Antoni Tugores
Si en l’anterior entrega d’aquest reportatge parlàvem dels motius de la construcció d’un centre penitenciari a Formentera i la seva ubicació, en aquesta ocasió i durant les següents setmanes farem ja referència a les persones, als noms dels vint-i-dos manacorins que hi foren empresonats. Ho farem sense seguir l’ordre alfabètic, i centrant-nos sobretot en aquesta ocasió en la figura d’Andreu Estelrich ‘Ravanell’.
Andreu Estelrich Fons, Ravanell
Diuen els documents que tenia 47 anys quan ingressà a Formentera, que era pagès i que era regidor d’Esquerra Republicana Balear (en realitat era d’Unió Republicana), que provenia de la presó habilitada de Can Mir quan va ingressar a la Colònia el 15 d’octubre de 1940, d’on en va sortir amb motiu del tancament del penal formenterenc el dia 1 de desembre de 1942 amb destí a la presó d’Alcoi. Estava acusat d’Auxili a la rebel·lió i havia estat condemnat a cadena perpètua, rebaixada a 30 anys.[1]
Andreu Estelrich va ser elegit regidor el 31 de maig de 1931 pel segon districte de Manacor; durant els sis anys de la República treballà sobretot dins la Comissió de Policia Rural, Camins, Camades i Torrents, que presidia, i també dins la Comissió Informativa d’Hisenda.
Quan es va produir el cop d’estat, Estelrich es trobava com a batlle accidental (Antoni Amer es trobava a Palma) i va decidir resistir a la casa consistorial amb un grup de fidels a la República, guardes jurats i un bon número de carabiners. Tres dies després, el capità Josep Vilanova i una companyia d’Infanteria de Palma, dominaren fàcilment la situació a Manacor i detingueren Estelrich i tots els que havien resistit per fer front al cop militar. El regidor va caure en mans militars, que el portaren al fort de Sant Carles, com també hi passaren alguns carrabiners, forces de seguretat i persones addictes a la República que havien resistit fins al final. Passar a mans militars fou la seva sort; d’haver caigut en mans de Falange el seu destí hagués estat ben diferent. Abans de tornar a casa el 9 d’agost de 1944, havia passat per deu presons o penals: el Fort de Sant Carles, el vaixell Jaume I, Can Mir, Formentera, Alcoi, Guadalajara, Talavera, Toledo, Hellín i Alacant.[2]
Andreu Estelrich havia nascut al número 5 del carrer de l’Aurora de Manacor el 17 de desembre de 1893, fill de petits propietaris agrícoles i conreadors. Durant la seva joventut, Estelrich, davant una societat empobrida, gairebé miserable i dominada pel caciquisme, començà a acostar-se a la ideologia republicana. Una vegada casat, davant el panorama descoratjador de la fam i la misèria que imperava a Mallorca, va emigrar ell sol, primer a Cuba i després a EEUU, on hi treballà 5 anys en una mina de carbó a Kentucky. De tornada a Manacor, entrà al Partit Republicà Federal, amb Antoni Amer i ambdós entraren al govern municipal el 1931. L’any 1934, davant la desfeta del Partit Republicà tot l’equip municipal s’integrà en la Unió Republicana, un partit centrista que presidia Diego Martínez Barrio.
El fet d’haver resistit de manera numantina el cop d’estat, hagués significat la mort si hagués caigut en mans feixistes o d’algun militar desacomplexat com Emilio Ramos Unamuno, un africanista que matava gent a dotzenes davant el cementeri Vell o d’Es Pla. Però els militars que detingueren Estelrich i els seus companys, àdhuc una cinquantena de carabiners, es varen limitar a detenir-los i posar-los en mans de la justícia. Aquesta, va instruir l’auto de processament el 20 de maig de 1937. A Estelrich se’l va acusar d’haver demanat als carabiners que cooperassin «…al sostenimiento del régimen republicano legalmente constituido, haciendo igual solicitud al capitán de la Guardia Civil…». La Guàrdia Civil de Manacor estava implicada amb el cop d’estat i no va col·laborar. Estelrich va fer detenir un grup de falangistes de Palma que arribaren armats a Manacor; els va desarmar i els va entregar a la Guàrdia Civil.
L’auto de processament afegeix que tots els detinguts «se identificaron plenamente con la subversión marxista» (cosa que és totalment falsa, Estelrich mai va ser marxista) i varen ser acusats de «delito consumado de auxilio a la rebelión».[3] Estelrich en sortí mal parat: la sentència de la causa ordinària 25/1936, pronunciada el 5 de novembre de 1940, fou de cadena perpètua per al regidor manacorí, però no la mort; el temps que havia passat des de la seva detenció fins a la sentència (s’havien d’enllestir cada un dels expedients de tots els carabiners abans del consell de guerra i la tasca va durar quasi 4 anys) havia jugat a favor seu i potser els militars de l’alt tribunal consideraren que a Mallorca ja hi havia prou sang vessada.
Andreu Estelrich va morir el dia 29 de desembre de 1981, «amb una agonia breu, com correspon a un home just», va escriure Bernat Nadal a la premsa local, dies després.[4]
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
[2] III Jornades d’estudis locals de Manacor. Andreu Estelrich: cartes des de la presó, de l’autor de l’article. Pàgines 313 a 329.
[3] Causa 25/1936.
[4] Manacor Comarcal de 2 de gener de 1982.
Guillem Febrer Fons, Truco
Els documents reunits per Suárez apunten que Febrer tenia 48 anys, era barber i pertanyia a la CNT. Provinent de la Presó Provincial, va estar a Formentera entre el 3 de gener de 1941 i l’1 de desembre de 1942. Havia estat acusat d’Adhesió a la rebel·lió amb una sentència de 30 anys. Quan va tancar el penal formenterer va anar a parar a Alcoi.[1]
Febrer va ser un home implicat en la República a Manacor i col·laborà amb el govern municipal progressista d’Antoni Amer. A la sessió municipal de 15 de juliol de 1933, el consistori republicà aprovava la creació d’un dispensari d’higiene pública, per a profilaxis de les malalties venèries i sifilítiques en una dependència del Claustre de Sant Vicenç. A la mateixa sessió es creava una Oficina de Col·locació Obrera, al carrer de les Moreres número 1, on s’ubicava l’antiga presó. Guillem Febrer Fons, Truco, era l’encarregat de recollir les demandes de feina i les de treballadors de distints sectors, com també de seleccionar-les segons les seves característiques.[2]
Guillem Febrer figura a la Causa 25/1936. Va ser un dels que va acudir a l’Ajuntament a resistir en defensa de la República.[3] Al marge dels que havien estat portats pels militars al fort de Sant Carles, ingressaven a la presó manacorina guàrdies municipals, guardes jurats i ciutadans fidels a la República: Guillem Febrer Fons, Truco va ser dels primers en ingressar a la presó de Manacor, juntament amb Miquel Galmés Parera, Maniu, Joan Matamalas Salas, Joan Bisbal Artigues, Melcior Vives Martí, Salomó, Joan Vaquer Martí, Bartomeu Rosselló Llull, Andreu Galmés Ordinas, Largo Caballero, Josep Quetglas Sánchez, Sales, Joan Martí Rosselló, Sebastià Bonet Terrassa, Joan Mesquida Galmés, Correu, Salvador de Francisco Segura, Balança, i d’altres; gairebé tots ells, segons els documents, empresonats per ordres directes del capità Jaume o del capità de la Guàrdia Civil, Pere Sansaloni Gayà o del caporal Clodoaldo Barrionuevo.[4]
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
[2] Manacor, la guerra a casa, de l’autor d’aquest treball, pàg. 337.
[3] Miquel Duran Pastor (1992): «Se le abrió expediente por un artículo aparecido en el semanario Nosotros de Manacor en 1936. En el informe correspondiente se hace constar que se le llama “espíritu anarquista”»
[4] Lligall Manacor 1936 de la Presó Provincial de Palma
Bartomeu Fons Torrents
Tenia 25 anys a l’hora d’ingressar a Formentera provinent de la Presó Provincial; no figura cap afiliació política i era picapedrer. Hi va estar del 3 de gener de 1941 fins al 6 de juliol del mateix any, quan en sortí en llibertat condicional. Havia estat jutjat per Adhesió a la rebel·lió i condemnat a 30 anys, que passaren a 8 anys i un dia.[1]
Bartomeu Fons treballava al moll de Portocristo i era sindicalista. Havia entrat a la presó de Manacor el 29 de juliol de 1936 per haver-se oposat al cop d’estat. A les 10 del matí de 30 d’abril de 1937 es va veure la causa 88/1936 a la sala de plens de Manacor contra Bartomeu Vives Lliteras, Lluís de Francisco Segura i Bartomeu Fons Torrens; el fiscal demanà 12 anys per haver promogut una vaga a Porto Cristo, però n’hi concediren 30. Bartomeu Fons va morir fa pocs anys, dins el segle XXI.
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
Miquel Grimalt Gomila
Tenia 31 anys, era sabater i no tenia adscripció política. Va passar de Can Mir a Formentera el 9 de desembre de 1940 i en va sortir, traslladat a la presó de Mataró, el 20 de desembre de 1942. Havia estat acusat d’Adhesió a la rebel·lió i condemnat a 30 anys, que va passar a 12 anys i un dia.[1]
No hem pogut trobar més dades de Miquel Grimalt; solament el fet que els seus germans Lluís i Ramón també varen patir presó, tot i que n’ignoram els motius.
Francesc Lliteres Artigues
Tenia 28 anys, era camperol de professió, no tenia adscripció política, va passar de la presó de Can Mir a la Colònia de Formentera el 6 de setembre de 1940 i en va sortir, amb presó atenuada el 31 de gener de 1941. Havia estat condemnat a 30 anys de presó pel delicte d’Adhesió a la rebel·lió. Li rebaixaren la pena a 6 anys i un dia.
El professor Francesc Sanllorente , fa constar que havia estat acusat pel fet de ser (suposadament) d’Acció Republicana.[2]
Cristóbal Limones Santamaría
Tenia 35 anys, era fuster i no se li coneixia adscripció política. Va passar de la Presó Provincial a la Colònia Penitenciària de Formentera el 7 de gener de 1941 i en va sortir en llibertat condicional un any després, el 8 de gener de 1942. Havia estat condemnat a 12 anys i un dia per Adhesió a la rebel·lió.[3]
El seu cas va lligat a la famosa Causa dels carabiners (25/1936) instruïda el 20 de maig de 1937 i que no va ser vista per a sentència fins el 5 de novembre de 1940. Limones era un dels homes que havien intentat resistir el cop d’estat, en defensa de la República, a les ordres d’Andreu Estelrich.
Joan Martí Martí, Pipes
Tenia 59 anys quan va entrar a la Colònia de Formentera, era pastor, no se li coneixia cap vinculació política i va estar inicialment, tancat a Can Mir. No hi ha dades ni de l’entrada ni de la sortida de Formentera. Havia estat condemnat a 6 anys i un dia per Inducció a la rebel·lió.[4]
Hom es fa espontàniament una pregunta: a qui podia induir a la rebel·lió un pastor de 59 anys, com Joan Martí, Pipes, una vegada que ja havia acabat la guerra. Queda molt clar que l’adhesió, l’auxili, la inducció, l’excitació, etc. a la rebel·lió era un calaix de sastre que es feia servir a discreció i a conveniència, sovint per disputes personals.[5]
[1] Ibídem
[2] Francesc Sanllorente: La persecución económica de los derrotados. Miquel Font editor, Palma, 2005
[3] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
[4] Manel Suárez Salvà, ibídem
[5] Tenia 59 anys quan va ser detingut, una vegada acabada la guerra, el 17 d’agost de 1939. Era pastor i pare de 4 fills. Sovint els pastors eren pobres, a una passa de la misèria.
Antoni Mas Vanrell
Als documents consultats per Manel Suárez, Antoni Mas tenia 26 anys, era picapedrer i no pertanyia a cap partit ni sindicat. De Can Mir passà a Formentera el 16 de desembre de 1940, després d’haver estat condemnat a 30 anys de presó per una suposada Adhesió a la rebel·lió. En va sortir el 20 de juliol de 1941 en llibertat condicional.[1]
La seva llibertat condicional degué durar poc, atès que el 9 de març de 1943 es trobava al Batalló Disciplinari del Marroc.
[1] Manel Suárez Salvà (2024): La colònia penitenciària de Formentera
