Opinió / Antoni Truyols
Trenta anys després del crim de Romand, novel·litzat l’any 2000 per Carrère, adaptat al cinema per Nicole García el 2002 i duit a escena per Frédéric Cherboeuf i Vincent Berger el 2016, a l’octubre de 2022 se’n va estrenar una nova versió al Teatre Municipal de Girona dins del Festival Estació Alta. El muntatge correspón a Manrique, Genebat i Artigau i interpretat per Carles Matínez i Pere Arquillué. Les crítiques catalanes són dissemblants. Alguns dels que havien llegit el libre han tengut ganes de rellegir-lo, mentre que altres en destaquen les mancances repecte d’aquest, cosa que és freqüent i diria que inevitable quan s’adapta una novela al teatre. Als que no l’havien llegit, l’obra de teatre els ha encantat.
Es tracta d’una història abominable però real que va inspirar a Emmanuel Carrère a escriure la novel·la d’un pare, Jean-Claude Romand, que va matar tota la seva família perquè no podia suportar explicar-los vint anys de mentides sobre la seva vida de metge. El 9 de gener de 1993 va assassinar la seva dona, Christine, amb un aprimador de pastar i després a la seva filla Caroline de 7 anys i al seu fill Antoine de 5, amb un rifle. Hores més tard va anar a casa dels seus pares, també els va matar. Va tornar a casa seva i la va calar foc amb ell a dins i es va intentar suïcidar amb una bona dosi de barbitúrics. No obstant això, va ser rescatat pels bombers i després de gairebé una setmana en coma, va salvar la vida.
“L’adversari” té lloc a Ginebra on Jean-Claude Romand, doctor investigador de l’OMS, du una vida aparentment pacífica. Va comenzar a estudiar medicina però a segon curs ho va deixar i no va voler que ningú ho sabés i començà amb les inacabables mentides que va fer creure a tothom . No era mai a casa i passava molts de dies suposadament a la feina quan, en realitat, els passava sol a una cafeteria, als aparcaments de les autopistes, assistint a seminaris mèdics o comprant una quantitat impressionant de revistes especialitzades.
Viu abusant de la confiança dels seus pares, en saqueja comptes però a partir d’un cert moment ràpidament la pressió social es fa massa forta i l’empeny a comprar-se una mansió més d’acord amb allò que teòricament era la seva posició i va arribar a vendre medicaments falsos contra el càncer a preu d’or.
Atrapat pels deutes, Jean-Claude enganya el seu sogre i li roba uns diners que li havia confiat per fer el que segons ell seria una inversió molt avantatjosa als bancs suïssos. Quan el sogre li reclama els diners, Jean-Claude primer fuig amb l’excusa d’un seminari sorpresa quan en, realitat està amagat durant una setmana en una habitació d’hotel miserable de l’aeroport. Finalment Jean Claude no veu una altra sortida més que l’assassinat del sogre fent-lo caure d’una escala i fer-ho passar per un accident. La família, així, és capaç de comprar l’esplèndida casa dels seus somnis.
“L’ Adversari” ens recorda com certes persones porten una doble vida mostrant una façana de perfecta respectabilitat davant de la societat, alhora que emmascaren les terribles profunditats de la seva psique malalta.
Jo tenc moltes preguntes sobre ell. Com aconsegueix sortir de les situacions grotesques que crea constantment? Què sent exactament? Estima la seva dona, els fills, els amics, els pares? Els sentiments que mostra són sincers? Per què menteix dia i nit, sense parar? Què sent quan veu com passa el dia? Quina és l’origen de la mentida original? Quina infantesa va tenir? Quin tipus de trauma va patir? Com una visió a través d’un escàner, m’agradaria saber-ho tot, tallar-lo a rodanxes, penetrar-li el cervell. Però el misteri continua i això és el que és fascinant.
El mateix Jean-Claude Romand, quan Emmanuel Carrere es va posar en contacte amb ell a la presó per escriure el seu llibre, i després d’haver assistit al judici, fascinat pels fets, li va respondre que ell mateix intentava entendre per què va cometre aquests crims, que diu lamentar (el podem creure?). L’autor pretenia desentranyar el misteri de Jean Claude Romand, amb algunes pistes que poguessin explicar les seves falsedats desmesurades, però no l’arriba a comprendre ni tampoc va aconseguir resoldre l’enigma de la seva impostura. “Una mentida, normalment, serveix per recobrir una veritat, cosa que pot ser vergonyosa però és real. La mentida de Romand no amagava res. Després del fals doctor Romand no hi ha un autèntic Jean Claude Romand” diu Carrére.
L’impostor va ser condemnat a cadena perpètua el 1996. Després d’haver estat 25 anys a la presó, va aconseguir la llibertat condicional, encara que sotmès a vigilància electrònica. Durant la condemna el convicte s’hauria convertit al misticisme i després de l’alliberament va seguir reclòs en una abadia benedictina del segle XI que seguia la doctrina prèvia al Concili Vaticà i ara ja està en absoluta llibertat.
L’adversari és un estudi fascinant d’una persona buida, buida d´ànima i d’identitat; aquesta mancança condueix a la bogeria i a la destrucció. Carrère volia relatar els fets des de fora, sense recórrer a la primera persona, i va decidir escriure com escriuria per a si mateix, sense la perspectiva de publicar, com si fos un informe sobre allò que el cas havia suposat per a ell. Va abandonar el novel·lista que havia estat i amb el material recopilat durant set anys va donar forma a un llibre a cavall entre la investigació periodística i la memòria personal.
Carrère assumeix el risc de plantejar un fet terrible com si fos una cosa inevitable, una conseqüència lògica de les etapes inicials de mentida constant, conscient i planificada. Carrère deixa clara la seva postura davant el gran mentider i evita el risc de ser malinterpretat. Així que, des de la portada de la seva crònica, Carrère sembla ja prendre partit en la història en anomenar Romand “L’adversari”, com es diu al Satanàs a l’Apocalipsi: “L’Adversari”, que “enganya l’orbe sencer”.