L’actriu manacorina Bàrbara Nicolau tira la mirada enrere per investigar i descobrir secrets familiars, que ara cerca transformar en un monòleg dialogat a partir d’un ‘crowfunding’ a la plataforma goteo.org

“Podria dir que aquest és un projecte de memòria històrica sobre una dona que va fer actes heròics o que es tracta de com es vivia l’homosexualitat al segle passat o que és una crònica sobre salut mental, però faríem curt. ‘Marçala’ és la història d’una dona que va viure molt, però a destemps”.

-Com podríem definir ‘Marçala’?

-‘Marçala’ és la història d’una dona que va viure molt, però a destemps. Un monòleg dialogat dels principals episodis vitals d’Antònia Mas (Manacor 1910 – La Bonanova 2004). Fa vuit anys que tot va començar a partir del llibre d’Antoni Tugores, titulat ‘Víctimes invisibles’, sobre les dones oblidades durant la repressió franquista. Allà era. Quan la vaig llegir, la vaig trobar una història molt dramatúrgica, capaç de transformar-se tant en una obra de teatre, com en un documental o una serie per capítols… Trobava que se li havia de donar un impuls perquè anés més enllà.

-La vas conèixer?

-I tant! Cada diumenge la família ens reuníem a ca la meva padrina per dinar. Antònia ‘Marçala’, cosina del meu padrí, era diferent; amb la clenxa feta, cabells onats i olor a colònia. El 1990 com que havia de combregar, em va regalar una gàbia de vimet amb un ocell de dins. Durant molts anys he intentat desxifrar aquell regal, quina era la seva gàbia i quina la meva, el seu i el meu ocell. Un símil potent que me va fer voler saber més de la seva història per saber també d’on venc jo.

-El descobriment ha estat alliberador?

-Ha estat un procés on he començat a demanar, a trencar aquells silencis que hi ha a totes les famílies. La seva història no és només un secret familiar molt ben guardat, sinó també un episodi oblidat pel seu poble. Gairebé tothom a Manacor la recorda pels seus darrers anys on ja no es trobava bé, quan tenia aspecte de vagabunda i segurament síndrome de diògenes, encara que continuava sent una dona molt divertida, simpàtica i amb molta personalitat. Però ningú se’n recordava del que havia fet anteriorment. Hi ha testimonis que han estat fonamentals, que la van conèixer i en recorden molts detalls, com ara Tòfol Pífol o l’investigador Antoni Tugores.

-I què va fer?

-Curiosament i tot i ser regidors de la Unió Republicana al consistori d’Antoni Amer ‘Garanya’, ni al pare de ‘Marçala’ ni al meu repadrí els va passar res durant la represió, i tot és perquè n’Antònia va intercedir per ells, com ho va fer amb molts d’altres manacorins, que van sortir d’on eren empresonats perquè ella així ho va indicar. Membres de les famílies de Can Roca i Can Rincón van poder escapar-ne també, per exemple.

-Per què creus que tenia aquest poder?

-Alguns diuen que fou perquè festejava amb el cap de la Falange, Néstor Gallego, d’altres m’han dit que era per la seva influència amb el cap de policia local, Francisco Barrado. Fins i tot una entrevistada me va insinuar que s’entenia amb el Conde Rossi. No he pogut confirmar cap d’aquestes relacions i m’estim més deixar-ho en l’aire, així com està, perquè tampoc vull fer el paper d’historiadora. En qualsevol cas me resulta molt curiós com venint d’una família de conviccions republicanes després pogués fer aquest gir amb la guerra. El seu padrí, Llorenç Galmés ‘Marit’ fou batle durant la Primera República, per exemple. Com un a persona que viu dins aquest ambient pot fer un gir tan ràpid?; supós que perquè la ideologia no es plantejava en ella com una qüestió tan important.

-Un cop familiar, en qualsevol cas…

-La família va quedar tocada després d’això, sí. Perquè eren vius quan tots els demés regidors del consistori van ser assassinats. A partir d’aleshores van haver de ser més catòlics, apostòlics i exemplars que mai. A partir d’aquí Antònia ‘Marçala’ va ser admirada i temuda a parts iguals; perquè si era capaç de treure algú de la pressó, podia significar que també podia ficar-li.

-Una dona forta

-I emprenedora. Va obrir un quiosc a la plaça de Sa Mora de Manacor i molts d’anys després el bar Los Madriles al carrer dels Bous, una barra americana amb una foto de la Cibeles tot just entrar. Diguem que controlava els baixos fons de la ciutat. Anava amb traje i jaqueta quan cap dona hi anava en aquells anys, fumava i va mantenir una relació llarga amb Maria Rubí.

-Una relació amb una altra dona als anys 40 a Manacor?

Va rebre dues sessions d’electroshocks al gabinet del metge Bartomeu Mestres, sabem que empesa pel seu germà Antoni. La sexualitat de la dona era una deshonra per a la família de n’Antònia. Allò va dur conseqüències i Marçala va tornar una dona que es va tancar a ca seva per passar a fer perles amb la seva mare i la seva cosina, escoltant boxa i futbol per la ràdio i escrivint articles sota pseudònim a la revista Perlas i Cuevas.

-La mare com a figura protectora

Després d’una anys on va estar molt millor, és quan mor la seva mare que perd l’oremus i es mig reclou al carrer Lleó XIII de Manacor, fins a morir a una residència de la Bonanova, a Ciutat.

-Com planteges l’obra?

És la primera obra que faig per pura necessitat i no per un encàrreg. Estic aprenent molt del procés i del tempo. Per a mi aquesta història ha estat i és un motor de creació. ‘Marçala’ és un projecte creatiu sòlid i madur, que ha fet un camí llarg i ara està preparat per veure la llum. vol ser un retrat de la societat manacorina del segle del XX, un qüestionament a les dobles morals, un debat sobre la bogeria, un crit a la llibertat i un homenatge a aquells que s’atreveixen a ser qui són amb totes les conseqüències. Cal reconstruir la història des de la veu de les dones, però especialment de les vençudes, les oblidades i les silenciades. N’Antònia és una de elles.