Fausto Puerto

Vaig conèixer Gabriel Bertotti fa gairebé vint anys, poc temps després d’haver obert la llibreria. Ell s’havia assabentat de la meva existència gràcies a una entrevista apareguda a l’Última Hora. En una fotografia a mitja pàgina, hi sortia jo, dempeus; rere meu hi havia una estanteria plena de llibres. Bertotti, lletraferit incurable, no va tardar ni dos dies a venir a Món de Llibres. Quan va entrar va saludar i no va tornar obrir la boca fins que se’n va anar. Això, que per a un mallorquí és més que suficient, explicat d’un argentí sembla mal de creure, però així és com va succeir. Va estar al voltant d’una hora inspeccionant els prestatges, i no va estar satisfet fins a haver-los escorcollat tots. Ho va fer metòdicament, mirant un per un els exemplars disponibles i sense saltar-se cap volum de l’incipient i, encara, pobre fons que, amb molta cura, jo intentava ampliar.

En aquella primera ocasió, va fer una compra considerable. De fet, record que em va solucionar la caixa del dia. Com un manobre experimentat, anava apilant els llibres damunt el taulell, sense demanar preu ni assessorament. «Ara veurem quants s’endurà…» vaig pensar jo, escèptic. Sorprenentment, se’ls va quedar tots i ni tan sols va voler una bossa. Va dir que els llibres s’han de mostrar i va afegir que no em preocupés, que tenia el cotxe a quatre passes. D’aquella compra selectiva, em va cridar l’atenció la qualitat de les obres que es va emportar. Eren exactament el tipus de llibres que m’agradaven a mi, els mateixos que gaudia d’atresorar a la biblioteca de casa o els que feia comptes adquirir en un futur immediat. «Vaja, quin lector que està fet aquest home…» vaig pensar, sense acabar-m’ho de creure. Després, vaig continuar amb la meva feina convençut que no el tornaria a veure mai més.

Bertotti va tornar a la llibreria al cap d’una setmana. En aquella segona visita ―intrigat per un personatge tan peculiar― vaig voler entaular una conversa amb ell i em vaig posar a parlar d’alguns dels meus autors preferits. Es veu que aquell tema el va engrescar, perquè ben aviat es va llevar la màscara de porrerenc adoptat i va deixar sortir l’argentí que fins aleshores havia mantingut controlat. Vam xerrar fins al moment de tancar i, després, vam continuar una bona estona més asseguts al Vermut, davant dues cerveses. A partir d’aquell dia, des de fa dues dècades, no ha deixat de venir almenys un cop per setmana. Era ―i encara és― tan puntual i fidel en les seves visites, que va agafar el costum d’avisar-me si un dissabte no podia acudir a la llibreria, no fos cosa em pensàs que havia tengut un accident.

Com podeu imaginar, Bertotti i jo ens férem amics ben aviat. Tan amics que a més de nomenar-me el seu llibreter de capçalera, també em va convertir en lector dels seus manuscrits, en el seu editor titular, en el seu padrí de noces i en el seu còmplice de xafardejos i batalletes literàries. He d’admetre que el mateix va succeir a la inversa: una vegada convençut que era un tipus de fiar ―per a la qual cosa vaig deixar passar un temps prudencial, tal com dicten els bons costums mallorquins― el vaig declarar amic de per vida.

Dit això, i per ser franc amb els lectors, he d’advertir que Bertotti no és fàcil. Vull dir que, d’entrada, i fins que no el coneixes a fons, pot espantar una mica. Físicament, és un tipus alt, ben plantat, amb un nas prominent i noble i una rialla franca i precipitada que et regala amb freqüència, sovint amb la intenció de seduir-te. Quasi sempre l’he vist amb una cua o un monyo, tot i que ara com ara té tan pocs cabells com jo. Bertotti no té pèls a la llengua i és de resposta rapidíssima. Així que et pot deixar meravellat per l’encertat de l’exposat o desconcertat per una salvatjada que no t’esperaves. El més sorprenent és que pot conjugar-ho tot en una mateixa frase i deixar-te noquejat abans de poder improvisar una rèplica adequada.

Bertotti pot ser tan afectuós com trapella, per això en ocasions t’entren ganes d’abraçar-lo com a una coala i en altres, de galtejar-lo com a un al·lot malcriat. Si no l’has tractat gaire, o tot just l’acabes de conèixer, no sabràs molt bé què n’has de pensar, d’ell: És un geni o un excèntric? Un milionari o un boig? Un fantasma o un savi? Al principi, no saps de què punyetes va, però, si tens paciència i et permets entrar en el seu joc, descobriràs que la major part del temps que dedica a l’existència està de broma. Quan entens aquest detall, respires alleujat. La part bona de tot plegat és que, amb ell, pots dir totes les barbaritats que vulguis i no passa res. Bertotti no et jutjarà mai per les paraules ni per les idees que plantegis, sinó pels fets, i això és una cosa important.

Un altre tret destacable de Bertotti és que sap escoltar amb molta d’atenció i disciplina, encara que quan es posa a parlar ―com la majoria dels seus compatriotes― ho fa com un lloro posseït. Cal matisar que, quan s’explica, no convé que creguis a ulls clucs tot allò que diu i, a més a més, has de tenir present que pot canviar d’opinió d’un dia a l’altre o, fins i tot, d’un minut a l’altre. Així, impassiblement, sense gens de vergonya. No és que sigui un impostor o algú incoherent, sinó que es comporta, de forma natural, com un Michel de Montaigne desfermat: a tothora proposant noves maneres de fer front a la vida per després decantar-se per una d’elles que, tanmateix, mai serà la definitiva. Amb els anys he arribat a veure que Bertotti és un nin gran amb unes ganes ingovernables de provocar i de jugar. També he après que quan es posa seriós ―cosa que fa d’improvís― és un dels intel·lectuals més perspicaços i cultes que he conegut mai. I creis-me, perquè n’he conegut un bon grapat d’ençà que vaig obrir Món de Llibres. Per acabar-ho d’adobar, Bertotti té tanta memòria que sembla un disc dur i és capaç de lligar idees i conceptes com si res, establint connexions allà on sembla impossible fer-les. Si a tot això hi afegim que és llicenciat en Filosofia, que té una educació cultural aclaparadora i que és capaç de parlar durant hores i hores sobre llibres, política, pel·lícules i música sense fer-se gens avorrit, entendreu per què, com a espècimen humà, és tan interessant.

Tot el que acab d’explicar d’ell com a persona es pot extrapolar a la seva literatura. Fins avui, mai no havia trobat adient opinar per escrit sobre els seus llibres perquè, com a editor seu, sempre he tengut clar que era poc ètic i poc elegant fer-ho. Ara, aprofitant que aquest volum no li he editat jo i que fa vint anys que ens coneixem, he decidit infringir aquesta llei no escrita i rendir-li un petit homenatge amb un article sincer.

El primer que vull dir és que l’obra de Bertotti tampoc no és fàcil. T’has de vesar a la seva manera de narrar i a com organitza els seus pensaments. Copsar el sentit profund de les seves històries, la majoria de vegades no és senzill. Bertotti viu i pensa dins un univers molt particular i creuar les seves fronteres, de primeres pot deixar-te, com a mínim, desubicat. Per a mi, els dos conceptes que millor defineixen una part dels seus textos són la capacitat inventiva que desplega i la incomoditat del que proposa. Luna negra, La aventura ausente, Los techos de agua i Artificios en són bons exemples. Llibres durs, corprenedors, farcits d’humor negre, bellíssims i terribles a la vegada. L’altra part, la més assagística i anecdòtica, és clarament més lluminosa i divertida. Margen cínico, Margen crítico i Historia de Los Angeles en són una prova. Quan Bertotti escriu es nota que el cap li va a cent per hora. Sovint pens que va més aviat que la seva capacitat de redactar, però en lloc d’estavellar-se contra la fulla en blanc i sortir-ne malparat, de qualque manera sempre se’n surt victoriós i aconsegueix ficar-ho tot dins els marges que, afortunadament, el limiten. D’aquesta forma el text es revela com una explosió d’ocurrències i epifanies dins el cap del lector.

D’altra banda, la seva prosa és seca i lliure. Personal i visceral. Sempre poètica. Bertotti té un ritme i una fluïdesa per contar històries que ja voldrien molts d’escriptors consagrats i admirats. Assegut al sofà de la llibreria, li he vist començar i acabar articles fascinants en menys de mitja hora i sense despentinar-se. Quan me’ls ha llegit en veu alta ―cosa que fa amb una dicció exemplar―, et venen ganes de no tornar a escriure res mai més. Aquest darrer llibre, Pasar el rato, és, a parer meu, un dels més accessibles i també un dels més rodons que ha escrit. Si un no ha llegit res seu, crec que és el llibre ideal per començar a descobrir-lo com a persona i com a autor. Per a mi, Bertotti és un dels bons. Un escriptor instintiu i absolut, digne de recomanar. Una mena de Marcel Schwob que només coneixen i llegeixen un grapat de membres d’una exclusiva secta.

«Qui neix per xiulet, mai no arriba a corneta», diu el meu amic per llevar ferro a l’accidental tema de l’èxit i el reconeixement. Com a bon mallorquí, ha après a arronsar les espatlles i a agafar-se les coses amb humor. A ell tant li fa si el llegeixen cent persones com cent mil; tanmateix, passi el que passi, no deixarà de fixar paraules damunt el paper i això el converteix, des del meu punt de vista, en un autèntic creador. En qualsevol cas, la vida dona moltes voltes i escriptors molt menys talentosos que Bertotti s’han aixecat de les tombes a deshores. Mentre espera el seu moment, i a canvi d’una descoberta i una fama que es resisteixen, ha gaudit de coses més importants: la salut, l’amor, els amics, una parella que l’estima i el deixa somiar, editors que creuen en ell, una cussa que l’adora i el llepa, una casa amb un jardí primigeni del qual no vols ser expulsat i un món interior tan ric i poblat de paisatges que li permeten ser lliure es trobi allà on es trobi. No tothom és tan afortunat.

Podria contar mil coses més sobre en Biel, però un bon grapat de les més representatives ja estan recollides en aquest llibre tan intel·ligent i divertit que ha parit sense complexos. Si el llegiu, no tan sols coneixereu un pensador original i valent, sinó que el podreu jutjar, criticar o alabar segons vos vengui de gust i amb total llibertat. Tal com a ell li agradaria que féssiu.

Abans d’acabar,  he de dir que l’“entranyable” senyor emmarcat a la portada no és el pare de Bertotti, malgrat que ell, en alguna de les futures presentacions, vos ho intentarà fer creure. És Ernest Hemingway sulfurat i amb cara de pocs amics. Una altra cosa que vos dirà, és que l’escopeta de dos canons que té a les mans és la mateixa amb la que es va pegar un tir mesos més tard. I podria ser cert… o no. Tanmateix, hi ha molts de detalls en el seu llibre que no podrem ni desmentir ni confirmar. I, ben mirat, a tipus tan irritables com Hemingway, Bertotti, Winslow, Faulkner, McCarthy o Child és millor no fer-los la contra. Així que, si decidiu llegir Pasar el rato, obriu la ment i deixau-vos dur. I per sobre totes les coses, no intenteu sortir-ne indemnes i amb les mans netes. La bona literatura taca i fa olor de vida.