Margalida Salas va començar a ballar tard, però fou ben prest que va notar els efectes d’ànim i respecte que li provocava. Una pertinença que du desplegant cada any a la mostra Dans’Illot des de 2008 i que ara vol arrodonir fent que la dansa estigui al nivell del teatre a Manacor.
La dansa explicada perd la gràcia?
Sí. Encara que té una part pedagògica important i que hi ha persones que són més corporals i d’altres més racionals, al final es balla amb el cos i això és tan natural que és mal d’explicar.
Per què el teatre sí i la dansa no tant?
Perquè anam mancats d’espais de trobada on es balli de manera regular on fer comunitat. Sí que n’hi ha d’aillats: en tenim de swing, de ball en línia, a festes populars, de ball de bot… però normalment separats per edats i estils.
Estam fets pel moviment?
Som cos i per tant som moviment. Degut a certes exigències socials, en la vida ens van demanant control del cos i rigidesa. Quan hauria de ser un llenguatge més que ens acompanyés. Perquè després, quan l’intentam recuperar costa quan, de fet, ja ho sabíem fer. és com si reduissim la parla a 20 paraules: ho deixam només en caminar o ara a moure els dits amb el telèfon mòbil. Així no es tractaria tant de recuperar moviments perduts sinó preservar-los durant la vida. Encara hi ha certes escoles i tallers de moviment lliure, que comparteixen aquesta visió des del principi, transversal.
I com feim perquè sempre hi sigui?
En certs llocs com ara Barcelona, la dansa està incorporada dins les escoles bressol per exemple. També a residències o centres cívics, hi ha propostes de dansa. Coses simples, pertinença, identitat i autoestima.
Ho torn a plantejar, Quin és el problema perquè no entri en la cultura manacorina com si ho fa el teatre?
Perquè no hi ha programació de dansa, i fins que no hi sigui no penetrarà com un fet normalitzat a Manacor. Moltes persones han hagut d’estudiar i dedicar-s’hi fora, el que significa que un nombre important no tornen. Perquè hem afagat el format de final de curs, però n’hi ha molts d’altres iguals de vàlids que no tenen visibilitat. Per posar-li un exemple, no veim un duet de 20 minuts a sa Bassa sobre un conflicte familiar, quan hauria de poder funcionar amb normalitat. Manca professionalitzar el model. Manca la part professional per dalt i la comunitària per baix.
El Dans’Illot ho fa i funciona…
A s’Illot s’aposta perquè els espectacles siguin variats sense perdre la identitat, que tenguin títol, sinòpsis, autor i durada ajuda al públic. És un concepte més assentat. Va començar l’any 2008 quan jo tenia 16 anys. Ha anat mutant d’una forma orgànica i ja ha sortit del marc de les festes del poble. Va nèixer per fer pinya. Perquè estava un poc cansada de menjar pipes i mirar el volei a la platja [riu].
Vostè parla que la dansa local està ara meteix a la taula d’operació. El malalt es salvarà?
Estam enmig de l’operació ara mateix.
I la direcció d’aquest ‘hospital’ que en diu?
Form part de la Junta Rectora del Teatre de Manacor. Però manca un canvi d’estatuts dins la junta per crear una figura que representi directament la dansa de forma específica. També estam en procés de crear una associació per anar tots a una i esborrar aquestes competències empresarials que no ajuden. D’una forma més assembleària. Ja hem organitzat la Setmana de la Dansa i el Manacor Balla. Estam fent passes per crear bon vincles.
Per cert, com va començar a ballar?
Per descart. Per fugir d’altres coses, d’altres activitats que eren competitives i que personalment m’abrumaven, com ara els esports. Veia i veig la dansa com un espai més lliure i respectuós. Fou una cosa tardana, que no va arribar fins els 11 anys. Quan ballava notava com el meu estat d’ànim me canviava. No entenc les arts només com una part estètica. Et permet fer comunitat, fer cohesió de grup. Està científicament demostrat que quan qualcú es posa a ballar totsol, automàticament qui el veu moure’s pensa: Ei, jo també vull ser feliç.
És impossible ballar sense ser feliç?
També es pot expressar la tristesa. Hi ha molta pena emmagatzemada al cos. Per això en certes circumstàncies ens posam una cançó trista un cop rere un altre, perquè és alliberador. Però en tot cas és plaer. Hi ha plaer dins la dansa.
Vostè ho sap millor
Vaig cursar la carrera de Psicologia precisament per poder estudiar les arts com a teràpia, per intentar entendre i curar amb teràpies artístiques i creatives.
