David Ribas (Barcelona, 1979), és guitarrista, i això es nota per la il·lusió que hi posa en qualsevol explicació, tècnica o no, relacionada amb les cordes, els amplificadors o els pedals que ven a Grauzone, la tenda especialitzada que ara fa un any va obrir a Baix des Cós.

-Per què va decidir muntar la tenda a Manacor?

-Perquè és el lloc on visc. Vaig arribar aquí des de Catalunya el 2014 acompanyant la meva parella, que és mallorquina. Triàrem viure a Manacor perquè té la mida justa; fugíem de Barcelona així que era una alternativa més manejable que Palma.

-I per què només de guitarres?

-Som guitarrista, toc la guitarra amb les Forces Elèctriques d’Andorra (F/E/A), per tant era lògic. Sempre havia pensat en obrir un local des de que vam arribar. Quan va tancar Rock House va ser l’espurna que va fer que em decidís. En Xisco, el darrer responsable de RockHouse, em va ajudar molt… de fet encara hi ha guitarres seves aquí. Però també tenim pedals, amplificadors, podem comanar baixos, teclats, taules de DJ… i després perquè el guitarrista sol ser el més insatisfet d’una bansa. Sol ser així… és aquesta obsessió constant per trobar el so. Ho sé perquè en form part d’aquesta forma de ser. M’agrada la recerca. Sempre he estat un cul inquiet amb el material. Però és igual, no hi arribes mai. Al final no depèn tant de la guitarra sinó del bo que siguis, de la feina que hi posis.

-Ha hagut de ser sincer qualque vegada i de confessar-li a un guitarrista que no era tan bo com es pensava?

-No m’ha passat a la tenda, però sí després d’un concert amb altres bandes. Un guitarrista no va quedar satisfet i li donava la culpa a l’equip… Has provat d’afinar l’instrument? [riu], pot ser el problema no ve de l’equip de so… Avui en dia, si ets bo, amb un equip de 400 euros pots sonar igual que amb un de 5.000.

-Què va pensar el dia que va obrir, ara fa quasi un any?

-Que m’havia ficat en una bogeria. És aquella cosa que esperes que vagi tot bé i puguis anar pagant el lloguer mes a mes. Però paga la pena, encara que la incertesa no hagi desaparegut.

-Com es compensa el fet que les grans marques de guitarra no distribueixin a llocs petits, si no és amb un canon i venent uns mínims no assumibles?

-Per desgràcia no puc dur grans marques a la tenda. I això és un arma de doble fil. Perquè hi ha clients que els costa confiar en una marca maldament dugui 20 o 30 anys d’experiència i estigui assentada al mercat nordamericà. El fet que no sigui gaire coneguda, fa també que els puguis descobrir coses noves i sorprenents que no s’esperen. Amb els pedals passa el mateix, són de marques petites, fets a mà, molt artesanals. Pens que per això moltes d’aquestes marques tenen més sortida fora de Mallorca i es compren més a la tenda online que tenim. Ens en compren del País Basc, de Navarra, de Galícia, d’Astúries…

-Quin preu tenen?

En venem de tot preu dins un rang mitjà. La guitarra més cara que tenim val uns 1.600 euros. Però també en podem comanar i del preu que es vulgui. Però com deia abans, vivim ja a una època on la tecnologia integrada t’ho posa més fàcil que mai.

-L’acumulació de guitarres t’obri possibilitats, o més no és sempre millor?

-Jo només tenc dues guitarres, una Fender Stratocaster i una Les Paul. Ja me basten. Les guitarres, com qualsevol altra acumulació, és una forma d’omplir un buit de la vida. En tot cas si n’has de tenir moltes, que almenys que treguin sons distints… Amb els anys veig les guitarres com una eina d’expressió, no de possessió.

-La tenda és diàfana i l’ambient distès… la simpatia és una forma de vendre?

-Tenc el local distribuit com a mi m’agradaria si entrés com a client, i no com una acumulació d’instruments que t’arriba a fer cosa mirar i provar… perquè al final acabes marxant una mica estressat. Pel que fa a la simpatia, és una cosa que me molesta bastant quan entres a un lloc i no t’atenen bé, o no et sents benvingut simplement perquè no tens tots els coneixements o la informació. Per sort o per desgràcia puc estar tres quarts d’hora xerrant amb un client, simplement perquè m’agrada. Em surt de manera natural.

-La comarca manacorina és tan bon planter de músics com pensam?

-Jo ja no vaig agafar l’època bona del rock aquí, a Manacor. Però me n’han parlat… de fet no s’ha perdut mai aquesta sensació de ciutat musical. De veres no sabeu la sort que teniu de viure aquí. Quan vaig arribar fa deu anys, en tres mesos ja havia muntat la meva pròpia banda, i de la música que a mi m’agradava. Simplement posant-ho en anunci pel Facebook. I encara que no hi hagi moltes sales on tocar en directe, són més que a ciutats semblants com d’allà on venc jo, a Figueres.

-Veig que té una sala aposta on provar les guitarres i vinils de grups locals. Fa classes també?

-Qualsevol banda que vulgui pot dur els seus vinils o cedés per vendre aquí. Pel que fa a les classes tenc gent a la qual derivar els músics interessats en pràcticament qualsevol instrument.