Antoni Tugores
Continuam amb l’interessant reportatge de l’investigador manacorí Antoni Tugores, que partint d’un detallat treball de Manel Suàrez, fa un recorregut sobre qui foren els manacorins reclosos a la colònia penitenciària de Formentera, en plena repressió franquista. Aquí en teniu el tercer dels quatre capítols.
Sebastià Bonet Garí
La fitxa del pres, elaborada per Manel Suárez diu que tenia 35 anys en el moment d’ingressar a la Colònia Penitenciària, que era de professió fuster, que pertanyia a Esquerra Republicana Balear i que provenia de Can Mir. Va estar a Formentera entre el 20 de juliol de 1940 i el 26 de febrer de 1941 i en va sortir en llibertat condicional. Bonet havia estat sancionat per excitació a la rebel·lió amb una pena de 10 anys que varen rebaixar a 6 anys i un dia.
Podem afegir que abans de la seva estada a Formentera, abans inclús d’ingressar a Can Mir, Sebastià Bonet Garí va estar ingressat a la presó de Manacor des del 13 d’agost de 1936. Quan la guerra s’anava allargant i ja quedaven menys presos a Manacor (molts havien sortit en una de les tretes que acabaven a Son Coletes i altres, a presons de Palma), tot i que encara hi havia un número de presos important, es va donar un cas extraordinari de cooperació entre totes les parts, sortint a rotllo la laboriositat i el tranc dels interns.[1]
Va ocórrer l’any 1938, quan encara quedaven a la presó dos presos comuns, que venien d’enrere, i uns setanta presos polítics, tots ells mallorquins. Un d’ells, per matar el temps, va fer una pipa, entre mig d’altres treballs manuals d’artesania (com anells, barbades, caixetes de fusta i articles semblants). Aleshores els venedors de pipes no podien importar-ne de l’estranger (a causa de l’autarquia) i un d’ells, un tal Botey, coneixent la feina d’aquell fuster i artesà, va fer un encàrrec de pipes als presos, que ben aviat es va convertir en una promesa de comprar-los totes quantes pipes fabricassin, tan perfectes sortien.
Els dos impulsors del taller varen ser Sebastià Bonet Garí i Antoni Oliver Mesquida, Poll. Els més enginyosos i decidits es posaren d’acord amb Damià Rigo, el cap de la presó, per organitzar el taller, i li prometeren una comissió sobre totes les vendes; amb el temps es va saber que aquesta comissió se sumava a la que també li donaven els compradors, que s’afegia als descomptes que assolia en les compres dels materials emprats, tots menys la fusta. Les soques d’ametller les aportava Miquel Femenias, l’amo de Son Figuera, sogre del pres Bartomeu Nadal i es duien a serrar a Can Nofre Ferrer, Cama.
Els presos s’organitzaren i començaren a realitzar una feina en cadena: uns foradaven, altres raspaven i llimaven, altres fregaven amb paper de vidre; cadascun segons la seva habilitat i capacitat. Tomeu Pinya, llauner de professió, posava les virolles a les pipes, emprant per fer-ho, l’estany que portaven els pots de llauna de llet condensada, en un cas precursor de l’actual tendència de la reutilització i el reciclatge. Els modests fabricants anaren modernitzant el seu taller, convertint el mecanisme d’una bicicleta, capgirada a terra, en una barrina perfecta, utilitzant com a força motriu la dels braços dels presos. Amb el temps, ben organitzats, arribaren a fer una trentena de pipes diàries. La permissivitat i la col·laboració en el procés del cap de la presó, possibilità que aquells homes privats de llibertat tinguessin uns guanys que els permeteren, fins i tot, aidar econòmicament les seves famílies. Amb l’únic que hagueren de cedir, per compensar la comprensió trobada, va ser en qüestions de pràctiques religioses i escoltar els sermons del bisbe.[2] Un any, fins i tot, escenificaren el Rei Herodes; el paper principal, d’Herodes, el feia un pres comú. Quan l’any 1941 Sebastià Bonet sortí de la presó de Formentera en llibertat condicional, va muntar un petit taller de pipes a Ciutat (carrer Maestro Chapí, 12, baixos)[3], ja que no li estava permès tornar a Manacor.
[1] El relat està basat en converses mantingudes amb Joan Bonet Nadal, Bonet de ses Pipes i a la comunicació que ell mateix escriví l’any 2002 i que va presentar a les II Jornades d’estudis locals de Manacor, sota el títol de Pipes manacorines. Vegeu el llibre El segle XX a Manacor, pàg. 393-400
[2] D’aquesta activitat religiosa hi ha força documents a la premsa de l’època: arran de la festa de Pasqua de 1937, d’unes plàtiques del pare Bordoy, que com era tradicionalista, els presos gaudiren després dels sermons i la missa del rector Antoni Truyols, d’una xocolatada que els serviren les margaritas. De les funcions religioses de mossèn Joan Aguiló per Tots Sants o Nadal de 1938; de la comunió pasqual dels presos l’any 1939, amb una missa solemne, que comptà fins i tot amb un cor. Hagueren d’escoltar els sermons de mossèn Josep Font i Arbós, que els donà uns exercicis espirituals durant una setmana. Era el preu d’un berenar extraordinari i del correcte funcionament de la fàbrica de pipes.
[3] Miquel Duran Pastor (1992): Sicut Oculi, Miquel Font Editor, Palma. Pàg. 143
Cristòfol Font Giménez, Serrell
Tenia 32 anys, era picapedrer, no tenia adscripció política i va ingressar a Formentera, provinent de la Presó Provincial el 3 de gener de 1941; s’hi va estar fins el 20 de desembre de 1942, quan tancava la Colònia, Va ser traslladat a la presó de Mataró. Havia estat condemnat a pena de mort per Adhesió a la rebel·lió; la pena li va ser commutada per 30 anys de presó.[1]
En Tòfol Serrell va ser una de les persones implicades (o que varen implicar) en el cas de Na Morlanda, la causa 365/1937. Una de les causes que mostren amb tota la seva cruesa la justícia de Franco. El cas s’obre el 16 de maig de 1937. S’havien acabat o estaven decaient els passeigs nocturns de presos, així com els assassinats incontrolats a Son Coletes. La comandància militar de Manacor, contrària a tanta inactivitat, juntament amb el Servei d’Intel·ligència Militar (SIM), varen ordir un pla per poder continuar eliminant dissidents a través dels tribunals que oferien poques o nul·les garanties processals.
Hi havia sospites que entre la tropa nacional hi havia força simpatitzants republicans i, a través del SIM es va idear un sistema per detectar rojos entre les quatre companyies de soldats de Na Morlanda. L’esquer seria la notícia (inventada) d’un possible aixecament republicà a Palma. Amb les opinions i comentaris que aquesta falòrnia suscitaria entre els soldats de Cala Morlanda es delatarien les possibles simpaties i adhesions amb la revolta imaginària de Palma i es podria saber quina part de la tropa no era afecta al règim de Franco o, si més no, quina no n’era entusiasta.
Aquest era el pla per descobrir un posible complot sedicioso. El pla semblava ideal per enxampar els incerts dissidents. El diumenge 16 de maig, una parella d’informació militar detingué Cristòfol Font Giménez (i quasi un centenar de soldats) a les 8,30 del vespre quan entrava en la casa número 23 del carrer de l’Alegria de Manacor, on presumptament s’havia de donar informació sobre el cop militar de Palma.
El consell de guerra de 16 d’abril de 1938, se celebrà a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Cristòfol Font Giménez en va sortir amb pena de mort que li va ser commutada. Altres 10 homes –cinc eren manacorins– no tengueren tanta sort i moriren executats a Illetes el 19 de novembre de 1938.[2] El fiscal havia sol·licitat 1 pena de mort i el tribunal en condemnà 13. Tres obtingueren l’indult: Cristòfol Serrell en va ser un.
[1] Ibídem
[2] Cinc manacorins varen ser executats: Bartomeu Rexach Fluxà, Roiget; Mateu Duran Sitges, Senalla; Bartomeu Morey Gomila, Màlio; Antoni Tous Gelabert, Pinet i Bartomeu Riera Brunet, Barral. Veure la causa 365/1937 a Les plomes de Franco, pàgs. 169 a 177.
Miquel Galmés Parera, Maniu
Quan va arribar a Formentera tenia 50 anys, era de professió picapedrer, no consta adscripció política, provenia de la Presó Provincial i va estar a la Colònia del 7 de gener de 1941 fins al 15 de novembre de 1941, quan va sortir amb llibertat condicional. Havia estat condemnat per Auxili a la rebel·lió a 12 anys i un dia. [3]
Miquel Maniu va estar implicat en la causa 25/1936 de la que hem parlat amb anterioritat, dita també popularment la Causa dels Carabiners. El consell de guerra de 20 de maig de 1937 li va ser instruït (figura a la causa com a guarda jurat) juntament amb els carabiners Daniel Eugenio Casany, José San Basilio Martín, José Martínez Martín, Bartolomé Morcillo Pinera, Manuel Morales Pastor, Antoni Vidal Trueba, Manuel Lareu Fuster, Juan Francisco Expósito Vicente, Juan Molina Castillo, Joaquín de la Cruz Oller, Manuel Jodar Gutiérrez, Nicolás Arcas Esteban, Joan Gayà Capó, Antonio Sánchez Castilla, Francisco Rubio Enríquez i els paisans Josep Quetglas Sánchez, Sales, Cristòfol Limones Santamaría, Joan Martí Rosselló, Melcior Vives Martí, Mateu Soler Salas, Joan Mesquida Galmés i Joan Vaquer Martí.
Miquel Galmés havia estat empresonat a Manacor el 25 de juliol i, amb tot el cinisme, el dia 6 d’agost el nou ajuntament dona a conèixer una sèrie de baixes de funcionaris municipals per absentisme laboral, quan tots ells estaven empresonats: Sebastià Jaume Veny, capatàs dels peons caminers, Bartomeu Galmés Vallespir, peó caminer; Rogeli Pérez Fontánez, Esmolador, Guillem Morey Mesquida, Mateu Veny Pont i Miquel Oliver Quetglas, guàrdies municipals, així com Miquel Galmés Parera, guarda jurat.
[1] Ibídem
[2] Cinc manacorins varen ser executats: Bartomeu Rexach Fluxà, Roiget; Mateu Duran Sitges, Senalla; Bartomeu Morey Gomila, Màlio; Antoni Tous Gelabert, Pinet i Bartomeu Riera Brunet, Barral. Veure la causa 365/1937 a Les plomes de Franco, pàgs. 169 a 177.
[3] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
Joan Mesquida Galmés, Correu
Tenia 40 anys quan va ingressar a Formentera provinent de Can Mir el 3 de gener de 1941. Figura com a picapedrer, no consta la seva adscripció política i va ser condemnat a 15 anys de presó per Auxili a la rebel·lió. Va sortir de la Colònia el 26 de novembre de 1942, traslladat al penal de Lleida.[1]
La història de mestre Joan Mesquida, Correu, fundador d’Aproscom, l’associació que treballa pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i defensa la seva inclusió en el món del treball i en plenitud dins la comunitat, seria molt llarga de contar. Era un prestigiós mestre d’obres, dirigent significat del Partit Socialista i va ser un dels imputats a la Causa 25/1936, la Causa dels Carabiners, que va condemnar les persones que havien resistit a la sala i defensat la legalitat republicana. Va ser empresonat el 25 de juliol a la presó de Manacor i al cap d’uns 15 dies en va sortir, vestit de capellà, amb l’ajuda de dos significats dirigents de la dreta manacorina i la complicitat del director de la presó. Es va fer un amagatall a casa seva, un forat al terra, tapat amb un batiport i aquest, tapat amb una catifa; allà va ser descobert el 5 de gener de 1937. Mesquida salvà la vida –gent influent de la dreta impedí que acabàs a Son Coletes–, però no ho tingué gens fàcil: va ser tancat a la presó de Can Mir; d’allà a Formentera. Quan havien de clausurar la Colònia, va passar als camps de treball de Lleida i València. En va sortir en llibertat el 24 de juliol de 1943. El 1969, Joan Mesquida fundaria Aproscom. Va morir el 10 de gener de 1983 i pocs mesos després va ser nomenat fill il·lustre de Manacor. Com a curiositat, poques setmanes abans del cop d’estat, un home d’uns 30 anys havia llençat un explosiu de baixa intensitat (un coet, possiblement) dins l’església dels Dolors, durant una celebració de la missió per mostrar la seva disconformitat amb els posicionaments dretans i les insídies del clergat manacorí. Molts d’anys després, Joan Mesquida va reconèixer haver estat l’autor de l’ensurt.
Diu la fitxa que d’ell va elaborar el Capità Jaume el 13 de febrer de 1937: «Organizador de agrupaciones obreras. Jefe del comité político del Partido Socialista de Manacor. Contrario a todo lo divino (…) Convendría mucho no volviera a Manacor porque es muy peligroso».[2]
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
[2] Arxiu de l’autor
Guillem Parera Adrover
Tenia 31 anys, feia de fuster, no pertanyia a cap organització política, provenia de Can Mir quan va ingressar a Formentera el 16 de desembre de 1940 i s’hi va estar fins al 20 de juliol de 1941, quan en va sortir en llibertat condicional. Havia estat condemnat per Adhesió a la rebel·lió a 30 anys, rebaixats primer a 12 i després a 6 anys.[1]
La detenció de Guillem Parera Adrover forma part de la causa 365/1937, coneguda com el complot de Na Morlanda. Una vegada havien detengut tots els que havien acudit a la casa del carrer Alegria de Manacor per conèixer noves del sollevament republicà a Palma, el capità Antoni Ordovàs va ordenar la detenció de gairebé tot el personal que havia quedat aquarterat a Na Morlanda, entre ells Joan Bauçà Sitges, Guillem Servera Gomila, Llorenç Gomila Miquel, Miquel Ramírez Pellicer, Simó Ramis Adrover, Antoni Tous Gelabert, Pere Bassa Jaume, Sebastià Jaume Salas, Antoni Pastor Fullana, Jaume Miquel Rotger, Cristòfol Font Giménez, Bernat Febrer Pasqual, Joan Puigròs Ramon, Miquel Veny Nicolau, Miquel Bauçà Veny, Felip Mas Bennàsar, Antoni Pasqual Billoch, Pere Prohens Giménez, Guillem Parera Adrover, Antoni Gomila Sitges, Bartomeu Servera Vanrell, Miquel Humbert Llull, Joan Frau Cabrer, Miquel Mas Mesquida i Bartomeu Gomila Alcover, Brun. La relació d’arrestats és tan gran, que fa pensar que la majoria de soldats no eren addictes a Franco. La causa va ser oberta pel capità Sastre el mateix dia 16 de maig de 1937 a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor.
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
-Manacorins a la colònia penitenciària de Formentera. Ubicació i dades
-Manacorins a la colònia penitenciària de Formentera. Qui eren (primera part)
