Ramon Boqué és metge especialista en Medicina Física i rehabilitació de l’Hospital de Manacor. Li demanam per la salut i la importància que té l’esport a l’hora de preservar-la i millorar-la.
-Començant per l’estadística. Hi ha estudis que han seguit pacients durant anys per saber com afectava la pràctica o no d’un esport. N’hi ha algun que hagi arribat a conclusions significatives?
-Segons el Copenhagen City Heart Study (CCHS), que és un estudi que s’inicià l’any 1991 a Dinamarca a través de qüestionaris detallats sobre la participació en diferents tipus d’esports i d’activitat física durant el temps lliure a 8.577 participants. Tots ells foren seguits durant un màxim de 25 anys fins l’any 2017, i varen sortir sorpreses interessants. D’aquestes, 1.042 eren sedentàries i 5.674 feien almenys un esport.
-Com ara quines?
-El resultat va demostrar que les persones que practicaven esports, almenys 2 o 3 vegades per setmana de manera regular, vivien més anys que les persones sedentàries. Però, a més, van poder observar que en funció de l’esport triat aquests anys s’allargaven. Així doncs es va concloure que els practicants del tennis viuen gairebé deu anys més respecte dels que no practicaven cap esport. En concret, 9,7 anys, seguits del bàdminton (6,2), futbol (4,7), ciclisme (3,7), natació (3,4), o córrer (3,2).
-Ben interessant… Així idò podem pensar que el tennis es l’esport que millora més efectivament la nostra circulació, el cor o els pulmons?
-Sí, de la salut cardiovascular; l’enfortiment dels músculs i els ossos, la regulació del pes corporal, la reducció de l’estrès i l’ansietat i la millora de la qualitat del son, entre d’altres. Però no només això. Hi ha una clara correlació entre la interacció social, és a dir connectar amb els altres i mantenir relacions fortes, i la longevitat. A més, les exigències físiques i els reptes de jugar al tennis i la majoria dels esports de raqueta, juntament amb els requisits d’equilibri i estratègia mental de l’esport, també contribueixen a factors positius que milloren la vida.
El tennis s’ha conegut com un “esport de tota la vida”, perquè promou la competició i la participació general a totes les edats. Investigacions anteriors suggereixen que la participació en el tennis s’associa amb beneficis generals per a la salut, com ara una millora de la condició aeròbica, un percentatge més baix de greix corporal i un menor risc de diabetis i malalties cardiovasculars. A més, la participació en el tennis s’ha relacionat amb beneficis psicològics com ara l’augment de l’autoestima i la reducció de l’estrès, que també poden contribuir a la participació a llarg termini.
-Haurem de començar a practicar-lo
-Tots els esports tenen una influència positiva. Sabem que la inactivitat física és un factor de risc per a l’obesitat i problemàtiques relacionades. Així doncs, no practicar-ne ens l’acurça la vida.
-On està el secret?
-No n’hi ha un, n’hi ha molts. Actualment hi ha moltes línies d’investigació, estudis a nivell científic que tracten el tema de l’esport i la salut des de tots els costats possibles. Des de millores psicològiques, musculars, a metabòliques i moleculars. S’ha demostrat que tant l’entrenament de força o anaeròbic, com els de resistència o aeròbic, afavorèixen la regeneració dels teixits danyats o envellits. Aquesta regeneració de teixits induïda per l’exercici sembla proporcionar un enfocament nou per lluitar contra lesions o l’envelliment, motivant una recerca de molècules “mimètiques d’exercici”. Si trobèssim quines hormones o proteïnes són les que l’exercici activa a nivell cel·lular per a proporcionar tants beneficis, podríem inclús pensar en fabricar-les sintèticament com a medicament. Aquests fàrmacs actuarien com alternatives farmacèutiques enfront a malalties metabòliques, trastorns neurodegeneratius, tumors o malalties cardiovasculars.
-En pot posar algun exemple?
-Per exemple la recent recerca dels mimètics de l’exercici terapèutic, aquells fàrmacs que imiten els beneficis de l’exercici. Alguns ja existien, és el cas de la metformina, un medicament per a la diabetis que s’ha vist que té uns beneficis no només sobre la regulació del sucre a la sang, sinó també en la millora del lípids i la reducció de malalties cardiovasculars. I sembla que té a veure amb l’activació de molècules que ho fan també amb l’exercici físic i l’entrenament.
-Sempre s’havia dit que algunes malalties necessitaven repòs…
-Sembla que el pensament mèdic actual va canviant, i de fet ja es nota en alguns hospitals on se li dona un enfocament diferent a les malalties. Li posaré uns exemples. En el cas del càncer de mama: l’any 2022 es va publicar un anàlisi de les evidències de l’activitat física al respecte. La conclusió fou que l’entrenament de resistència millora no només la supervivència al tumor, sinó també en la salut i qualitat de vida després de tot el procés. La durada mitjana i la freqüència de les intervencions d’exercici van ser de tres sessions per setmana, realitzades a intensitat moderada.
La caquexia, un síndrome que causa extrema pèrdua de pes i debilitat, és la causa de la mort d’un terç dels pacients de càncer, més que l’avanç del tumor en sí. Es a dir, la mort vé per la pèrdua de pes que provoca el càncer, no pel càncer en si, i això es pot tractar ja des del principi si ens anticipam bé a aquestes conseqüències. Així ho determina un estudi del grup espanyol d’investigació del Centro Nacional de Investigaciones Oncològicas. Som un país punter en aquestes investigacions. S’ha vist que en el càncer les cèl·lules canceroses depenen molt de la glucosa per créixer i el propi tumor segrega a a la sang hormones que d’alguna manera afavorèixen que el sucre es dirigeixi cap a les cèl·lules cancerígenes. Aquesta redirecció de la glucosa del múscul al tumor durant el càncer provoca la caquèxia, una pèrdua de massa muscular. I no només això, sinó també la recurrència del càncer i la mort per càncer. L’exercici pot augmentar fins a 100 vegades la captació de glucosa al múscul esquelètic, evitant que la glucosa alimenti el tumor.
-S’ha de dosificar l’exercici?
-Sí, clar. Una vegada una persona ja en té consciència, és convenient que entreni de manera equilibrada, reduint riscs i fent servir les millors estratègies per evitar lesions i ensurts. Tot i així, encara hi ha molta gent sedentària, gent major i no tant major, que no acaba de trobar gust a un exercici regular i que no és conscient que s’està fent mal a ella mateixa. Després arriben a consulta mèdica amb problemes que podrien resoldre’s amb exercici o s’haurien pogut evitar. Quan es troben malament, cansats, fatigats, se’ls ha de recomanar que facin el que no han fet mai.
-A l’hospital de Manacor com es tracta el tema de l’exercici?
-Hem de pensar que l’hospital no pot actuar com a proveïdor d’exercici físic. Per això hi són el gimnasos, els entrenadors personals, les piscines i sobretot les activitats a l’aire lliure. A la consulta mèdica els metges hem de promoure l’activitat física, i posar sota la consciència de cada pacient la inquietud per millorar la seva salut a través d’aquesta ‘píndola’ tant efectiva. Òbviament en circumstàncies valorades disposam de fisioterapeutes, que són les persones que tenen l’activitat física més per mà. Recentment hem començat un grup de reacondicionament metabòlic per a persones amb obesitat, coordinats entre rehabilitació-fisioteràpia amb endocrinologia i nutrició, on l’exercici físic n’és una part important. Però també es tenen en compte la nutrició i la salut en general. En els propers mesos, quan tinguem el nou edifici a l’hospital i estiguem una mica ben assentats, tenim pendent una intervenció d’exercici físic en pacients amb càncer, coordinant-nos amb el servei d’oncologia.
-Algun consell final?
-A mesura que cumplim anys el nostre cos es va deteriorant degut a l’envelliment. Si a això li sumam una malaltia amb les seves teràpies i els seus efectes secundaris, podem trobar-nos amb pèrdues funcionals importants. Per això hem d’entendre la importància que té l’exercici al llarg de la nostra vida, no només quan apareix una malaltia. Combinar exercicis de resistència, com aixecament de peses o exercicis amb el pes corporal, amb exercicis aeròbics, com córrer, nedar o anar en bicicleta. És important adaptar el tipus d’exercici a les preferències i capacitats de cada persona, i cercar-ne la constància i la varietat a la rutina d’exercici. Si hem de dir una quantitat: tres dies a la setmana com a mínim, parlant almenys de 150 minuts setmanals. Si hem de dir una intensitat: intensitat moderada. A mi m’agrada dir que passejar el ca sol ser bo pel ca, però no per a l’amo. L’esforç ha de ser moderat-alt, fins al punt que la nostra freqüència respiratòria i cardíaca s’incrementin, que ens costi parlar mentre el practicam. Si n’hem d’escollir algun: els esports de raqueta, que són els que ens perllonguen més la vida de qualitat. I quan ja ha aparegut la malaltia, un consell ràpide, senzill i rellevant: evitar perdre la funció muscular, no permetre que els músculs s’afluixin si hi ha possibilitats d’evitar-ho.
