Dilluns d’aquesta setmana un grup inversor ha visitat l’antic Goya, la sala de cinema de barri que va estar oberta fins el novembre de l’any 2000 i que va tancar, per tant, ara fa quasi 25 anys. La consulta era clara, “volem comprar el cine per transformar-lo i poder-hi fer vivendes de protecció oficial (VPO)”. Una demanda que la propietat ha hagut de deixar passar, no per manca d’un acord econòmic, sinó perquè simplement és impossible.
Amb les normes urbanístiques municipals a la mà, el cinema Goya, situat al carrer Pare Andreu Fernández de Manacor, “no es pot transformar en altra cosa que no sigui un bar o restaurant a la planta baixa i un espai cultural a la primera planta on hi ha el pati de butaques”, explica Margalida Fons, una de les propietàries de l’immoble que, a més, té una altre ‘problema’, i és que està dins el catàleg de patrimoni de l’ajuntament manacorí, ja que encara conserva arcs i altres restes artístics del que fou l’antic hospici i hospital local entre els segles XVIII i XX.
No és la primera vegada que una empresa o col·lectiu vol comprar el cinema de la travessia del Pou Fondo. Reobert en diverses ocasions per fer-hi xerrades o projeccions puntuals, per enregistrar-hi documentals o videoclips, ha estat visitat també, per exemple, per responsables d’escoles d’idiomes, per poder ser la sucursal manacorina del Cine Ciutat, o fins i tot a fi que la comunitat musulmana hi instal·lés la seva nova mesquita. Totes elles idees i projectes frustrats.
El primer fotograma projectat al Cine Goya com a tal fou el 6 de desembre de 1957, amb un programa doble que va incloure ¡Huk!, grito de la muerte i Fuego Verde; ambdues projectades òbviament en cel·luloide, dividit en llaunes de deu minuts que s’havien de juntar o bé anar canviant (és per això que fins que no es va digitalitzar, a les pel·lícules més llargues hi solia haver un descans, perquè estaven físicament en troços separats). Mentre que la darrera va ser Oriente es Oriente, el 31 d’octubre de 2000, 43 anys després.
