Margalida Solivellas (Selva, 1957) és tot un referent del periodisme i la informació televisiva feta en català. Va compaginar la carrera de Magisteri amb la corresponsalia d’Inca i Selva pel Diario de Mallorca. Una primera passa que la va dur després a Radio Balear, Televisió Espanyola a les Illes i, finalment a TV3, on hi ha passat els darrers 36 anys com a corresponsal del canal autonòmic a les illes. Aquest dijous a les 19 hores rep el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí, al teatre municipal.
El periodisme va ser una elecció vocacional?
De petita ja m’interessava. Record que a casa sempre es llegien molts de llibres i revistes, o sigui que l’exemple i l’hàbit de la lectura hi era. Però s’estimaven més que estudiés per ser mestra o professora. A més la carrera de periodisme com a tal no esxistia encara a Mallorca.
O sigui que va tirar per la docència primer
Vaig estudiar magisteri també perquè bona part del meu cercle d’amistats ho va triar. Record que així podíem anar tots junts a Palma amb un dos cavalls. Posteriorment ja vaig completar els estudis de Geografia i Història.
Idò com comença a exercir?
Record que vaig entrar al Diario de Mallorca al mateix temps que Maties Vallés, per exemple. Era devers l’any 1978 i acabava de néixer un nou diari, El Día del Mundo, que els havia anat ‘robant’ corresponsals als pobles i necessitaven gent. Era un moment en que el Xilvar, l’equip de futbol de Selva, havia pujat a preferent. Entre això i que necessitàven cròniques polítiques del poble, m’hi vaig fer un lloc. Poc després ja me feren una oferta de 35.000 pessetes mensuals per a compaginar-ho amb el municipi d’Inca. Passava els dematins cercant notícies, a l’hora de dinar baixava a la redacció del Diario de Mallorca a Ciutat per escriure i a les 16h partia cap a la facultat de Filosofia i Lletres, que en aquells moments era a Son Malferit.
I a més la ràdio…
Així és. Com que ja sabia de què anava la cosa per Inca, quan a l’any 1982 hi obrien una emisora de Radio Balear, van pensar en mi. Era l’única que feia un informatiu en català en tota la programació, el que s’emetia entre les 13,30 i les 14h
Era un problema en aquells moments?
Sempre ho vaig fer d’una forma molt natural. Sempre he tengut més problemes per la repercusió d’algunes notícies que per l’idioma. Però aquí hi ha una anècdota. Biel Serra, el pare del músic Miquel Serra, tenia un programa d’agricultura els dissabtes. També es va decidir que es fes en català. No va passava res, a Radio Balear ja li anava bé tenir segons quins programes en l’idioma propi. Fins que un dia el propietari de l’empresa, el pare del que fou ministre Rodrigo Rato (Radio Balear era del conglomerat d’emisores estatals Cadena Rato) va voler visitar les ràdios que tenia per Mallorca. Quan el van anar a cercar a l’aeroport en dissabte, va demanar que durant el trajecte en cotxe li possessin la seva emisora de camí. En sentir el programa de Serra i veure que no entenia res, el va fer treure de la graella. Si enlloc d’agricultura hagués escoltat l’informatiu, a saber on seria jo ara.
De la premsa escrita a la ràdio i d’allà a la tele. Com va sorgir la possibilitat d’entrar a TV3?
Després de tres anys a la ràdio primer vaig fer el bot a TVE a les Balears, a l’Informatiu Balear. Era just quan el periodista Joan Riera va ser fitxat pel Diario de Mallorca i va deixar una plaça lliure. El 1986 va arribar la possibilitat de TV3. Va ser la primera televisió autonòmica. Va néixer el 1983 amb la intenció clara que fer una televisió innovadora, competitiva, àgil i moderna en català i realment ho va aconseguir. Tres anys després el col·lectiu Voltor amb el suport l’Obra Cultural Balear, van anar instal·lant els primers repetidors perquè la senyal es ves a les Illes. Amb això que ens van cridar a unes quantes periodistes balears per fer unes proves de càmera a Barcelona de cara a que algun illenc comencés a fer-hi qualque programa. No m’agafaren; però quinze dies després me telefonaren per oferir-me la corresponsalia a les illes. Al final hi vaig estar 36 anys.
Va ser complicat arrencar?
Una mica. Més que res perquè els primers anys no hi havia seu física com a tal. Era un pis que jo mateixa tenia llogat a Palma. I passar de fer feina en equip a un treball més solitari va costar.
Què creu que va suposar aquella TV3 pels catalanoparlants de les illes?
Va consolidar el model lingüístic i una forma de fer informació. Ha de tenir en compte que durant molts d’anys fou el referent d’aquelles persones i famílies que volien veure una televisió en català aquí.
En quin moment es va tòrcer la cosa?
Quan hi va començar a haver problemes amb els repetidors. Els governs català i balear mai s’han volgut fer mal en aquest sentit… Amb el naixement de IB3 i l’administració del president Matas, entre d’altres coses va fer que els repetidors passessin a ser de la nova televisió autonòmica. Alguns programes es taparen per qüestió de competència i poc a poc l’estocada va ser més gran. I això que uns anys, durant el pacte de progrés, es va temptejar la possibilitat que TV3 tengués una desconnexió balear amb programes propis. Aquell model de comunicació que era TV3 també s’està perdent…
Per què hi ha la sensació que el periodisme s’està devaluant?
Per moltes raons… per la globalització, per les xarxes socials. Actualment el periodisme és una professió poc valorada, és cert. Quan als darrers anys veia que me feien més cas per un tuit que per una crònica, és perquè la cosa ja no està tan bé.
El Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí ha estat una sorpresa? Quin és el seu vincle amb Manacor?
No m’ho esperava, sincerament. La meva relació amb Manacor va començar per ser professional; però poc a poc, així com he anat coneixent persones i llocs, he anat establint vincles. És una ciutat que m’agrada i no sols per l’ambient cultural i de teatre, on sempre he vingut, sinó perquè té alguna cosa més. No és una relació postissa per a mi com podria ser amb Andratx, per posar un exemple. Pollença podria ser l’altre poble amb el que també m’hi sent unida.
I això que diuen que estèticament és poc atractiu…
Un poble no es tria per l’aspecte físic, per les façanes. Moltes vegades la gent tendeix a comparar Inca amb Manacor i per a mi no tenen res a veure. No és perquè ara m’hagin concedit en Reconeixement de Mèrits sinó que pens que Manacor està a anys llum. Al discurs d’aquest dijous en faré una aproximació i veurà com m’ha estat senzill trobar punts de connexió.
Com se sent a l’altra banda d’entrevista?
No m’agrada massa… ja tenc la veu afònica [somriu]. En realitat sí que m’agrada que me demanin i me facin entrevistes… el que no m’agrada és sortir en fotos o pujar a un escenari. Sempre he passat més gust d’escriure que de sortir en càmera, per exemple. A la tele me deien que havia de sortir més.
Som unes illes definitivament escapçades?
Escapçades però amb un fil d’esperança. El llibre és una espècie de crit d’ajuda i protesta… perquè tenc la sensació que tothom ens compra, que ens maregen constantment. Me fan gràcia aquestes assemblees contra el model turístic perquè proposen el que jo també deix clar al primer capítol del llibre, i és que el punt clau del problema de la massificació és l’aeroport, és el control de les vies d’entrada.
Sembla que ara ens ve de nou
Fa cinc o sis anys ja hi havia pintades antiturístiques per Palma, però l’Ajuntament les llevava el dia següent. Hi havia una sensació de no molestar que ara sembla que està canviant.
La primera foto és de Cati Caldera i la segona cedida per Diario de Mallorca
