Miquel Riera Sureda sols no surt als llibres de la història del ‘bel canto’ balear. Tot i haver actuat davant famílies reials a Milà, Rússia o ser un habitual de les temporades del Teatro Real de Madrid. Ara una biografia intenta rescabalar l’oblid
Una mica passades les nou del dematí, els vidres de l’habitació que Miquel Riera té llogada prop de la plaça del Marquès de Pombal de Lisboa, comencen a tremolar. Defora hi ha crits i sembla haver-hi trets. Mira per la finestra, però no aconsegueix veure res des de l’angle que li ha tocat en sort. El responsable de la finca va tocant porta per porta. “Li recomanam que almenys avui no surti d’aquí”, li diu amb veu baixa i ulls preocupats. “Què passa?!”, contesta Riera encara sorprès. “Tranquil, però no surti”.
És 3 d’octubre de 1910 i acaba d’esclatar la revolta republicana que, dos dies després farà fora la monarquia portuguesa i culminarà un canvi anunciat per la inestabilitat política. Sols no hi ha ni 200 persones, pensa Riera quan aconsegueix tenir un punt de vista més general. Es canvia i sense dir res a ningú baixa, obri la porta principal i posa un peu a l’empedrat. No han passat ni cinc segons quan un siulo sec li sorda l’orella esquerra. Dos més tard comença a veure gotes vermelles en terra. Una bala perduda li acaba de fregar la galta. “No són bromes… Això, definitivament, s’ha acabat”.
Ja no hi hauria més gires ni escenaris per a l’home normal. L’estrella manacorina del ‘bel canto’ havia decidit retirar-se prematurament, assustat. Amb els doblers fets no paga la pena arriscar la vida fora de Mallorca. Lluny dels excessos de molts contemporanis i companys de professió, la vida de Miquel Riera Sureda (Manacor, 1859-1939) fou la d’un home tranquil, familiar i rutinari. I tot i això, al mateix temps, la d’un esperit talentós que va arribar a actuar davant els tzars de Rússia i va fer embogir la Scala de Milà.
Ara, el compositor, filòsof, escriptor i tinent coronel retirat, Ramon Codina i la professora i musicòloga, Bàrbara Duran, presenten aquest dilluns 13 de maig a les 20 hores a s’Agrícola, la primera biografia del baix Riera (Editora Documenta Balear). Un assaig basat en un treball inicial de Codina (que va arribar a poder parlar amb persones que encara conegueren directament el cantant. Entre d’altres el pare de l’escritor Miquel Àngel Riera) i que Duran ha coordinat i ampliat, situant el personatge en la història contemporània a través de les hemeroteques.
Partint d’una escassesa d’informació (contràriament amb el que passa amb el seu coetani i també manacorí el tenor Bartomeu ‘Àngel’ Massanet), els dos investigadors han aconseguit pintar un quadre coherent i musical que parla de llocs, personatges i vivències. Un estudi que aquest passat mes de març presentaren al congrés internacional de la Societat Espanyola de Musicologia, sobre música i premsa, a Palma.
Riera va cantar al teatre de la Scala de Milà, al de Sant Petersburg, a Odessa, al Teatro Colón de Bons Aires, a l’Albisú de l’Havana, al Teatro Real de Madrid; a Mèxic, Puerto Rico, l’Uruguai i molts altres indrets. La seva carrera fou, sens dubte, de dimensió internacional, però la seva figura no és coneguda. Per què?. “Pens que no hi ha massa documentació escrita perquè en aquells moments no ‘venia’ i no es solien fer crítiques de les veus greus, més desconegudes i menys atractives pel gran público que no les de les sopranos i els tenors.
Aquesta obra presenta un treball sobre dos estudis previs: els records, les anècdotes i els articles reunits per Ramon Codina, i la recerca realitzada per la mateixa Duran a partir d’una biografia elaborada pel net del cantant Riera, l’arquitecte Antoni Riera Jaume. El pròleg de Maria del Mar Trias Magraner enquadra els dos treballs, i també la riquesa del món mallorquí de la música escènica al final del XIX i al començament del XX, que arribava a més de cent cinquanta representacions per temporada.
Descobriment casual
El baix Miquel Riera és descobert gairebé per casualitat i passats els seus vint anys a Manacor, quan un grup d’amics comuns van partir a rebre amb honors el tenor Bartomeu Massanet, que tornava després d’una gira internacional. Ja que alguns d’ells havien rebut classes i cantaven al convent dels Dominics, prepararen unes quantes cançons líriques de benvinguda. D’entre les veus, admirat, Massanet en destria un de ben particular. És aquí que coneix el nostre protagonista i tot d’una el recomana a Jaume Escalas, un prohom de Santanyí (pare de la compositora Matilde Escalas), que ja havia estat tutor de ‘l’Àngel’.
Escalas, una espècie de agent cultural, el s’endugué a Ciutat. És a la capital mallorquina quan contacta amb el promotor que li canviarà la seva vida artística: el català Joan Goula. Alhora representant i sogre del propi Massanet, la seva companyia també incloia ja a la tercera estrella mallorquina del moment, el també baix Francesco Uetam (nom artístic de Francesc Mateu i Nicolau).
Molt poc temps després Massanet és enviat a Barcelona, on amplia les classes de cant bàsic rebudes a Manacor. Completat el procés, ràpidament se l’introdueix a roda, primer a Sevilla perquè agafi l’experiència necessària i després a Itàlia, primera a Brescia i després a Milà, on passa més d’una temporada triomfal al gran teatre de la Scala.
Però per si això no bastava i amb 36 òperes distintes al seu repertori, Goula (que oferia els muntatges complets a punt per representar) el reclama per la gira russa, la seva aturada més productiva, on, entre d’altre llocs, actuarà a Moscou, Odessa i, fins i tot a davant els tzars a Sant Petersburg. Les seves dots ja són innegables i és capaç de dotar els seu personatges d’un tocs aguts de baríton i una personalitat fora d’allò habitual. Són famosos, per exemple, els seus paper com a Wotem a L’anell del Nibelungs, com a protagonista de l’òpera Robert Le Diable, de Els Hugonots, a Faust o a Les Walkiries de Wagner, passant per Aida o Il Trovatore de Verdi, o La Boheme de Puccini.
Cap a la capital
Òperes que el catapulten als escenaris de la resta del món, a Amèrica actua a Cuba, Mèxic, l’Uruguai, a l’Argentina o a l’estat lliure associat de Puerto Rico. Precisament és al Carib on, l’any 1904 es troba per darrer cop amb el seu amic, el tenor Massanet a La Havana, on el tenor moriria pobre quatre anys després. Finalment Riera s’assenta al Teatre Reial de Madrid.
Però el baix Riera, durant tots aquests anys, no descuida Mallorca. De fet la companyia Goula organitzava més de 150 representacions per temporada a Palma, entre el Principal, el Teatre Balear, les societats recreatives o a cases particulars benestants. Les representacions, que omplien tot l’any, tan sols s’interrompien per Setmana Santa.
Riera era de família humil. Els seus pares eren conradors disctets com ell. Així com li anaren millorant les circumstàncies (els cantants d’òpera per aquell temps no cobraven precisament poc) va anar fent hisenda fins que va poder fer-se una casa senyora i prop del centre de Manacor, al carrer que avui duu el seu nom. Un casal que ara fa poques setmanes ha estat venut a capital estranger per fer-ne habitatges particulars, i que, com a curiositat direm que hi ha una placa de marbre posterior que indica qui hi va viure… amb l’any de naixement equivocat!.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca