Definir Jaume Santandreu (Manacor, 1938) no és una feina senzilla. Capellà compromès amb les causes que considera justes, la seva vida és resumeix en actes (alguns polèmics) i llibres (exactament quaranta). Si hi hagués una contracultura eclesiàstica a Mallorca ja faria estona que seria Bisbe. Però aquest mai ha estat el seu propòsit. A canvi ha triat ser president de Marginàlia, un país petit de bandera blanca i seu a Can Gazà. Conversam sobre la redenció, el perdó i el seu darrer llibre: Mon cor aflama estels.

Fotos: Joan Servera

Un títol molt poètic
Volia que ho fos. En part obeeix a un lema del Che Guevara, per qui tenc autèntica veneració. Ell té una frase que diu: “No es tracta de baixar la poesia al poble sinó pujar el poble a la poesia”. El llibre parla de persones ja mortes a les qui he estimat molt. Aquest ‘Mon cor…’ automàticament et fa pensar en el ‘…estima un arbre’ de Costa i Llobera. Per altra banda, aflama era un verb molt estimat per Ramon Llull. Tot plegat com veu té molta resonància literària. Miri, el que hem de fer és empeltar. El llibre és una mescla d’elegia, que vendria a ser tristesa, i de apologia que per a mi és lloança.

Ha arribat el moment de demanar perdó?
Per part meva sí. Tenc 86 anys i el món clama a la reconciliació a tots els nivells. No puc demanar que islaelians i gazetís s’entenguin i després no intentar-ho jo mateix. No podem exigir als de dalt el que no cumplim els d’abaix. Això sí, fa uns dies que tenc la mà allargada i de moment no hi he obtingut resposta…

Qui són aquestes persones amb qui necessita arreglar les coses?
No entraré en les raons concretes, però estic parlant de Biel Majoral, Biel Mesquida, Pep Carbonero, Tomeu Català i Rafel Nadal.

Rafel Nadal el tennista?
Sí, en Rafel me va fer una de les ofenses més grans d’aquest món a una cerimònia que vaig oficiar a Son Carrió per a la seva família. Però ja en vaig parlar en el seu moment. Ell possiblement ni sap que l’hagi ‘escopit’.

Per què en sent ara la necessitat?
Hi ha un refrany castellà que diu “a la fuerza ahorcan”. Quan et duen a la forca és quan te’n vas en pau. Ho podríem comparar a un partit de futbol on jugadors dels dos equips poden pegar-se potades durant el joc i dur-se a matar, però que quan tot acaba es donen la mà. El que és molt trist és allargar la mà com un cuarot i que ningú la t’agafi.

Què en farà ara amb aquest silenci?
Aquesta és la realitat i l’he d’admetre. Només saps que ets vius quan plores. Quan neixes et peguen perquè ploris i rompis a alenar. També te n’hi has d’anar quan moris. És la naturalesa.

Tornant a Rafel Nadal. El tornaria a criticar com ho va fer al seu moment?
Criticar no… però em va humiliar molt. És un miserable. Parla molt de la fundació i del que fa, però que després d’oficiar una cerimònia només me doni 70 euros en un sobre i que mai hagi donat res més per Can Gazà essent manacorí… No hi ha res més trist que un ric miserable. Té un posat molt educat, és clar. Talment com l’escriptor Miquel Àngel Riera, també manacorí i també molt ben parlat…

Miserable en quin sentit?
Miserable per a mi és no fer res per no res, una manca absoluta de generositat. No té res a veure amb la misèria. Ser generós et fa humà. De petit record com la meva família ajudava als veïnats, ens ajudàvem els uns als altres, ara un poc de saïm per fer un frit… la solidaritat és connatural als pobres.

Els pobres fan por?
En certa forma, perquè la gent pensa: “ara aquest me ve a demanar o a robar”. El gran invent de Can Gazà ha estat saber demanar ajuda a canvi de cultura. És humiliant haver de suplicar, demanar per favor dona’m un tros de pa. En ves d’això osaltres deim: et canvio un llibre per una almoina. Per això hem creat una editorial amb la que també hem fet aquest llibre. És la dignitat del pobre.

Me pensava que amb Miquel Àngel Riera s’hi duia bé
No m’hi duia bé, m’hi duia beníssim. Però una cosa no lleva l’altra. Jo no vull estimar el fantasma que ens hem inventat. Has de conèixer la persona. Si ara em diuen que monpare va ser falangista, jo l’estimaria igual. Miquel Àngel Riera fou delegat del Sindicat Vertical, per això va poder ser regidor d’un ajuntament franquista. Amb 30 anys ja havia escrit els millors llibres en llengua catalana i també havia fet una de les fortunes més grans de Manacor. I no escrivint sinó fent mangarrufes.

Vol dir que l’admirava?
Aquest home va patir fam. Sonpare es va tirar davall un tren, tenia una forma d’estimar que mai va poder fer pública… era una persona que amb el que li va passar hagués hagut d’estar fermada a un manicomi. Miri, quan va morir la família i el poble ploraven mentre els seus empleats bevien xampany. Tampoc va donar un cèntim mai per Can Gazà. Però era molt intel·ligent i l’estimava.

L’amor és estrany?
L’estimava com puc estimar als forasters de Vox que són a Can Gazà. No els faré votar a ERC!, això ja ho sé, però basta tenir un punt en comú per estimar-los i que ells m’estimin a mi. L’amor és un equilibri d’egoismes que dura mentre compensa.

Ara que parla de Vox, què n’opina de Le Senne?
Qui?

Gabriel Le Senne, el president del parlament que va esqueixar una foto d’Aurora Picornell
A Le Senne el trob realment monstruós. Però la monstruositat fa més mal quan està amagada; ara ja sabem com és. Un bony s’arregla quan s’esclata. Es comporta com un feixista en públic. Franco no ha mort.

Qué passarà amb Can Gazà quan vostè no hi sigui?
Can Gazà no és el meu problema. Vaig fer Can Gazà per a mi, com una recompensa per la meva vida. I m’ha recompensat cent per u.

Creu en la vida més enllà de la mort?
O existeix o no. El creure no hi fa res. Si hi és serà una propina de la que n’estaré molt content. Les menudències arreglen les trascendències. Haver de pensar en el que et faràs demà per dinar, per exemple, fa que tot es pugui dur millor.

Què s’ha de fer per ser una bona persona?
Les Benaventuranses són 10. Just que en compleixi una ja basta. En aquest llibre hi ha persones que compleixen les deu. Com monpare, que era un ‘santarro’.

El poder eclesiàstic mallorquí mai ha pogut veure massa Jaume Santandreu
Els hi he donat motius. Ja me tocaven haver escomulgat, però direm que només he estat a la llista negra.

En tot cas supós que sempre ha fet el que considerava correcte
Correcte o el que em sortia dels ous. Primer fas i després penses. Perquè em surt de dins. Mai he fet les coses per molestar, no han estat premeditades per fotre. Sempre ha estat un moviment autèntic. El Bisbe Teodor Úbeda va ser qui es va enfadar més amb mi perquè donava els sacrament davall un arbre, com un servei a domicili… però si els sacraments són del poble, també han de poder triar. Jo no tenia parròquia, anava per lliure.

Tant enfada això?
Crec que més de 1.000 persones han rebut sacraments a ca seva gràcies a mi. Només que en trobi una que no quedés contenta, ho anirem a estampar a Lluc.

Però li prohibien?
Sí, i ho tornava a fer. Em semblava el més normal. El poble comanda. Si paguen la construcció d’una església o si arreglen les teulades quan s’espenyen, han de poder comandar. No ho creu així?. L’Església com a institució va foradada com uns calçons… i ja li pots posar genolleres com ara llevar el celibat. L’únic remei és tornar a la cova de Betlem, quan fou realment autèntica: una vaca, una somera i quatre pastors. No pot ser que sigui la institució més rica del món patrimonialment parlant. Que l’edifici més gran i luxós de cada ciutat sigui seu.

Però no les tomarem
L’església dels Dolors de Manacor és un temple tan gran que podria servir per fer-hi un mercat preciós a les capelles; i els diumenges dir-hi missa. No ens ha de fer por, el Convent o Crist Rei ja serveixen per presentar-hi llibres, per exemple.

Què li ha fet més il·lusió?
Que el Bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, hagi donat cara per mi i m’hagi acompanyat a la presentació del llibre i hagi fet així justícia també a qui ha patit per mi. Perquè jo feia la trastada i men podia tornar a Can Gazà. Era la meva família qui patia la socorrada de les mirades al carrer. I això sempre me sabia greu.