L’economista Antoni Riera rebrà aquest dissabte la ‘A d’Or’ de l’Associació Cultural s’Agrícola. Aprofitam l’ocasió i l’augment de la tensió per l’arribada massiva de turistes ja el mes de maig, per saber què en pensa de tot plegat i quines podrien ser les solucions a una malaltia encara no tractada
-Com ha rebut aquest premi de s’Agrícola, al seu poble?
-És una distintició i un reconeixement inesperat, però una sorpresa molt agradable. Estic digerint el sentiment d’agraïment i de responsabilitat que també suposa ser soci d’honor d’una institució centenària. S’Agrícola sempre ha jugat un rol destacat en el moments de de grans transformacions, primer la del món agrari, però desprès alimentant la reflexió del canvis que s’han anat succeint cap una economia de serveis. Ara, sens dubte, esdevé un vector cultural, especialment actiu a Manacor, on s’erigeix en un dels pocs espai expositius que queda dels temps en que jo pintava. Enyor l’espai expositiu de Sa Torre de Ses Puntes, Sa Nostra, Banca March,…
-Què ha passat que ja no pinta?
-Estava a punt de fer la meva primera exposició quan vaig tenir una crisi; pensava que no era prou bo. Em va frenar una exposió de Joan Riera Ferrari que duia per títol “Mediterrània” que l’any 1987 va fer a la Galería Joan Oliver “Maneu”. Em va impressionar. Ell utilitzava aleshores el blauet i jo treballava amb el sofre que hi havia per ca nostra a fi que la vinya no agafés cendra i els vernissos de la fusteria de mon pare.. Era obra de gran format. Vaig pensar que encara havia de millorar massa per presentar-la en societat.
-En canvi és un poeta actiu
-Amb els anys vaig descobrir que era més fàcil per a mi pintar a través de la poesia i així seguesc. Ara aviat sortirà el meu tercer poemari, estructurat a partir de tres poemes llargs. Cada un d’ells dedicat a una de les nits maternes que vaig viure en néixer els meus tres fills.
-Cosa hi deu tenir a veure que visqui a Cala Morlanda, un lloc encara tranquil
-Cala Morlanda és un indret privilegiat, no només a nivell ambiental sinó també pel que fa a la pressió social. Tot i que el lloguer vacacional també hi ha arribat i que molts de joves ara són qui ocupen la casa dels seus pares, encara manté un usos tradicionals, de lloc d’estiueig. A més, encara puc anar a tirar el fems en pijama, cosa que no podria fer a Palma o a Manacor. Després de totes les reunions i de l’exposició pública del dia a dia a Ciutat, Cala Morlanda és un lloc de pau i anonimat que agreixo.
-Encara som a temps de corregir el model turístic que ara patim?
-La situació és totalment corregible, econòmicament, ambientalment i socialment. Les economies no estan mai en equilibri i si mai el tasten és, de manera puntual, per encetar el trànsit cap a un altre estadi. Les Balears estan en trànsit, però els darrers 20 anys la inèrcia ens ha guanyat la partida. De cada any els símptomes de que això és així són més evidents, però la diagnosi encara no és prou madura. Difícilment podem encaminar el futur, sinó només ens limitam a gestionar símptomes. Cal trobar l’arrel de tots ells, la malaltia i encetar el tractament. Per sort, hi som cada dia un poc més a prop. Així ho sento.
-Ara almenys sembla que tothom, ciutadans, polítics i empresaris se n’han donat compte…
-Sí, el nivell de consciència és cada cop més alt. Una llàstima haver perdut tant de temps en intentar amagar o culpabilitzar-nos uns amb els altres dels símptomes. Ara el consens és molt més alt i és cert que estam en un punt d’inflexió. Des de la Fundació Impulsa Balears fa 20 dies que ja férem una declaració valenta, que comparteix un diagnòstic, que recull tota la simptomatologia, i convida a l’acció posant la productivitat en el centre de la presa de decisions de la ciutadania, l’empresa i la política.
-No estam preparats per fer l’esforç?
-No crec que sigui tant un qüestió d’energia o esforç sinó que encara ens falten algunes eines. Sabem que tenim mal, però amb ‘gelocatils’ no ho arreglarem. Cal fer un tractament integral. Passar per quiròfan. I una persona (igual que una societat) només va a quiròfan si té l’esperança de millorar el seu benestar. Per això, cal definir una visió-regió de futur que sigui engrescadora. La Fundació Impulsa Balears n’ha posada una sobre la taula. Ara ens toca demostrar que és viable, possible i desitjable assolir-la. Cap persona no transita cap el buit, sinó cap a un lloc desitjable. Alhora, cal demostrar que el trànsit cap a aquesta visió-regió té més beneficis que costos. No hi cap trànsit que no sigui costos, que no tingui perdedors i guanyadors, i per això cal posar també sobre la taula tots els elements d’un full de ruta que aglutini a bona part de la societat. Encara no som en aquest punt. Alguns pensen que el primer és aprimar l’economia. A la Fundació Impulsa Balears pensam que primer és preparar l’economia perquè aguanti el règim.
-Teniu un compte enrere definit?
-La visió regió que hem definit apunta a l’any 2050. Pot ser que hi arribem abans, però és bo tenir una data de referència.
-Hi ha qualque regió que ja hagi passat per aquest procés i que poguem agafar de referència?
-Bilbao, per exemple, va aconseguir transformar-se des d’un sector eminentment industrial siderúrgic cap un altre on la cultura va guanyar molt de protagonisme. En el nostre cas, el trànsit és més fàcil, es tractar de fer avançar el sector terciari (comerç, restauració, hoteleria) cap un sector quaternari i quinnari molt més avançat. Dissortadament, encara que ho tinguem més fàcil, tenim menys incentius que ells d’anar a quiròfan. Bilbao partia d’una infrademanda dels béns i serveis que produïa, mentre que Balears parteix d’una situació de sobredemanda. Balears ha de transitar des de l’abundància. Ho ha de fer, perquè a l’igual que Bilbao, el benestar de la societat minva d’any en any.
-Però Bilbao va tenir la sort del Guggenheim. O no?
-Els economistes no creim en les casualitats. No és casualitat que les Balears siguin on són ara. El canvi de Bilbao s’atribueix a l’impacte del museu Guggenheim, però per ell tot sol no soluciona ni transforma res. No basta, crear una gran infraestructura. Es necessita una visió-regió i un full de ruta. Només així s’explica que el País Basc estigui liderant el ranquing de benestar de l’Estat espanyol.
-A qui cal culpabilitzar d’aquest immobilisme?
-No s’han de cercar culpables com a tal. És un fracàs col·lectiu, perquè ja fa vint anys que tenim el diagnòstic fet. Feim tard. I només es pot solucionar col·lectivament, ningú per ells tot sol li pot posar remei. Tots tenim ja la sensació que ens trobam en un moment crític. Necessitam incrementar la capacitat de generar més valor afegit amb menys volum. Fa anys que les Balears no afegeixen prou valor als seus béns i serveis. Es comporten com una pizzeria que en comptes de millorar la recepta, esperen que entrin per la porta milers de persones a comprar-ne. No s’inverteix prou en millorar, innovar, sofisticar els processos de producció per que la demanda és molt alta i sembla garantida. S’opta pel volum (molt menys exigent) en comptes de pel valor (sempre molt més exigent). Hem de fer aquest bot!
-Els Govern els escolta?
-El Govern de les Illes Balears forma part del patronat de la Fundació Impulsa Balears, juntament amb 60 empreses més. Per tant n’és part. Però sempre insisteixo que l’economista no ha de cercar influencia directa, ni tan sols que li facin cas. La relació metge-pacient no s’assembla a la de l’economista-polític.
-M’està dient que no ha de ser el Govern qui lideri el canvi?
-No. No estic dient això. De totes les transicions que he estudiat, només la de Baviera va ser liderada pel govern. A la resta de casos, el govern va actuar de catalitzador. Va possar el marc legal, fiscal… perquè les empreses transitassin.
-La tecnologia ens salvarà?
No hi ha transició sense tecnologia, entesa com a coneixement en sentit ample. Les transicions necessiten molts de diners, molta intel·ligència i molta governança.
-La incertesa paralitza?
-Vivim un moment de molta incertesa. La dècada dels any vint sembla està cridada a ser un època de grans disrupcions, de canvi de paradigma. Ho varen ser els segles anteriors i ho és en aquest segle XXI. I és cert que una resposta natural a la incertesa que duen aquests canvis de paradigma és la paràlisi. Però està demostrat que hi ha qui durant aquest períodes son capaços de posar el llums llargs i esquivar la boira.
-I com es fa per combatre-la?
-Només hi ha una manera: transformar-la en risc. Els humans sabem gestionar situacions de risc. Quan un excursionista fa el torrent de Pareis, per exemple, pondera allò que li pot passar, sap que hi ha risc però l’assumeix i el controla. En canvi, la incertesa no es controlable.
-I a la inèrcia?
-La inèrcia és mala companya de viatge sempre, fins i tot quan les coses van bé. Però els individus son, generalment, més amants de la inèrcia que dels canvis. Allò difícil és vèncer-la, encara que hi ha moments en que no queda altre remei que rompre-la per evitar les seves conseqüències negatives: tensió social, desigualtats, polarització, fragmentació…
-Fa cent anys ningú hagués pogut imaginar el canvi econòmic i turístic que hem atravessat. Si viatgéssim al segle que ve estaríem igual de sorpresos?
-En menys temps farem el mateix bot, creguim. La tecnologia va més accelerada i amb ella tot el demés. De la mateixa manera que la societat agrícola del segle XIX no n’estava preparada, ara també ens costarà. No importa mirar tan lluny. La geopolítica, que pràcticament havia desaparegut del mapa, ara torna a agafar protagonisme. La disrupció tecnològica, l’emergència de la intel·ligència artificial, el canvi climàtic… Son molts vectors amb gran potencial de transformació i tots estan ara sobre la taula.
-Precisament, on queda el sector agrícola en tot això?
-Ens alimentarem de forma diferent i per tant també hi produirem. Estic convençut que l’agricultura jugarà un rol no tan sols de producció, sinó que el territori rural serà protagonista d’altres formes.
-Quines?
-Per exemple serà molt important per a la captura de carboni i la regulació del clima, de les temperatures,… El pagès ho podrà monetitzar mitjançant la compravenda de drets de carboni. De fet, ha comença a succeir.
-La consciència turística també ha de partir des de l’origen?
-Hi ha una disposició a pagar del turista com no hi havia hagut fins ara; que cada cop està més conscienciat, també del destí on va. Té preferència per hotels amb bones pràctiques, amb petjada mediambiental baixa…
-Vostè diu que comptabilitzar turistes ja no serveix per mesurar l’èxit d’una temporada
-Com deia fa vint anys que no és així. Des de l’any 2003 a les Balears, més ja no vol dir millor. Abans comptar turistes et donava una referència del nivell d’activitat i de prosperitat. Ara ja no. Cal canviar ja aquesta perspectiva.
-Quins serien ara els paràmetres idò?
-Entre d’altres coses, potser caldria calcular la petjada hídrica o ecològica d’un turista i computar-la en euros i integrar-la amb altres indicadors monetaris. Tenim totes les eines per poder fer-ho ja.
-Tornant als exemples regionals. Ens podem guiar per qualque illa mediterrània?
-No, no hi ha un paral·lelisme mediterrani, ni d’illes espanyoles. Ni Canàries, ni Barcelona ni Venècia pateixen la malaltia que les Balears. Només hi ha alguns símptomes comuns.
-Els canaris han sortir al carrer per protestar amb una pressió turística la meitat de la Balear, per què nosaltres no?
-Perquè nosaltres ja hem passat per on ara transiten ells, per aquest desenvolupisme, i ja ens manifestàrem perquè moltes zones emblemàtiques no s’urbanitzessin. Ho recorda?. Miri, a l’any 2000 les Balears estàvem entre les 50 regions més riques d’Europa, ara som la que fa 110. Canàries no ha gaudit mai d’aquesta posició. I Venècia, concretament, la regió del Veneto continua amb una posició molt envejable en el ranquing europeu. I en canvi, totes tres regions tenen problemes de pressió turística.
