Parlam amb Bel Riera Oliver (Manacor, 1961) que aquest divendres serà l’encarregada del pregó que doni el sus a les Fires i Festes de Primavera 2024. De la seva feina i les seves vocacions. De com veu l’estat de salut artístic manacorí i el futur d’una ciutat que canvia ràpidament.
-Quins són els seus malnoms?
-‘Blanes’ per part de pare i ‘de cas Collet’ per part de mare. Tot i que encara hi ha gent que me coneix pels malnoms familiars, ja fa estona que les noves, i no tan noves generacions, me coneixen per na Bel de s’estanc o de sa biblioteca.
-Què va fer en acabar d’estudiar?
-Quan vaig acabar la carrera d’Història de l’Art vaig formar part de la restauració integral del Casal dels Nunis, o com la coneixem, la Torre dels Enagistes. L’Escola Ponç Descoll va ser tota una experiència i poder formar-ne part com a coordinadora fou una satisfacció molt gran.
-Vostè va inaugurar la biblioteca del Mossèn. Com va ser?
-Sí, som a la biblioteca de l’institut Mossèn Alcover des de que va obrir a principis dels anys 90, o sigui que fa més de tres dècades que hi som. Fins el 1993 era un espai gran que servia de magatzem de llibres que al mateix temps s’utilitzava com a sala de reunions. Fou la junta directiva del que aleshores era director del Mossèn, Joan Parera, qui va decidir transformar-la en una biblioteca pels alumnes. Es va acordar que l’Apima pagaria el meu sou, i poc a poc s’aniria augmentant i renovant un catàleg que ja havia quedat obsolet.
-Abans directament no n’hi havia?
-Cada departament tenia la seva de forma independent. Ara ja tenim més de 15.000 referències i s’ha hagut de fer obra per ampliar-la a partir d’una serie d’habitacions que hi havia devora.
-Amb més demanda i ‘clients’?
-Més que mai, perquè a l’institut també es cursen cicles formatius de cures auxiliars, d’educació infantil, hi ha l’escola d’idiomes…
-Ho fa tot vostè?
-Hi ha una comissió de biblioteca amb gent que m’ajuda molt, com ara Maria Magdalena Gelabert, Tomeu Carrió o Manel Santana, que en formen part activa
-Hi pot accedir tothom qui vulgui?
-Sí però s’ha de justificar. En principi va dirigida als alumnes, professors i pares d’alumnes; i té un horari de 8,30 a 14 hores i de 16,30 a 20 hores
-Quina ha estat la consulta més estranya que li han fet?
-Un cop una alumna me va demanar si tenia un llibre verd… que necessitava el llibre verd. No en sabia el títol ni quina mida tenia. “La professora en ha dit que era verd”, i amb només aquesta pista vàrem haver de començar a investigar. Afortunadament, i que com que ja tenia experiència, vaig mostrar-li l’Enciclopèdia Catalana… i vaig endevinar!.
-També deu ser un punt d’informació i gabinet psicològic al mateix temps…
-Així és; també serveix d’orientació i de suport els primers anys. Tengui en compte que ara comencen amb 12 anys a l’institut i molts no saben per on han de partir. Tractes d’ajudar-los, informar-los com funciona i tenir-ne esment.
-El contacte constant deu crear amistats
-Hi he fet grans amics. Amistats que han començat essent alumnes, com Joan Estelrich o Joan Miquel Riera, i moltíssims professors
-Ha arribat el moment
-Crec que les persones s’han de saber retirar. Ja hi ha el relleu assegurat que afrontarà els nous reptes que plantegen les noves tecnologies. De totes formes encara he de fer feina per catalogar i fer pública obra de Joan Riera Ferrari pendent… o sigui que l’any que ve encara serà fàcil trobar-me per allà.
-Qui va tenir la idea de batiar la bilioteca amb el nom de l’escriptor Miquel Àngel Riera?
-La idea va partir del director Jaume Rosselló, qui ho va proposar al claustre i a la família. Tothom en va estar molt orgullós. La seva vídua, Roser Vallès, sempre s’hi va implicar molt, donant inclús obra seva. Una persona intel·ligentíssima que sempre venia a tots els actes que organitzàvem
-En què s’assembla la biblioteca i la feina d’estanc?
-Tenen coses en comú, com ara l’atenció al públic, per exemple. En les dues hi he aprés molt.
-Què fumi té relació amb la feina a l’estanc?
-Crec que fumaria igual, la meva addicció al tabac no té massa relació en que faci feina a un estanc. Ma mare hi ha estat tota la vida i ella no ha fumat mai…
-Com ha canviat la feina?
-Ara és una bogeria, perquè a part del tabac de ‘liar’ i el de vapor, del que en deim ‘normal’ ja n’hi ha de tantes classes i tamanys que és un desgavell. Hi ha capses de 20 cigarros, de 23, de 29, 35 i fins i tot 40. De negre ja sols no se’n ven, però ara per exemple un paquet de Marlboro de 20 costa 5,60 euros, en canvi de 40 són 10 euros rodons
-És un negoci més que centenari… quan va obrir?
-Va obrir el meu repadrí Tomeu Oliver l’any 1904. Va ser una concessió estatal a conseqüència de la guerra. Va participar a la Guerra de Cuba i allà el feriren a un peu. Per aquells temps, l’estat els compensava d’aquesta manera. Ell va morir poc després i l’estanc el va heretar la seva vídua Joana Aina Mascaró. D’aquí al seu fill Joan i altre cop a la seva vídua Maria Febrer Llull. Després als meus pares… i finalment a mi
-Una concessió sempre pertany a una mateixa família?
-Es pot anar traspassant als successors sí; però com que jo no en tenc, crec que podria vendre la concessió
-Continua sent el negoci que era?
-S’ha de dir que ja no tant, perquè coses com segells o lletres ja no es venen. I si vols vendre loteria has de tenir un permís a part.
-Com ha canviat l’avinguda des Tren amb els anys?
-Ha passat de ser un espai idíl·lic als anys 60, amb voravies amples, l’estació de tren i arbres preciosos on els nins hi podíem jugar tot el dia, a passar a ser un espai ple de cotxes amb diferents problemes de seguretat i un poc de manca de manteniment
-Com li van proposar ser la pregonera de les Fires i Festes d’enguany?
-Va ser el batle Miquel Oliver qui me va telefonar. Jo li vaig dir que si no trobava ningú més acceptaria… però me digué que era l’única opció. De totes maneres he de dir que me fa molta il·lusió.
-Què és Manacor per vostè?
-És la meva ciutat. Un conglomerat de gent de intentam sobreviure com podem.
-Lletja o estèticament complicada?
-L’estètica ha millorat molt. Malgrat no ho sembli té un patrimoni histórico-artístic molt important. Començant per la prehistòria. La sensibilitat social cap al patrimoni ha millorat. Record que als anys 80 als veïnats de Crist Rei l’Ajuntament ens va consultar a veure qué en volíem fer del Molí den Fraret. La majoria va proposar tirar-lo abaix!. Afortunadament no fou així.
