Marina Barceló Massot

Maria Duran (Manacor, 1953) és jurista especialitzada en els drets femenins. De trajectòria molt destacada en el seu camp, ha estat directora de l’Institut Balear de la Dona, a més de vicepresidenta de l’Associació de Dones Juristes Themis, corredactora de la primera Proposició de Llei Integral contra la violència de gènere i extreballadora de Majorica. Parlam amb ella perquè ens conti un poc més sobre la història de Majorica, el sindicat ‘La Perla y Labor’ i la seva vinculació amb la marca manacorina.

-Quina era la missió de l’associació ‘La Perla y Labor’, com va sorgir la necessitat de crear aquesta organització i quins eren els seus principals representants?

-‘La Perla y Labor’ va ser el primer sindicat de dones de tot Espanya. Això és molt important, ja que estava format per 358 d’unes 800 treballadores que tenia Majorica. Crec que va ser una manera que el moviment obrer de Manacor es visibilitzés. D’aquestes coses extraordinàries que passen; les dones es mobilitzaren precisament perquè vivien situacions de precarietat econòmica, malgrat fer molta de feina.

-Els responsables de la fàbrica Majorica van mostrar resistència o oposició a les reivindicacions de l’associació?

-Hem de dir que al principi no només mostraren resistència els caps directius, sinó que l’església també es va involucrar, amenaçant aquestes dones amb treure-les de la comunitat cristiana si continuaven amb les vagues. En una de les tres vagues importants que hi va haver, des de 1906 fins a 1932, reivindicaren que els paguessin un sou de 85 cèntims per dia, menys d’una pesseta diària. Més endavant durant la crisi de subsistència a Manacor del 1920, a causa d’aquella grip que va matar tanta gent, hi va haver una revolta en la qual la gent va obrir els magatzems i va intentar emportar-se els queviures. Dins aquesta vaga varen ser detingudes 75 persones, de les quals 42 eren dones, la majoria perleres. Finalment això va aconseguir que hi hagués progressos i la revisió dels patrons per tal de remunerar adequadament tots els tipus de feina.

-Quin impacte creu que va tenir el moviment impulsat per ‘La Perla y Labor’, tant a la societat manacorina com dins la mateixa fàbrica? Va contribuir a canviar les condicions laborals i els drets de les dones treballadores?

-Les dones perleres sempre han estat al capdavant. Són i han estat obreres sempre al capdavant de la subsistència de les seves famílies. Com ja sabeu, a Manacor es diu que era el poble de les perles i la fusta. Els homes estaven en moltes fusteries; en altres pobles no hi havia tantes dones en el treball fora de la llar o remunerat d’aquesta manera per altres.

-Fins a quin punt les perleres van participar activament en sindicats o altres organitzacions laborals? Van jugar un paper destacat en la lluita pels drets laborals femenins a la fàbrica de Majorica?

-Ens hem de situar temporalment fins a la Segona República. A partir de 1936, va estar prohibit qualsevol mena de sindicalisme que no fos el sindicat vertical. A més, a partir de 1944, el Codi Penal penalitzava les agrupacions sindicals que no fossin així amb penes d’onze anys de presó. Fent un bot a la història fins a 1977, quan es van legalitzar els sindicats com UGT, Comissions Obreres… Amb això vull dir que, amb l’arribada de la democràcia, van poder tornar a donar la cara en públic. Hi havia molts sindicalistes dins la presó, alguns condemnats i els altres pendents de judici, i van poder sortir i fer aquest moviment. Finalment, contestant la seva pregunta del principi, li diré que jo crec que sí que van jugar un paper important altres sindicats; el que passa és que estaven més centrats en uns altres problemes socials.

-Va començar la teva trajectòria professional a Majorica? Quina fou la seva primera experiència laboral, i a quina edat va començar a treballar-hi? Quin va ser el seu primer càrrec, i com s’hi va adaptar?

-Vaig començar dia 1 d’octubre de 1972, i vaig fer feina disset anys a Majorica. Acabava de complir divuit anys i vaig començar de caixera a la tenda. Després vaig passar a les oficines, i els meus darrers anys de feina duia tots els temes de nòmines i personal. He de dir que jo vaig ser membre i cap del comitè d’empresa de personal des de1982, abans de l’aprovació de l’Estatut del Treballador, fins a 1984.

-Era necessari tenir algun tipus de formació acadèmica o tècnica específica per poder treballar a Majorica? Quina importància tenia l’educació o la formació professional per accedir a determinats càrrecs dins la fàbrica?

Quan començaves a Majorica et feien unes preguntes per tal de conèixer la teva formació, però hem de saber que la formació professional estava totalment adreçada als homes; per tant, el coneixement que teníem era el certificat d’estudis, batxillerat elemental o superior.

-Com descriuria la relació que tenia amb les seves companyes de feina? Existia un fort sentiment de solidaritat i suport mutu? Com s’organitzava aquesta unió entre treballadores i quina importància tenia en el dia a dia?

Els meus anys de feina a Majorica van ser anys de molta solidaritat entre les companyes; totes anàvem a una, i això era molt important. També, durant aquells anys vam tenir una directora, Montse Ferrer, que sempre estava disposada a negociar i a col·laborar, cosa que va dur a un bon clima laboral.

-Quins foren els principals directius o responsables de l’empresa durant la seva etapa a Majorica? Va tenir l’oportunitat de conèixer-los personalment?

-Amb la principal amb qui vaig mantenir relacions de diàleg, va ser amb Montse Ferrer; en moments determinats, potser amb el senyor Pedro Riche, que era l’accionista majoritari de Perlas Majorica, i quan feia falta amb altres directius. Però més que res, quasi sempre, ja que li estic parlant fins al 1984 que vaig ser del comitè d’empresa, sempre era en representació del personal. Jo consider que vaig tenir molta sort amb na Montse perquè ella em va permetre distribuir les meves vacances, les hores lliures i les hores que corresponien al conveni col·lectiu per poder estudiar els capvespres. Feia un horari continu, la redistribució de totes aquestes hores em va permetre estudiar dret.

-Quan va decidir estudiar dret, va haver de compaginar els seus estudis amb la feina? Si és així, com s’organitzava per equilibrar les responsabilitats laborals i acadèmiques? Quines dificultats va trobar en aquest procés i com les vas superar?

-Sense cap dubte, si vols treballar una jornada ordinària i estudiar, t’has de llevar de dormir. Però per a la gent de la meva generació, i sobretot per a aquells que venien del moviment obrer i de pares i mares treballadors, era molt important sortir. En el món que vivíem nosaltres durant la dictadura, tot era en blanc i negre. Va ser després que totes vam voler sortir d’aquest món. Jo i moltes altres companyes, que potser no feien feina a Majorica però treballaven en una fusteria o en oficines, vam haver de treballar de dia i anar a la universitat, quan es podia. Encara que les famílies si havien de triar entre qui podia tenir estudis i qui no; sempre donaven prioritat als fills. Tot això eren reptes que ens obligaven a esforçar-nos molt més.

-Majorica com empresa va oferir-li algun tipus d’ajuda o flexibilitat per poder conciliar la teva vida laboral amb els estudis?

-A dins de Majorica vaig fer-hi amigues que ho som des de fa més de 50 anys. Almenys un cop cada any anam d’excursió i passam el dia xerrant i posant-nos al corrent de la vida. Per tant, hem fet amistats molt fortes i profundes. Després, amb moltes companyes, ens hem continuam veient, i li he de dir que jo també consider a Montse Ferrer una amiga.

-A quina edat va deixar l’empresa? Quines foren les principals raons per marxar?

-Pel ovembre de 1989. Ja que l’any 1983 vaig acabar la carrera de dret, després vaig fer una pràctica en les hores lliures que tenia. Al febrer de l’any 1985 em vaig col·legiar com a advocada i vaig anar fent casos d’ofici. Posteriorment, quan me’n vaig anar de Majorica, ja a ca nostra, vaig muntar el meu despatx.

-Considera que la seva experiència treballant a Majorica ha estat enriquidora tant a nivell professional com personal? Quins aspectes consideres més valuosos d’aquesta etapa de la seva vida?

-He après que és molt necessari l’esforç i el diàleg, i que el més important dins d’una empresa és un clima laboral positiu, on els comitès d’empresa juguen un paper molt important, però també la direcció i les encarregades dels departaments. Si vols que hi hagi un bon ambient i una bona productivitat, és molt rellevant mantenir un clima laboral positiu. També he après que les coses poden parèixer blanques o negres, però hi ha diferents grisos, que són aquí on et duu una certa mediació perquè hi hagi aquest bon clima laboral. Després, ja entrant en un tema que per a mi ha estat i és molt valuós, és com les dones i totes les treballadores que feien feina amb jo a Majorica tenien doble càrrega, és a dir, s’encarregaven de les feines de la casa, dels fills i filles, i posteriorment havien de rendir al 100% dins de l’empresa. Pràcticament això és el que jo vaig aprendre com a sindicalista; i com a dona, que nosaltres sempre duim aquesta doble càrrega.