Antoni Tugores

Acabam avui amb el reportatge de quatre capítols sobre la colònia penitenciària de Formentera i els presos manacorins que hi estaren reclosos, obra de l’historiador i especialista en la guerra i postguerra civil a Mallorca, Antoni Tugores, que s’ha basat en l’excel·lent treball duita terme pel seu amic, Manel Suàrez. Aquesta setmana acabam de posa nom als qui patiren aquesta repressió.

Lluís de Francisco Segura, Balança  

Diu la fitxa elaborada per Suárez que tenia 28 anys, que era sabater, que pertanyia al Partit Comunista, que va entrar al penal de Formentera, provinent de la Presó Provincial el 9 de gener de 1941 fins al 30 de juny de 1941. Lluís Balança havia estat condemnat per Adhesió a la rebel·lió amb 30 anys, però  la pena li va ser rebaixada a 8 anys i un dia.

Podem afegir que havia ingressat a la presó de Manacor, juntament amb sindicalistes que treballaven a Portocristo, com Bartomeu Fons Torrens, Joan Bisbal Artigues, Jaume Vives Lliteras, Jaume Vives Bibiloni (desaparegut el 26 d’agost de 1936) i Joan Matamalas Salas (assassinat el 8 de setembre de 1936).  Una vegada posat en llibertat, Lluís Balança es va convertir en un empresari d’èxit, com industrial de diversos sectors, acabant com hoteler a Portocristo, propietari de l’hotel Estrella. Va ser sempre fidel als seus principis i es va mantenir sempre relacionat amb el Partit Comunista.

Miquel de Francisco Segura, Balança

No consta l’edat de Miquel Balança; diu que era pescador, que pertanyia al Partit Comunista, que quan va anar a Formentera (no consta el dia que hi entrà) venia de la Presó Provincial; i que va sortir de la Colònia el 29 de juliol de 1941 en llibertat condicional. M. Suárez no va trobar cap document on constàs de què l’acusaren ni la sentència.^[1]

Podem afegir que Miquel de Francisco Segura, Balança, va ser tancat a la presó de Manacor el 13 d’agost de 1936. Va coincidir a la presó manacorina, abans de ser portat a Palma, amb els seus germans Lluís i Salvador i el seu pare, Lluís de Francisco Cardona. El testimoni den Miquel Balança va ser il·lustratiu: «M’acusaven de comunista, socialista, propagandista del Front Popular, de temperament exaltat i capaç d’actuar si venia la fallida. Quan jo, l’únic que havia fet era sindicar-me per millorar les meves condicions laborals».^[2]

Miquel de Francisco, Balança, contava que el seu padrí, de 82 anys, després de ser ferit a Portocristo quan guaitava per una finestra, fou conduït a l’Hospital de Manacor: «Allà va ser curat i, l’endemà, el doctor Orbaneja i una monja que nomia Teodora comentaren que el meu padrí era d’una família de rojos, ja que els Balança en feien olor». El seu padrí no va necessitar més cures i va ser lliurat a mans d’altra gent, que el portà a Son Coletes, on l’afusellaren.

[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera

[2] Testimoni recollit per l’estimat i recordat amic Sebastià Sansó Barceló, en un treball inèdit que posà a la nostra disposició: 37 mesos i perquè, fill meu?, pàg. 15

 

Miquel Mas Mesquida, Corem

Tenia 31 anys, era cadirer, sense adscripció política. Va passar de la presó de Can Mir a la Colònia el dia 16 de desembre de 1940 i hi va romandre fins al dia 11 de juliol de 1941, quan en va sortir en llibertat condicional. Havia estat condemnat a 30 anys per una suposada Adhesió a la rebel·lió.^[1]

Miquel Mas Mesquida va ser un dels homes detenguts a la porta de la casa del carrer de l’Alegria de Manacor, on suposadament s’havia d’informar sobre un (també suposat) cop a Palma contra els insurgents.

Hi havia, entre els militars de Manacor, la sospita que bona part del destacament de Na Morlanda estaria disposat, arribat el cas, a traslladar-se a Manacor para apoyar con las armas el movimiento cuando recibieran la consigna para ello en cas d’un aixecament a Palma. Davant la suspicàcia, Ordovás va disposar «la conquesta» de Cala Morlanda a l’alferes Antoni Sastre, el sergent de carabiners Bartomeu Barceló, acompanyats de dues parelles de la Guàrdia Civil, un altre carabiner, el cap de milícies de Manacor i uns trenta falangistes, dels quals divuit quedarien cobrint la guàrdia de Cala Morlanda. La relació d’arrestats és tan gran, que indueix a pensar que si aquesta detenció era representativa de la proporció de republicans sediciosos que estaven enrolats a les files de l’exèrcit de Franco, seria ben legítim convenir que l’exèrcit rebel es nodria de gent no addicta al cop d’estat del 18 de juliol. A la detenció va seguir un registre domiciliari de tots i cada un dels soldats que passaven a mans de la justícia militar.

El mateix dia, 16 de maig de 1937, a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor es va obrir amb presses la causa militar 365/1937 a les 12.15 de la nit. El jutge instructor va ser el capità Gabriel Sastre Balaguer i el secretari, el soldat d’Intendència Antoni Puerto Planas. Dins les diligències del cas s’incorporaren una sèrie de documents xifrats.^[2] Un dels quals –segons els instructors del cas– diu: «Bartolomé, a las ocho tienes que estar en Manacor. Avisa a tus compañeros que estén preparados para al menor aviso marchar sobre Manacor.»^[3]

[1] Manel Suárez Salvà, ibídem

[2] Juntament amb els missatges, s’hi troben uns abecedaris xifrats amb les equivalències.

[3] Dins el lligall de Comandància corresponent a la causa, hi ha un bon gruix d’escrits realitzats en uns símbols estranys, d’una traducció impossible sense una taula d’equivalències.

Pere Matamalas Sitges, Pelletó

Tenia 46 anys quan va ingressar a la Colònia el 19 de juliol de 1940, provinent de Can Mir. Era jornaler i es desconeixia la seva adscripció política. Va sortir de Formentera un mes després d’haver-hi ingressat amb presó atenuada, el 20 d’agost del mateix any. Havia estat castigat amb 12 anys de presó per Auxili a la rebel·lió.

El coneixien, abans de la guerra, per Perico Pelletó. No podem concretar gaire detalls de la seva vida, tan sols que era de Manacor, que treballava de llenyater, que era republicà i que desaparegué sense deixar rastre poc després del cop d’estat. Per a molta de gent, havia desaparegut per sempre. No hi ha indicis seus al Registre Civil ni a la paperassa oficial. Apareix a una llista de republicans que moriren assassinats, que deixà escrita mestre Joan Mesquida Galmés, Correu. Però és segur que no va morir assassinat. Tot fa pensar que va desaparèixer per complet i no va ser trobat fins al 22 de febrer de 1939, quan va ser detengut i empresonat a Can Mir. D’allà va passar a Formentera, on se li va aplicar presó atenuada i dels 12 anys inicials de càstig va passar a 3. No el podien acusar de desertor a causa de la seva edat; simplement, s’havia amagat. Curiosament, mestre Joan Mesquida va estar tancat com en Perico a Formentera, però no coincidiren en el temps. El Diccionari Vermell de Llorenç Capellà David Ginard i l’autor d’aquest treball l’havien donat per mort durant la guerra; tots havien begut de la mateixa font oral. De qualque manera, el «ressuscitam».^[1] 

[1] Pere Matamalas Sitges, Pelletó va ser imputat a la causa sumaríssima 52/39. Havia estat detengut i empresonat el 22 de febrer de 1939. Tot i que li havien rebaixat la pena de 12 anys a 3, va romandre mancat de llibertat fins el 21 de febrer de 1954, ignoram els motius.

Pablo Plaza Martínez

Tenia 43 anys, treballava de cambrer, no pertanyia a cap organització política i  provenia de la Presó provincial. Ingressà a la Colònia el 7 de gener de 1941 i en va sortir el 13 de juliol de 1941 en llibertat condicional. Havia estat condemnat per Auxili a la rebel·lió a 12 anys que li varen ser rebaixats a 8.^[1]

Havia ingressat a la presó de Manacor el 29 de juliol de 1936 i l’11 d’agost va ser posat en llibertat. El 7 d’octubre del mateix 1936 reingressà a la presó. Quan el cambrer, domiciliat al carrer de Llorenç Galmés, 14 de Manacor (avui carrer Llaurador), tornava  a la presó de Manacor, alçà el puny, tot cridant: «Salud, camaradas». El 23 de març de 1937 el consell de guerra, en base a la causa 87/1936 el va condemnar inicialment a 20 anys pel delicte «de inducción a la sedición común». La broma no havia agradat gens a les autoritats revoltades i li va sortir ben cara: una multa de 50.000 pessetes i presó.^[2] Quan va sortir en llibertat condicional passà a viure a Palma, al barri de Santa Catalina, al carrer Catorze, 8, baixos.^[3]

Josep Quetglas Sánchez, Sales

Tenia 27 anys, era dependent, no consta militància política, estava tancat a Can Mir quan el 22 de desembre de 1940 va ser enviat a Formentera, on en va sortir un any després, el 16 de desembre de 1942 amb llibertat condicional. Havia estat condemnat a 12 anys de presó per Auxili a la rebel·lió.^[4]

Josep Quetglas va patir presó, com els seus germans Rafel i Pere, mentre que el seu germà Sebastià, regidor republicà de l’equip d’Antoni Amer, havia estat assassinat el 15 de setembre de 1936 quan intentava entrar en contacte amb el Consolat argentí per refugiar-s’hi, ja que ell tenia la ciutadania doble, espanyola i argentina. Josep Sales es va veure implicat en la causa 25/1936, coneguda com la dels carabiners. Una vegada en llibertat passà a viure a Palma, carrer Francisco Sancho 4, 2º, 2ª.^[5]

El 19 de gener, Falange Española organitzava un acte electoral a Manacor, on hi havia representacions de gairebé totes les agrupacions locals de FE als pobles de Mallorca; en mig de l’entusiasme falangista i com a resposta a les amenaces dels que exhibien porres i pistoles, dos membres de les Joventuts republicanes, Jaume Amer Roig –fill del batlle– i Josep Quetglas Sánchez, es posaren drets i aixecaren el puny tancat. Davant l’aldarull que es va muntar, el batlle Benet Rosselló va resoldre suspendre l’acte. L’autoritat no ordenà cap detenció.

Miquel Sansó Abraham,

Diuen els arxius consultats per M. Suárez que Miquel Sansó tenia 31 anys, era picapedrer i no tenia adscripció política. Arribà a la Colònia Penitenciària el 3 de gener de 1941 provinent de la Presó Provincial i en va sortir el 14 de juliol de 1942 traslladat a l’Hospital Provincial. Havia estat condemnat a 30 anys de presó per Auxili a la rebel·lió.^[6]

No teníem notícies de Miquel Sansó Abraham i tampoc l’hem trobat al Padró de Manacor de 1935, la qual cosa fa pensar que no hi vivia. Francesc Sanllorente situa Sansó a Palma (és possible que hagués nascut a Manacor) i que havia estat condemnat per un Jutjat militar.^[7]

Mateu Soler Rosselló, Molinet

Era fuster de professió, tenia 28 anys i no consta afiliació política. Va arribar a Formentera des de la Presó provincial (no consta la data) i en va sortir el dia 1 de desembre de 1941, traslladat a Alcoi. Havia estat condemnat a 30 anys per Adhesió a la rebel·lió.^[8]

El nom, el primer llinatge i el sobrenom fan pensar que era fill o nebot del líder socialista manacorí Mateu Soler Salas, Molinet. A la fitxa de les Responsabilitats polítiques figura com a membre d’Acció Popular.

Melcior Vives Martí, Salomó

Era de professió picapedrer, tenia 47 anys i no consta la seva afiliació política. De la Presó provincial va passar a Formentera el 7 de gener de 1941 i en va sortir en llibertat condicional el 8 de gener de 1942. Havia estat condemnat a 12 anys de presó per Auxili a la rebel·lió.^[9]

Melcior Salomó, va participar en la resistència de l’Ajuntament de Manacor dels dies 19 al 21 de juliol de 1936 i per aquest motiu està entre els imputats a la causa 25/1936. El fet que el seu nom no aparegui entre els empresonats a Manacor al llarg de juliol i agost de 1936 fa pensar que juntament amb Andreu Estelrich i altres, va ser dut inicialment pels militars al fort de Sant Carles de Palma.

Al marge dels que se’n portaren els militars a Palma, en dies successius es varen detenir més persones presumptament implicades amb la resistència, ja fossin guàrdies municipals, guardes jurats o simples ciutadans. Tot i les detencions fetes amb pressa (gairebé sempre per ordres del Capità Jaume, el capità de la Guàrdia civil Pere Sansaloni Gayà i el brigada Clodoaldo Barrionuevo) entre el personal civil i els carabiners que es mantingueren fidels a la República, el consell de guerra no va ser instruït fons el 20 de maig de 1937 i la sentència, fins el 5 de novembre de 1940.^[10]  Una sentència «en calent» feta el 1936 o 1937 hagués estat, possiblement, molt diferent.

[1] Manel Suárez, ibídem

[2] Expedient 482, lligall 1937 existent a la Presó Provincial

[3] Miquel Duran Pastor, Sicut Oculi, pàg. 194

[4] Manel Suárez, ibídem

[5] Miquel Duran Pastor, Sicut Oculi, pàg. 197

[6] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera

[7] Francesc Sanllorente: La persecución económica de los derrotados. Miquel Font editor, Palma, 2005, pàg. 145

[8] Manel Suárez, ibídem

[9] Manel Suárez, ibídem

[10] Lligall Manacor 1936 de la Presó Provincial de Palma.