Damián Gutiérrez (Granada, 1966) ha estat triat fa uns dies com a infermer de l’any de l’hospital de Manacor. Més de 500 professionals del centre han votat per ell, tot destacant la seva gran feina i empatia cap el pacient. En parlam per saber quines qualitats s’han de tenir per aconseguir-ho.

Quan va arribar a Mallorca?

Ja coneixia l’illa d’haver-hi estat de vacances amb la meva família, però si me demana quan vaig arribar per fer-hi feina, seria a l’octubre de 2004.  Havia tirat el currículum aquí a l’hospital, a més de com a infermer com a tècnic especialista en radiodiagnòstic, la qual cosa va fer que me cridessin per una substitució de vacances. A partir d’aquí vaig anar enllaçant contractes temporals fins el 2009 quan ja vaig quedar per viure definitivament. A Mallorca hi han nascut el meu fill, el 2011 i la meva filla, el 2014.

Per on va passar fins a tornar a Manacor?

Vaig anar passant per atenció primària, per centres de salut de Palma o la Colònia de Sant Jordi. Tornar va ser com tancar un cicle, el 2021. Des d’aleshores ja no m’he mogut del centre.

Com ha canviat l’illa en aquest temps?

Ara entenc a la gent d’aquí, perquè en som un poc part. Poc té a veure la Mallorca que vaig conèixer fa vint anys a la d’ara. Comprenc el nerviosisme del resident que veu com poc a poc s’omple l’illa fins un punt que és mal de suportar.

La feina que fa és vocacional?

Totalment vocacional. A mi el que m’agrada és la relació directa amb els pacients, sobretot l’atenció primària. Allà m’hi he sentit estimat. Fins i tot a varis centres els pacients han arribat a signar perquè no me n’anés. Alguns quan vénen a l’hospital encara em reconeixen i me demanen si tornaré.

Té a veure amb el caràcter?

Som andalús, el que vol dir que en teoria som de tracte és més obert… encara que jo pugui ser tímid i ma mare sempre me digués que era fat. Diria que el 90% de la feina en la confiança que s’estableixi des del el primer moment amb el pacient; és tractar-lo bé, de ser humà i empàtic. Bàsicament es resumiria en que l’has de tractar com t’agradaria que ho fessin amb tu. Dedicar-li el temps necessari, escoltar la persona abans d’actuar, demanar-li simplement com duu el dia.

Com rep el premi de millor infermer de l’any?

Amb alegria i molt agraït, perquè han votat companys de professió i tot el personal de l’hospital, i això és un orgull.

No es va plantejar mai estudiar Medicina?

Perquè vaig començar a estudiar Infermeria tard i la carrera de Medicina entre els estudis i l’especialitat fàcilment pot durar deu anys, un temps que ja no tenia… per tant vaig fer els quatre d’Infermeria perquè al final, com li deia, pots tenir més contacte personal. També diria que és una mica d’influència familiar, ja que tots els germans feim feia a sanitat

Considera que la seva és una professió reconeguda?

No, crec que perquè sigui una professió realment reconeguda s’han de donar una sèrie de circumstàncies. Primer un major respecte cap els professionals que ens hi dedicam, en el sentit que com passa amb els docents, estam massa exposats a rebre insults o agressions. No som vistos amb l’autoritat necessària i això és un problema en una professió sotmesa molts cops a pressió per cuidar i educar, i tractar de fer-ho bé amb un material tan sensible com són les persones. En segon lloc està el factor econòmic, que tampoc està a l’alçada i obliga en molts casos a trobar una feina que complementi la nòmina.

Cobren poc?

Un torn fixe, sense nits, festius o guàrdies suposa un sou bastant limitat. Per això li comentava que el respecte i el reconeixement també van per aquí, i són el que al final fa que la professió sigui tenguda en compte i es valori.

Però en canvi les infermeres i infermers espanyols són molt valorats i demandats fora

És cert. A Alemanya per exemple és una Formació Professional mentre que aquí és una carrera universitària, per tant nosaltres podem fer funcions que a altres països fan directament els metges o cirurgians, com ara canalitzar vies, suturacions una mica més complicades, sondar… També pequè a altres llocs no existeix la sanitat pública i els metges cobren per fer cada cosa, i és clar, en volen fer quantes més millor i no deleguen.

Què és allò més dur o complicat de la seva professió?

Els torns i la conciliació. Afortunadament jo ja tenc més de 55 anys que és l’edat a partir de la qual es pot renunciar a fer guàrdies, nits i festius. Encara que com li comentava això suposi cobrar bastant menys.

Recorda qualque anècdota o situació peculiar?

Haver d’acompanyar a un pacient fins a l’hospital perquè l’ambulància estava molt a arribar. A més vaig calcular la ruta de manera que passessim per devora de dos centres de salut de camí, per si de cas hi havia qualque complicació. També de vegades he acompanyat pacients anant amb el cotxe darrere l’ambulància fins a Son Espases, per anar canviant gases, fent cures etc.

Qualque cosa més a dir?

Si l’entrevista serveix perquè qualcú s’animi a estudiar Infermeria, estaré encantat.

Per cert, ha dit que va estudiar Infermeria tard… va començar alguna altra carrera universitària abans?

Magisteri, tècnic de rajos i vaig començar però no acabar, Administració i Direcció d’Empreses.