara amb Nita. Ens entenem perfectament i tenim coses a dir tots junts.

Pujà fa Suà, Saïm o Jorra i Gomorra?

D: Cada grup té el seu moment. Per a mi Pujà Fasuà va ser una primera etapa de coneixement, de juguera adolescent. Ara sentim que Nita és una cosa més madura.

C: Jo no hi toc amb Saïm, així que triaré Jorra i Gomorra, perquè va ser una etapa molt divertida.

Amb quin instrument començàreu? Tots amb la guitarra com a base?

C: Nosaltres dos sí, en Dani ja directament amb la bateria.

N: Talment. Després he tocat també el baix, però ha estat per necessitat pura.

D: Crec que me vaig decidir per la bateria perquè vaig veure el buit i m’hi vaig tirar!

Encara que el nucli s’ha mantingut, ja no sou els mateixos que al primer disc

N: Na Marga (Marit) se’n va haver d’anar a Menorca i tot i que ens platejàrem continuar així, vàrem veure que seria insostenible. I na Poli era perquè tenia altres necessitats, simplement.

Vos molesta que vos facin definir el so que feis?

D: Depèn de qui ens ho demani. Si has escoltat molta música és més senzill anomenar bandes referents o que ens agraden, i així definir-ho millor. Nita t’ha d’agradar o no. És una tralla cernuda que té una part visceral intensa i una altra amb tocs del pop dels noranta.

Encara hi ha qualcú que faci la típica pregunta de per què cantau en català, o això ha quedat afortunadament enrere?

C: A mi hi havia vegades que me demanaven pel rock català… i no, això no són Els Pets. Ara ja no passa tant. Per altra banda, sempre es parla d’Antònia Font quan, sobretot dins l’imaginari català, es fa referència a grups mallorquins, com si tots en tenguessim part.

D: No pensam a qui li ha d’arribar o agradar la nostra música. Feim la que ens agrada i de la manera que ens agrada. Si no, no tocaria. Sempre ho he vist d’aquesta manera; per a mi és molt important no ser uns venuts. M’estimaria més que me pegassim una coltrellada o un tir al genoll!

Qui s’ha encarregat de la producció de ‘Guard un secret’?

L’hem duita nosaltres, com la del primer disc.

Millor així?

D: Des del nostre punt de vista, veim la figura del productor com un element intervencionista que està fet perquè les cançons agradin més i no tant per millorar-les. C: Hi ha vegades que escoltes un disc d’un grup que t’agrada, després vas a un directe… i no hi ha ningú que pugui defensar tot allò.

 

On es va gravar?

N: El disc es va enregistrar a Na Pirris, al nostre foravila, amb la mescla del gran Pep Toni Ferrer.

Com el primer aquest també el treureu pròximament en format vinil. Té un toc nostàlgic per damunt del CD?

N: A nosaltres és un format que ens agrada; el vinil és com a més guai que el cd… i tant si tens o no tocadisc, també pot servir de quadre arribat el cas. A més crec els compren gent que li agrada la música. De Santa Paciència sí que en vaig fer unes quantes còpies casolanes en compacte, però d’aquest ja no en farem.

Spotify és un mal necessari?

N: És una bona forma de donar-se a conèixer perquè tothom en té i et poden escoltar més fàcilment. Bandcamp està molt bé però té inconvenients, com que no té aplicació, per exemple.

Teniu més secrets que paciència o més paciència que secrets?

C: Millor direm que el secret és tenir molta paciència!… Anam curts de paciència, en realitat. D’altres vegades vull creure que en tenim, perquè si no ja no estaríem tocant.

D: La perdem a l’hora d’aguantar a segons qui, però mai a l’hora de fer música.

N: Simplement crec que és més una qüestió de posar límits perquè no ens trepitgin i no transigir quan no estam d’acord.

Tinguereu referents locals quan començaveu a tocar o eren els anys que hi hagué un buit després de les mostres de rock?

N: No he notat mai que hagin deixat de sorgir i haver-hi grups a Manacor. Per a mi el sorgiment dels Kards Piken o de Red Ribbon van ser una part important.

C: Jo que ja tenc més anys sí que record una mica de travessia pel desert. Però poc després el rock va tornar a reviscolar.

És més complicat ara aconseguir tocar? Notau més restriccions ‘administratives’?

N: Vam aprendre a tocar tocant… a qualsevol bareto, davall qualsevol escala. Per això no entenc massa bé que ara posin sempre tants de problemes.

D: La música hauria de brollar. Ara sembla que hagis de demanar una instància per qualsevol cosa i el que fan és ofegar-ho tot poc a poc. Està tot súper controlat… fins que arriba un moment que minen la teva paciència.

Què passa ara que a la comarca que sorgeixen músics de tots els estils com Plan-ET, Carles Medina, Joana Gomila i Laia Vallès…?

N: Pens que és perquè el món està ara més connectat i és molt més senzill escoltar músiques de totes bandes del món. Crec que és més una qüestió de poder trobar més influències a partir de la recerca.

Quin és el secret que no trobau enlloc?

C: És curiós perquè aquest segon disc en principi s’havia d’anomenar Sant Repòs… però no ens acabava de fer. Fins que en Dani un dia va dir: I si li posam Guard un secret, com la tonada del tema Maria?. Molt millor.

De qui és feta la portada?

N: És obra de n’Anna Aguilar i en Joan Roig, feta aposta pel disc. Properament en treurem camisetes amb el dibuix de portada. Era un deute que tenia amb n’Anna, perquè la portada de Santa Paciència havia de ser també seva, però era quan començava a jugar a futbol i me mostraren la fotografia de la jugadora Ana ‘Nita’ Carmona, una pionera del futbol femení. La vàrem canviar a darrera hora… tanta sort que hem tret un altre disc!. Després, la imatge del tema Maria és feta per Maria Montserrat (Recital de Mentides), a partir de pintar-se la cara de colors i literalment estampar-la per contacte a camisetes que venia a l’estanc de la plaça de ses Palmeres de Felanitx. I la del tema Zona a Defensar és una fotografia d’una acció del moviment francès ‘Les Soulèvements de la Terre’.

Idò acabarem amb la primera pregunta… Nita també té a veure amb la expressió manacorina d’anar nita?

N: Per suposat!. Ens feia ganes que fos una paraula només d’aquí.