Tomeu Matamalas

El 1964 es formà a Manacor un grup infantil: Los Lagartos. Encara que inicialment es varen dir The Lizards (Lagartos en anglès), Los Lagartos eren un trio integrat per en Joan Bibiloni, guitarra i veu; en Rafel Aguiló, bateria, i en Miquel Àngel Álvarez, de ca es Federicos, baixista. Tots tres tenien dotze anys i havien començat amb un equip musical de jugueta.  La bateria d’en Rafel estava constituïda per un bidó d’aigua cuita com a bombo, dos tambors de jugueta que feien de caixa i timbal, i uns plats de “charles” que havia arrabassat d’una moneia d’aquestes de fira. En Toni Costa, del taller de Ca’n Costa, amic d’en Rafel, li havia fet un pedal de bombo amb unes planxes de llauna, una massa i unes molles, i també un suport de “charles” i de “platillos” copiats dels autèntics. Li sostenien la caixa uns “fagons alts”, que, com els més vells sabem, era una estructura metàl·lica que es col·locava dins la foganya i servia per subjectar les olles quan es cuinava. 

 Però com que Los Lagartos tenien talent a rompre, aviat aconseguiren instruments de veres i començaren a actuar en públic amb aquella gràcia indescriptible que tenien i que els representants musicals detectaren de seguida. Quan els vaig conèixer i em vaig convertir en fan seu, assajaven al soterrani de ca’n Joan Bibiloni, i no calia ser molt vius per entendre que aquells al·lotells arribarien enfora.

Més endavant, en Rafel, a base d’una ferotge insistència, aconseguí que son pare li compràs una bateria Ludwig, la millor del mercat (com la que usava en Ringo) i començà a tocar amb grups ja professionalitzats com Harlem, Beta i Grupo 15, que, reconvertits en Falcons, aconseguiren dos números 1 encadenats a les llistes d’èxits nacionals discogràfics: Terciopelo y fuego i Como tú, una circumstància que el feu trescar per tota Espanya durant un temps.

En un procés evolutiu lògic en ell (que sempre va tenir molt clar que volia ser músic i que calia no deixar mai d’estudiar), passà del rock al jazz convertint-se en un mestre de mestres de la bateria. Finalment, sense perdre de vista el seu instrument d’adolescència i joventut, recolzat en tot moment per la seva estimadíssima Bàrbara i els seus tres fills, en Salvador, n’Aina i na Barbareta, anà a caure de ple en el piano, que estudià amb la mateixa vehemència que la bateria. 

En l’etapa final de la seva carrera musical, amb la barreja de talent i perseverança que el caracteritzava, ens ha deixat com a penyora dos interessantíssims treballs musicals d’allò que vulgarment anomenam «música clàssica», Voramar i Cinema per a 3. El nostre magnífic pianista Andreu Riera els enregistrà i en Joan Bibiloni els produí. El respecte i l’amistat que li tenien ambdós i que els unia, ha quedat reflectit en cada un dels temes que conformen els treballs esmentats. Cal guardar aquests dos prodigis de sensibilitat com qui guarda dos tresors.

Tot i la seva extraordinària humilitat i discreció, en Rafel es va convertir en un símbol i una referència per als que estimam la música.

Jo he tengut la immensa sort de conèixer-lo, tractar-lo, admirar-lo i estimar-lo tota la vida. I pel simple fet d’ara haver-se’n anat no sé on, no faig comptes deixar d’estimar-lo.