Ressenya / Antoni Truyols

Avui dissabte 9 de novembre a l’Auditori de Manacor s’estrena ‘Amb la claretat augmenta el fred’, de Pep Tosar, a partir de ‘Els meus premis’ de Thomas Bernhard. Una obra sobre Thomas Bernhard protagonitzada per Pep Tosar, Imma Colomer i Evelyn Arévalo.

És sabut que a Thomas Bernhard, escriptor poeta i dramaturg austríac, melòman, ferotge denunciador de l’extrema dreta, no li agradaven els reconeixements i les seves inevitables cerimònies. Tal era el malestar que li generaven els premis que va plasmar-ho en el seu llibre pòstum ‘Els meus premis’.

A partir d’aquests testimonis autobiogràfics Pep Tosar construeix un espectacle teatral aprofitant al màxim la intensitat obsessiva, l’afartament i la sàtira característics de Bernhard. L’obra és una entrevista d’una periodista (Evelyn Arévalo) a l’escriptor austríac (Pep Tosar) i a la seva companya, a la que ell anomena tia (Imma Colomer). Tota l’entrevista gira al voltant dels premis que va rebre l’escriptor i als quals no renunciava mai, malgrat l’aparent fàstic que li feien, perquè en tot cas no volia renunciar als beneficis econòmics que s’hi associaven.

A l’entrevista Bernhard descriu amb una fina ironia cadascuna de les entregues de premis. Critica els certàmens literaris, els jurats que atorguen els premis, els governants que els han d’entregar, el públic assistent i, així, va esgranant anècdotes i paraules de cortesia que amb prou feines dissimulen el seu ànim rondinaire i mostren a través de la ironia i la comicitat les misèries de l’ésser humà i del panorama cultural que ens envolta.

‘Amb la claredat augmenta el fred’ ha tengut molt èxit a Barcelona, la crítica diu “quan arriba l’hora d’acomiadar-se i deixar una mica de banda la ironia, arriba també el moment d’escoltar el discurs d’acceptació del qual ha sortit el títol de l’espectacle, aquell que ens deixa molt clar de quina forma la buscada claredat que tan ens afanyem en trobar, pot deixar-nos el cos i l’ànima ja no més freds que mai, sinó potser fins i tot congelats. En hi ha prou amb aquesta coda final, per a percebre la feridora lucidesa amb la qual Bernhard contemplava l’esdevenir del nostre continent, de la nostra cultura, del nostra permanent malestar. I per enfilar el camí cap a casa encara amb un somriure als llavis, però amb el cos recorregut també per l’ombra del calfred que et sacseja quan veus segons quines coses amb massa claredat.”.

Thomas Bernhard

Però, qui era Thomas Bernhard, autor que va provocar la ira de l’elit cultural? Nascut a Païssos Baixos, els seus pares es varen separar abans que naixés. Ella, una jove burgesa, va fugir cap a Àustria i es va allotjar a la casa paterna, on Thomas Bernhard va créixer al costat del seu avi, l’autor Johannes Freumbichler, qui va ser fonamental en la formació del jove: el va encaminar cap a una educació artística, inclosa una educació musical que el va marcar profundament. Aquests primers anys són narrats a ‘L’origen’, el primer de cinc llibres que en registren l’autobiografia.

Bernhard es va educar a Salzburg, internat en un institut regentat per l’Església i, anys després, pels nazis quan la ciutat va ser dominada per aquests. Per ell, l’Església i el nazisme van ser el mateix: els professors només van canviar la creu per l’esvàstica i la pregària per la salutació exasperada al Führer. Va anar a classesamb una cantant d’òpera i també per ser actor. Després se li diagnosticar una sarcoïdosi, malaltia caracteritzada pel creixement d’acumulacions de cèl·lules inflamatòries a qualsevol part del cos.

La malaltia tornava una vegada i una altra i va haver de deixar de cantar i d’actuar. Res del que va escriure llavors va acabar a les llibreries, ja que Bernhard va publicar la seva primera obra el 1957, un poemari que revela la llavor dels tòpics que l’obsessionarien en els seus treballs més tardans. Van ser novel·les com a “Correcció”, “Trastorn”, “El malaguanyat” i “Extinció” les que varen donar a Bernhard el títol d’“escriptor austríac més important després de la Segona Guerra”. Paràgrafs extensos, monòlegs que se succeeixen com un riu que alimenta i alhora destrueix. A Mallorca, on passava temporades li va dedicar l’obra “Formigó”, la història d’un escriptor preparant un assaig sobre un compositor, una narració on apareixen Palma i l’illa, carregada de bones sensacions, encara que no exempta de crítica.

El documental filmat el 1981, ‘Monologue auf Mallorca’ evidencia les estades de Bernhard a l’illa. Miguel Sáenz, traductor espanyol especialitzat en literatura alemanya, deia que si la meitat del segle XX està ocupada per Franz Kafka, la segona pertany per dret propi a Thomas Bernhard A Viena actualment se’l considera el seu escriptor per excel·lència i a Espanya ja fa anys que Félix d’Azúa va parlar de la febre Bernhard. El grup de Juan Benet, Javier Marías, Vicente Molina Foix, Josep Maria Guelbenzu…se’n deien els fill de Bernhard, mentre que a Hispanoamèrica es diu que la influència de Bernhard només és comparable a la de Faulkner. De Bernhard se n’ha dit que és addictiu. Al principi resulta molt difícil de llegir per la longitud de les seves frases, pel to, la musicalitat…i tot i que es tendeix a saltar-se tres pàgines seguides després hom s’aficiona i es converteix en addictiu, no pot deixar.

Coma rere coma, sense separar paràgrafs, delineava les fosques del seu temps. No va deixar d’escriure mai, malgrat la mort i la vida, a estones insuportable, no va deixar d’escriure com un torrent, com una llengua solta i infinita. Mai va deixar d’escriure perquè gaudia escrivint, “és l’únic llaç que encara em lliga”, deia, “és clar que la corda està una mica esfilagarsada, però en fi, així és. Ningú és etern, però mentre duri la meva vida, viuré escrivint. L’escriptura és la meva existència. Hi ha mesos, o anys, en què no puc escriure. És horrible. Però en algun moment sempre torna, i llavors alguna cosa es forja. Aquest ritme és terrorífic i extraordinari alhora, és una cosa que els altres probablement no coneixen”. En un diari, quan va morir, es va dir “La vida d’aquella persona encantadora va ser un exercici a la corda fluixa, apuntava a allò total i allò perfecte, sabent que allò total i allò perfecte no era suportable”.