Antoni Sureda Vicens
Ressenya preliminar
Les estrenes o present de Nadal consisteix en un regal que es sol donar com a gratificació nadalenca. Popularment en castellà es conegut com l’aguinaldo. A Mallorca començam a tenir constància dels presents de Nadal a mitjan del segle XIX. Però de la primera felicitació impresa que se’n té constància en tot territori espanyol és del any 1831, per part dels repartidors del Diario de Barcelona.
Per felicitar el Nadal, s’empraven unes targetes conegudes popularment com a Nadales escrites. Els obrers de determinades empreses, negocis i altres col·lectius les entregaven a les famílies i, a canvi, rebien una gratificació, quasi sempre monetària. Així també ho agrairen els lectors del periòdic.
Aquestes primeres felicitacions, òbviament en blanc i negre, no duien cap dibuix de tipus nadalenc i les dècimes, quintetes o quartetes escrites no feien cap referència ni religiosa ni a les costums o oficis dels captaires. Les targetes eren impreses en blanc i negre en la dècada de 1890. Amb l’arribada de la nova tecnologia d’aquell temps anomenada cromolitografia començaren a ser en color.
Un dels primers oficis que varen repartir felicitacions escrites que tengueren més acceptació entre la gent, foren els serenos, vigilants, els repartidors de periòdics i els carters. Després varen seguir les dels barbers o els recollidors de fems. Més tard, aquesta costum ràpidament es va estendre a altres col·lectius com els cambrers de bars, enllustradors de sabates, etc.
Totes les targetes de felicitació, eren d’una estètica semblant i es fonamentaven en la representació del treballador vestit amb el seu uniforme de gala o el de diari, si era el cas. Aquestes imatges es solien acompanyar amb una simbologia que recordava les festes de nadal, com podia ser el naixement a la cova de Betlem, torró, raïm, cava, un arbre amb adornament nadalencs etc.
Hem de tenir en compte que molts dels oficis relacionats amb l’Administració, els treballadors solien percebe uns sous molt baixos… en el cas que fossin remunerats, ja que n’hi havia que ni tant sols cobraven per la tasca realitzada. No és estrany que aquests realitzassin un altre treball per mantenir les seves respectives famílies, amb la qual cosa aquestes almoines de Nadal suposaven una gran ajuda.
En diversos comerços especialment en llibreries, es podien adquirir felicitacions de Nadal. Aquest moviment en general, proporcionava una font especial d’ingressos econòmics per aquesta classe d’empreses, i solia començar devers els dies 13 al 24 del mes de desembre. El format de les felicitacions escrites procuraven adaptar el text al caràcter de l’ofici o professió de la persona que volia celebrar les festes.
Així, amb una postal escrita quasi sempre en forma de ‘quintetes i quartetes’ felicitaven les festes a molts de barris, i acudien casa per casa de la població, especialment a les famílies més pudents on podrien tenir un donatiu pels serveis prestats l’any.
Els textos que acompanyaven les nadales, solien ser moltes de vegades obra de poetes anònims coneguts com els versaires. Les ‘dècimes, quintetes o quartetes’ (poesies que normalment constaven de deu, cinc o quatre versos), també solien ser escrites per persones reconegudes en el món de les lletres, com ara Miquel dels Sants Oliver o Tomàs Aguiló.
Solien ser compostes i impreses en un tipus de paper molt vast, de color rosa, blau, verd o blanc. Amb l’esdevenir del pas del temps s’anaven destenyint, malgrat les primeres que es feren a mitjan del segle XIX solien ser litografiades estampades amb purpurina, generalment en paper enxarolat i amb orles daurades que calia escriure a mà.
L’idioma emprat solia ser el castellà, però també n’hi havia en català, basc o gàlleg, depenent sobretot del moment polític. Ja fos durant la dictadura de Primo de Rivera, la II República, Guerra Civil o dictadura franquista.
Les primeres quartilles quasi sempre eren escrites amb un cert to d’humor, relacionades amb la pròpia feina que duien a diari els captaries. Però amb el pas del temps aquestes felicitacions varen anar perdent l’humor i la simpatia i tornaren més crítiques. Cada vegada es procurava que fossin més treballades i cuidades, ja que es volia demostrar el bon gust de cara a la població en general, ajudat en part també pels avanços tipogràfics.
També, i durant uns anys, va prevaldre la costum d’adquirir postals nadalenques amb xilografies d’iconografia religiosa, que subtituien les imatges dels serenos, forners, cambrers, etc. Aquestes no tenien un exclusiu caràcter mallorquí, potser per l’universal del tema.

Xilografies d’iconografia de tipus religiós que s’utilitzaven en les antigues postals de Nadal
A Mallorca moltes d’aquestes postals estaven realitzades en la antiga impremta de la família Guasp de Palma, lloc on era habitual trobar tota casta d’estampes de diversa temàtica. La impremta estava oberta al públic des de feia més de tres-cents anys.
Per altra banda cal dir, que després de la Guerra Civil Espanyola de 1936, la qualitat de la impressió de les nadales baixà moltíssim, fins que poc a poc aquest gènere s’anà extingint i var acabar per desaparèixer anys més tard. En els moment en que va néixer la costum d’enviar targetes de felicitació nadalenca als familiars i amics per correu postal.
Feta aquesta petita introducció, mitjançant el present treball analitzarem especialment les postals amb les quals es volia facilitar les festes de Nadal per part dels serenos i posteriorment dels guàrdies de vigilància.

El sereno del barri
Els serenos eren un cos de voluntaris creat a l’inici del segle XVIII. A Manacor tenim constància de la seva creació a mitjans del segle XIX. El nom de sereno és motiu de diverses versions, no obstant la creença que agafa més força és que el nom de sereno té relació amb el crit pegat quan el cel estava serè (serenoooo!), malgrat aquests vigilants sempre estaven a l’aguait durant tota la nit, fes el temps que fes.
La felicitació de Nadal del sereno va tenir una gran acollida en general i també gaudia de prestigi social. És curiós que la majoria dels serenos es consideraven mereixedors d’aquest tipus d’estrenes i ho entenien com una forma d’agraïment per part de la població.
Amb el pas del temps el sereno va passar a denominar-se vigilant de seguretat, i va anar perdent importància l’esmentada captació d’almoines. Si ens posam a analitzar les postals que solien entregar els serenos i vigilants en mà a les famílies per poder aconseguir un donatiu, ens donam compte que totes solien seguir un mateix perfil d’una estètica ben definida.
En primer lloc feien menció al seu treball i com es desenvolupava, per exemple:
“Por las noches vigilando
sin pereza y con afán
velando por los que están
en su lugar descansando.
Con sumo interés recorro
noches buenas y borrascosas
las calles muy silenciosas
por si falta mi socorro.”
A la vegada solien fer una referència al compliment de la seva funció per damunt de tot:
“Os ofrezco mi ayuda,
la que nunca he negado
al que me ha solicitado
aún en la noche más cruda”
També, es solia recordar les diverses tasques en que consistia el seu servei, des de la lluita contra els lladres, fins les tasques més petites que els hi solien encomanar els veinats:
“Él les vigila la hacienda
y persigue al malhechor
y él les busca si es preciso
la farmacia y el doctor.”
A més feien constar, que sempre realitzaven el seu servei de forma obedient i abnegada, com a bons professionals en el seu treball:
“Procurando complacer
a toda la vecindad,
con respecto y humildad
cumplimos nuestro deber.
A la hora que me diga
quién haya de madrugar,
puede dormir tranquilo
que yo le iré a despertar.”
Després era costum fer una referència a la seva condició de funcionari humil i en el transcurs de les festes de Nadal aprofitava per recordar la modèstia dels seus ingressos econòmics:
“Recuerden al vigilante
en fiestas de Navidad
ya que el pequeño sueldo que disfruta
es tan solo su buena voluntad…
que recoge bien por meses
en toda su vecindad.”
Finalment, les seves paraules solien ser d’una amable felicitació i un esment a la taula típica de Nadal amb torrons, vins, cava, dolços etc, a canvi d’un petit donatiu:
“Para todos sin distinción
así, púes, soy de opinión
que podáis bien disfrutar
las pascuas de Navidad
con pavo, vino y turrón.”
Les crítiques a l’estrenes de Nadal
Aquestes felicitacions tan esteses i que foren objecte de tants d’elogis, també tengueren el seu moment de crítiques per part d’un sector determinat de la societat, malgrat fos reduït.
Va arribar un moment que n’eren tants els qui passaven per les cases a desitjar les bones festes que finalment això va provocar un rebuig d’aquesta mena de captació de donatius per una part de la població.
Hem de fer constar també que durant la darrera època que n’hi hagué que s’aprofitaven de l’ocasió i fent ús de la típica picaresca espanyola, es feren passar per treballadors d’una determinada ocupació i visitaren falsament les cases fent entrega de felicitacions que prèviament havien adquirit a la llibreria. Aquests fets passaven especialment a les grans ciutat, on la gent no coneixia tots els empleats que demanaven l’almoina.
Entre els detractors que criticaren més durament aquesta pràctica utilitzada especialment pels treballadors públics, hi hagué Fermí Abella, on en el seu manual d’ordenament d’àmbit festiu local d’acabatalls del segle XIX, feia constar:
Propone que las cuestiones navideñas se reserven en exclusiva al público infantil, pues su puesta en práctica por los adultos era una consecuencia de un abuso introducido por la degeneración de las costumbres. En base a esta argumentación. Se consideraba repugnante ver a los alguaciles, guardas de campo, serenos o acomodadores públicos realizar esta demanda puerta a puerta, por lo que exhortaba a la prohibición de este tipo de aguinaldos.
Molestava aquesta costum de les felicitacions nadalenques especialment a la societat més pudent, inclús en diversos periòdics de les Illes també es feren resò de la noticia de la següent forma:
Que nuestra confortable comida de la víspera y del día de Navidad no sea turbada por ninguna voz extraña y que con sus melosos acentos vengan a pedirnos el aguinaldo. Y en muchas veces no se pide para satisfacer las primeras necesidades, se nos pide para pavos, lechonas, turrón y todo género de golosinas (Diari de Mallorca, any 1952).
Però les critiques també arribaven des de la part de l’obrer que demanava l’estrena, que es queixava de la gran competència deslleial que en poc temps havia fet la seva aparició. Al final, hem de recordar que aconseguir aquestes almoines representava per la majoria dels empleats una gran ajuda a la seva malmenada economia familiar.
Repassant els arxius de finals del segle XIX i principis del XX, hem pogut localitzar una estrofa d’un cançoner popular que solien recitar en segons quins indrets de la península, la persona que demanava l’amoïna al senyor o senyora de la casa, era com una espècie de crítica, en el cas que l’estrena fos petita:
Ya viene el señor (señora)
con el aguinaldo
Le parece mucho
Nos parece poco
Després de la Guerra Civil, a partir dels anys 1940, la qualitat en la impressió de les nadales baixà moltíssim, fins que poc a poc aquest gènere s’anà extingint. En part, a la seva extinció hi ajudà el fet que molts dels treballadors de les Administracions ja cobraven un sou remunerat per la seva tasca, i per tant es perdia el sentit i la finalitat pels quals varen ser creades aquestes felicitacions nadalenques, que no era altra que agrair un servei voluntari i sense remuneració.
