Començam avui un nou recorregut dominical per la memòria de la posguerra de la mà de l’expert Antoni Tugores. Un viatge obscur però necessari, a fi de saber com es va crear i com fou el penal de Formentera, així com els noms i les vivències dels vint-i-dos manacorins que un dia hi estaren reclosos, víctimes de la repressió franquista. Entre els més significats, hi hagué Joan Mesquida Galmés, el fundador d’Aproscom. Una adaptació de l’esplèndid treball de l’historiador Manel Suárez, que descobreix tots els secrets del centre penitenciari formenterenc.
Antoni Tugores
Introducció
Després d’anys d’una dedicació gairebé exclusiva a treure a la llum, amb tota mena de detalls, i una documentació tan exhaustiva com definitiva i incontestable, Manel Suárez Salvà, un historiador d’ampla recorregut dins el món de la historiografia de la Guerra Civil en totes les seves vessants, ha acabat fa només uns dies un treball gegantí, de 869 pàgines: La Colònia penitenciària de Formentera, un projecte que va merèixer la beca d’investigació de 2022 del Consell Insular de Formentera, institució que ha finançat dita investigació.
Qui és Manel Suárez? Molts de manacorins han assistit a les seves conferències, com la que pronuncià fa pocs anys a Manacor sobre la Presó de Can Mir. Per a aquells que no el coneixen direm que és autor de llibres com La presó de Can Mir. Un exemple de la repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca (2011), i de Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941), (2014). Aquests treballs el converteixen en un dels autors que més i millor ha tractat la repressió carcerària a les Illes, en la qual n’és un autèntic expert. Suárez, a més, va ser el coordinador de la investigació i l’estudi per elaborar el Mapa de Fosses comunes de Mallorca per encàrrec de la Conselleria d’Afers Socials, que tan bons resultats ha donat en el descobriment i la identificació de moltes de les víctimes de la repressió de la guerra, entre d’altres, a Son Coletes.
Fet aquest preàmbul, que creia imprescindible per situar el treball i per atribuir a Suárez la seva autoria, vull agrair molt sincerament a l’autor que ens hagi permès la lectura, aquesta síntesi i la seva publicació, abans que el treball es converteixi en un llibre que serà, a partir d’ara, referència obligada per als investigadors i persones interessades en aquesta disciplina històrica.
Tanca Can Mir, obre Formentera
El franquisme es trobava amb les presons plenes a vessar un any després d’haver acabat la guerra. Els presos, tot i estar mal alimentats, eren una càrrega per a l’estat i, per altra banda, dels locals habilitats com a presó o quarters se’n pagava un lloguer; locals com Can Mir a Palma o el teatre Principal o el taller de Josep Santmartí a Manacor, costaven diners. Franco va trobar la solució: tancar les presons habilitades (les de lloguer) i rebaixar penes als reclusos. Els qui estaven condemnats a pocs anys, deixarien de ser una càrrega onerosa i els de més de 12 anys, serien enviats a una colònia penitenciària on treballarien per a l’estat o els llogarien com a mà esclava a empreses privades, mentre que els que encara no tenien una condemna en ferm, anirien a fer treballs forçats als camps de concentració.
Va ser així que el 9 de desembre de 1940, quan la Direcció General de Presons havia decidit tancar Can Mir, va sortir un primer grup de 100 homes d’aquesta presó cap a la Colònia Penitenciària de Formentera. Encara no estaven construïts els barracons, però per aquest motiu hi anaven presos voluntaris per a construir el que seria un conjunt de 14 barracons de fusta per a presos a més d’altres addicionals per a serveis diversos fins a 23. Entre el desembre de 1940 i el gener de 1941 Can Mir tancava definitivament les seves portes. Dels presos que quedaven, els malalts passaren a la Presó Provincial (no a l’hospital) i els 403 restants anirien a Formentera per a construir els pavellons per als reclusos i un mur que impedís les fugues.
Pocs mesos després, el 18 de maig de 1941, la Colònia tenia ja 962 presos i el seu director demanava permís al batlle de Formentera per construir una murada de pedra de 2 metres d’alçada, amb filferro de pues, i la instal·lació de 34 pals de fusta per posar-hi un enllumenat. Hi ha que dir que a Formentera encara no hi havia electricitat (ni un sol automòbil), però la Colònia disposava d’un grup generador que donaria corrent a les bombetes dels pals. Durant el 1942, per evitar fugues, es va col·locar un filferro per dins la mar que unia els dos murs que tancaven la Colònia.
Els banys dels presos eren dues síquies en paral·lel al mar, a una vintena de metres de distància de la platja. Des del centre de les síquies en sortia una en perpendicular i al final, les deposicions anaven a parar al mar.
Una llei de dia 1 d’abril de 1941 (festa de la Victòria) va permetre que tots els condemnats de menys de 12 anys passassin a llibertat condicional, la qual cosa va produir problemes a les oficines de la Colònia, perquè havien de fer informes de centenars de presos amb menys de 12 anys de pena, en un termini molt breu. A les oficines hi treballaven una vintena de presos i a la cuina n’hi havia 22 d’assignats.
El recompte de presos, el seu perfil
Per tal d’evitar i controlar qualsevol intent de fuga, que era una missió gairebé impossible, hi havia tres recomptes diaris: al toc de diana, al canvi de guàrdia cap al migdia i el vespre, amb la retreta, després de la qual els presos quedaven tancats dins els barracons; aquests tenien una sola porta d’entrada i de sortida i unes finestres de vidre i filferro. Al recompte de dia 31 d’octubre de 1941 a les 8 del matí hi apareixien 1.291 homes.
En total, 2.133 homes passaren per Formentera; alguns dels quals, una vegada que s’acolliren a la llibertat condicional (que en realitat era vigilada i revocada amb facilitat) retornaren al penal a causa de tenir algun informe desfavorable.
L’Estudi de Manel Suárez fa una dissecció molt completa, exhaustiva, del perfil dels presos de la Colònia: 30 presos tenien entre 14 i 20 anys, alguns eren menors d’edat i 24, tenien més de 60 anys. De la totalitat dels presos, 886 es dedicaven a l’agricultura, 226 a la construcció i 131 eren sabaters; hi havia 119 militars castigats, 53 fusters, 40 mecànics, 50 xofers, 28 barbers, 23 ferrers i 2 metges que es dedicarien a la salut dels presos, però sense cap recurs per poder curar-los.
La procedència dels presos era de quasi totes les províncies: 733 eren de les Illes (410 de Mallorca, 187 de Menorca, 108 d’Eivissa i 28 de Formentera). De la resta de l’Estat els més nombrosos eren de Badajoz (462), Alacant (214), Múrcia (196), València (156), Madrid (92)…
Quines eren les acusacions que queien damunt aquells homes? Curiosament, els que s’havien rebel·lat contra la legalitat, els colpistes, ara acusaven de rebels els que s’havien mantengut fidels a la República. Els delictes habituals que se’ls imputaven eren Adhesió a la rebel·lió (que podia acabar amb pena de mort), Auxili a la rebel·lió militar, Excitació a la rebel·lió, Conspiració per a la rebel·lió, Resistència al Movimiento, Desafecció, Desobediència… en realitat les penes es feien a mida del càstig que sovint estava assignat prèviament. El 41,39 per cent dels presos estava acusat del delicte d’Adhesió a la rebel·lió (pena de mort, perpetua o 30 anys) i el 46,98 per cent d’Auxili a la rebel·lió (de 20 a 12 anys).
Hi havia cinc possibilitats de sortir de la Colònia: amb un indult, amb llibertat condicional (en realitat era una llibertat vigilada i era suficient qualsevol informe negatiu de Falange, el batlle o la Guàrdia Civil per retornar a la presó), la presó atenuada (amb control setmanal i que comportava sovint desterrament), la mort o una fuga.
Vigilància i intents de fuga
El recinte interior estava controlat per 8 guardians, 3 caps de servei i el director de la Colònia, Àngel Llorente Ruiz. Cada pavelló estava assignat a un guàrdia, que solia ser un carabiner empresonat. El director havia estat el responsable de la Modelo durant la República i miraculosament no havia estat depurat, o potser estaven posant a prova la seva lleialtat al règim. La corrupció anava ben a lloure. Era ben comú que els presos estassin al servei dels guàrdies, com a criats, fent treballs que els seus senyors desitjaven i els preparaven menjars per separat dels altres. Tant els guàrdies com el director, tenien confidents entre els reclusos.
Tot i la disciplina i vigilància del centre, es produïren quatre intents de fuga, tots dins el 1941, quan encara els murs de pedra no estaven acabats. Tres dels intents varen ser improvisats i fàcilment neutralitzats. Només un estava preparat amb antelació: cinc presos (possiblement amb ajuda exterior) partiren amb un llaüt i tres dies després varen ser capturats. Després d’apallissar-los, ja no tengueren dret a la redempció de penes mitjançant el treball, a qualsevol indult o a la llibertat condicional.
Què era la Redempció de penes? Si el pres volia tenir alguna opció d’abandonar la presó a través de la llibertat condicional, havia d’entrar dins el programa de La Redención de penas por el Trabajo. Fent feina per a l’estat o per a empresaris privats podien escurçar la pena fins a un 50 per cent. Molts de menorquins, bons sabaters, varen ser enviats al penal de La Mola, a Maó per fer feina al taller que els havia muntat, dins la mateixa presó, l’empresari sabater menorquí Antonio Juanico Camps. També podien redimir penes a través d’activitats artístiques i esportives. Dos fusters que feien els taüts per als morts de la Colònia, rebien doble ració de menjar que repartien entre els presos.
Alimentació, malalties i corrupció
Formentera tenia aleshores una total dependència exterior per al seu abastiment i la guerra havia agreujat encara més les mancances; la sequera, la corrupció i el mercat negre acabaven de dibuixar una supervivència molt difícil. L’illa, amb l’arribada dels presos, va incrementar la seva població en quasi un 50 per cent i la pobresa era extrema i generalitzada. El pagesos no volien vendre els seus productes a la presó perquè guanyaven infinitament més venent-los al mercat negre. No hi havia pa i les verdures i les llegums no arribaven a la Colònia. Aleshores, es menjava una sopa clara per dinar (de carabassa o col, molt sovint) i el mateix per sopar. Els aliments eren de mala qualitat o estaven en mal estat i tenien un escàs valor vitamínic.
Els presos, per altra banda, no tenien aigua bona per beure ni menys per a la higiene diària. La direcció va obligar els presos a fer dos pous que, per la seva proximitat al mar, es varen salinitzar de seguida. Per aquest motiu, s’havia d’aprofitar l’aigua de les teulades quan plovia i anar amb un carro i una bota a cercar aigua d’un pou que es trabucava a la cisterna del centre. Tots els presos tenien els cabells rapats; hi havia milers de xinxes, anaven molt mal vestits i sense camisa a l’estiu. Es passava calor extrema a l’estiu i fred, molt de fred a l’hivern.
Ben aviat aparegueren malalties infeccioses de tota casta, trasllats al manicomi i un percentatge de malalts de tuberculosi veritablement escandalós. Hi ha que dir que molts dels presos, que venien de centres carceraris iguals o pitjors que el de Formentera, ja hi arribaren malalts de tuberculosi. El 10 de juny de 1941, de 1022 reclusos n’hi havia 147 que patien aquesta malaltia. De fet, dels 58 morts que provocà l’estada a la Colònia, 20 patien tuberculosi, associada en 18 casos a la caquèxia o estat d’extrema desnutrició. La majoria dels morts provenien de Badajoz, d’on havien arribat en molt males condicions. Diverses famílies no reberen de part del centre la notícia de la mort de la persona estimada.
Cada setmana (és molt possible que fossin els pescadors de l’illa) hi havia una gent que proporcionava un carregament de peix al centre per als presos, però el peix no els arribava; el director el venia. Per altra banda, el mateix director engreixava porcs i gallines i els presos els disputaven el menjar. Segons testimonis dels reclusos, el director s’enriquia amb els diners que els familiars els enviaven i que no arribaven a les seves mans. El mateix passava amb els queviures que enviaven les poques famílies que els en podien enviar. Els guàrdies, revisaven els paquets i no dubtaven en quedar-se el que més els interessava. En aquest sentit, és il·lustrativa la carta que enviava el manacorí Andreu Estelrich a la seva dona el 19 de desembre de 1941: «Recibí con fecha de ayer el cesto de la comida y por esta vez no me ha faltado pan alguno, lo que presentí antes de recibirlo, por la sencilla razón de que antes de serme entregado el paquete me enteraron de que ya otros habían recibido el sablazo. Pero si no puse pan en el banquete contribuí con dos botifarrones que me fueron sustraídos del cesto».
La fam més extrema, fins a provocar la mort, era present a Formentera. Els presos que rebien menjar que arribava de casa, el compartien, però no era suficient i cercaven qualsevol manera de sobreviure; alguns es menjaven la palla dels matalassos, els caragols, les sargantanes, les pells dels fems… La xifra de 58 morts era la conseqüència lògica d’aquesta situació inhumana.
La conversió dels presos al catolicisme era un dels grans objectius del règim. Els feien practicar exercicis espirituals de 7 dies; els obligaven a anar a missa i qualsevol «conversió» que es produïa (primera comunió, matrimoni) es publicava amb gran publicitat en els diaris franquistes. Per altra banda, el règim de les presons de Franco es mostrava inhumà i inflexible: el pare d’Andreu Estelrich va morir mentre ell era a Formentera; no l’autoritzaren a acudir al comiat. El menorquí Joan Bagur, casat i amb tres nins entre els 9 i els 15 anys, va perdre la seva dona; el batlle de Ciutadella, a la vista de la tragèdia, va intercedir perquè el pres es pogués fer càrrec dels seus fills, ja que es quedarien sols. La resposta va ser negativa.
Les dificultats econòmiques sacsejaren totes les famílies que depenien del jornal del cap de família. Si algun pres va tornar en llibertat condicional, les coses no milloraren ja que un ex presidiari no trobava feina amb facilitat i quan en trobava, el sou que li pagaven no era digne ni suficient. Molts hagueren de tornar a viure a casa dels seus pares.
El tancament de la Colònia de Formentera
A mesura que la guerra mundial evolucionava i existia una certa incertesa sobre el seu final, anava millorant lleugerament el tracte dels presos. Existia la creença que els aliats coneixien la situació de la Colònia de Formentera; segons una notícia (falsa o no) que va circular per la Colònia, els presos havien enviat una carta a Churchil demanant-li que els tragués de Formentera i els dugués a Anglaterra; una vegada alliberats, lluitarien contra els alemanys. Existia la por i la creença que els aliats podien desembarcar a l’illa a qualsevol moment i si això succeïa i armaven els presos, crearien una situació extremadament perillosa. Tot fa pensar que l’operació Torch (la invasió anglo-americana del nord d’Àfrica francès) de 8 de novembre de 1942, va precipitar el tancament de la Colònia. Tan sols 18 dies després del desembarcament aliat al Marroc i a Algèria, el 26 de novembre, es va realitzar un trasllat massiu de 397 homes a la presó de Lleida; altres sortiren en direcció a Alcoi i altres a Benagéber, on es construïa el «pantà del Generalíssim», una construcció que no va concloure fins al 1955 i es va fer, en bona part, amb mà esclava.
La Colònia no es va buidar ja que no es varen traslladar tots els reclusos; un grup va quedar per desmuntar els barracons i s’hi va sumar un grup de voluntaris de la Presó Provincial de Palma (eivissencs i formenterencs, especialment) entre els dies 7 i 8 de desembre. Els barracons es varen traslladar a Mallorca i aquesta tasca es va perllongar fins al mes d’abril de 1943. S’hi deixaren uns quants barracons que serviren per a allotjar 400 soldats d’un batalló d’Infanteria.
Poc a poc, amb l’abandó i la intenció per part del franquisme d’esborrar imatges poc exemplars de la repressió que havia provocat, la Colònia es va anar degradant; de fet, el 1956 gairebé quedava solament el trespol. A la premsa, durant la dictadura franquista, ja no es va parlar d’aquest centre penitenciari ni per bé ni per mal. Les primeres notícies es publicaren després de la mort del dictador. En queden, però, nombrosos documents gràfics. Es podrà negar tantes vegades com vulguin, però la veritat és fàcilment comprovable i la realitat és obstinada. El treball exemplar de Manel Suárez en descobreix ara tots els secrets i tira per terra l’ocultisme del règim al llarg de dècades.
El proper diumenge continuarem repassant els noms dels manacorins reclosos al penal.
