Tià ‘Penya’ Bassa (Manacor, 1983) duu més de 30 anys acompanyant Tomeu Penya a cada concert, sense falta. Si hi anau el veureu pujant a l’escenari quan comenci a sonar ‘Maciana’.

-Com m’he de dirigir a vostè, com a Penya o com a Bassa?

-Ara ja me coneixen com a Tià Penya per tot!. En realitat en Tomeu tampoc és Penya sinó Nicolau de llinatge. En el seu cas és malnom familiar, en el meu és ‘artístic’.

-Després de tants anys es deuen conèixer bé

-És un molt bon amic. Fa més de 30 anys que el segueixo per tot allà on va, a cada concert. N’hi ha que se pensen que som fill seu… no reconegut, clar! [riu].

-I aquesta veu? no és una imitació sinó que també la té profunda

-Supòs que aquesta veu me ve del suc. Del tabac no i d’herència familiar tampoc… almanco no de mamare [riu]. També s’ha de dir que som un poc lloro jo, i que de tant d’imitar-lo m’ha quedat la veu així. Ara que ho diu… sí que és cert que quan anava d’excursió de petit, sempre me mesclaven un poquet de cassalla dins l’aigua de la cantimplora. No és broma!.

-Sempre està content?

-Si estic malament procur que per defora no es noti. Com diu el títol del darrer disc den Tomeu, ‘La vida són dos dies’. Però en realitat som seriós jo… sobretot dins el llit! [riu]. Una altra cosa que tenim en comú és que ell duu quatre divorcis en 75 anys i jo en 40 ja en duc dos.

-Es podria deixar la barba

-Ja m’assembleria massa i tampoc hem de fer colló. La barba i el tabac no m’han estirat mai. De Tomeu només n’hi haurà un. És únic, com a cantautor i com a persona.

-Si el posés a prova, reconeixeria cada cançó?

-Puc assegurar que després de 30 discos i més de 300 cançons, les conec totes; només amb dos segons ja sé quina és. Tenc tots els discos en físic, sobretot en compact-disc i cassette.

-Com va ser que el va conèixer i es va ‘enamorar’?

-El vaig descobrir el 1992 i a partir sobretot del disc ‘Una aclucada d’ull’. Jo tenia 8 anys i vaig quedar tan sorprés i me va agradar tant que des d’aleshores he estat a cada concert i a primera fila. Primer m’hi acompanyaven els meus pares, ara ja hi vaig totsol. No va ser fins que vaig tenir 13 o 14 anys que no vaig començar a pujar a cantar una cançó a cada concert. Va ser a Cala Bona i maldament me les sàpiga totes, sempre cant Maciana. De fet en Tomeu ja me coneix com en Maciano. Encara no m’he cansat, val més lo dolent conegut… [riu]

-Saps a quants ha assistit durant aquest temps?

-La darrera vegada que ho vaig comptar duia més de 250 concerts. Està en bon estat físic i mental i continua fent feina vuit hores cada dia composant… o sigui que me’n queden molts més. Només aquesta setmana he anat a tres concerts, un d’ells a Roses. També el tenc de sintonia de mòbil, per cert.

-Hi ha res més mallorquí que en Tomeu Penya?

-Una ensaïmada i una sobrassada. Res més.

-Què més escolta?

-Si no hagués existit en Tomeu Penya no sé que escoltaria. M’agradava també el rock català, però ara som den Tomeu, a ca nostra, al cotxe, per tot!

-No se’n cansarà mai idò?

-Pot ser l’única forma d’avorrir-lo seria que fos el meu sogre… ja seria el remat final. No s’ajunten que no s’assemblin… qui sap [somriu].

-Quin és el seu disc preferit?

-El que m’agrada més diria que és ‘Arrels’, perquè és la cançó amb la que sol començar els concerts i perquè hi ha Maciana!.

-Existeix aquesta dona?

-Estava dedicada a una dona de Vilafranca, xalesta i peculiar que va morir fa poc. Sempre s’ho va prendre bé que en Tomeu li fes una cançó.

-Què els agradada menjar quan queden a sopar?

-Un bon tumbet o un frit de matances, tot acompanyat d’un bon vi mallorquí.

-Mallorca està al límit?

-Com diu a la seva cançó titulada ‘Mallorca s’enfonsa’, haurem d’arribar a anar a viure a una barraca a dalt de Sant Salvador. També té una cançó sobre s’Estalella… és un visionari. Hem fet colló, també els residents. Vull dir que ja som massa gent i estam arribant al límit a l’hivern i tot. Això és una illa, un espai finit.