Maria Magdalena Riera ‘Pocovineta’ (Manacor, 1978) va treballar molts anys com auxiliar administrativa a l’atenció primària. Allà fou on va aprendre les primeres nocions del cordat de cadires. Dues temporades com a guia al Parc Natural de Cabrera i una pandèmia després, l’acabaren de decidir. Ara inicia el seu projecte més personal en una professió tan tradicional com necessària.
Quan va saber que el cordat li aniria tan bé?
Tot va començar treballant a atenció primària sanitària a Santa Maria. Entre la feina més burocràtica, una de les mesves tasques era dissenyar i muntar rutes solidàries. És així que moltes vegades tenia tracte amb gent gran. I així un dia un home amb qui vaig fer amistat, me va mostrar com es feia, la tècnica, els dibuixos… devia ser 2015. Ho vaig trobat d’allò més interessant.
Però aquí no va ser quan s’ho va plantejar com a feina…
No encara. Després me cridaren per fer de guarda de refugis a Cabrera. Hi vaig estar dos anys, i encara que m’agradava i servia per viure, no m’hi acabava de sentir còmoda. A més, després de la pandèmia estaren molt de temps a cridar-me de nou. Foren un moments d’espera que m’esgotaren molt. Així que mentres tant em vaig apuntar a curs d’estratègies per vendre online, posicionament de marca o el valor afegit. Els tres primers anys foren una carrera de fons, però aquí som!. Encara ara ho he de combinat amb la fabricació i venda d’arracades o collars. I és que no és ven una cadira cordada cada dia!
Què va passar amb Cabrera?
Finalment me cridaren, però vaig pensar que si cordar era el que realment volia fer, m’hi havia d’implicar i posar tota la meva atenció perquè funcionés. T’has de donar a conèixer i és important fer-ho amb totes les ganes.
Recorda la seva primera venda?
La primera va ser una cadira que vaig vendre a uns alemanys al mercat de Sineu. Va ser una gran sensació.
Per què ‘Pocovineta’ com a nom comercial?
Perquè tant a l’escola d’Es Canyar com a l’institut de Manacor, dins el grup d’amigues hi havia tantes Magdalenes que ens coneixíem pel llinatge. Riera és molt comú a Manacor així que vaig passar a ser na Pocoví. Després el primer correu electrònic va ser pocovineta… així és que la cosa estava clara.
I el logotip?
El logo ve de l’any que vaig viure a Nova Zelanda. Hi tenia una amiga que va voler que l’acompanyés a fer-se un piercing. Quan vaig ser allà vaig triar jo un dibuix per un tatuatge. Una espiral de principis i persones, que representa la família.
Qualque familiar ja cordava?
No. La padrina materna era modista i el meu padrí feia rajoles hidràuliques de dibuixos d’aigües.O sigui que hi ha part artística però no tan concreta. Els meus dissenys tendeixen a la geometria, als patrons. Rectes, bàsiques i geomètriques.
Els seus dissenys no són els clàssics que acostumam a veure i que tradicionalment s’han fet
Faig de tot!, el que sí que me diferencia potser sigui l’ús dels colors i els materials, però se cordar cadires amb patrons diagonals, en dames, en triangles… El que sí que és vera que m’agrada molt provar coses, distintes. De fet molts dissenys i dibuixos han nascut d’errors. No he inventat res, però intent tenir un estil, que al final és un reflex d’un mateix, del que tu ets.
Els clients li demanen dissenys especials que ells hagin pensat?
Normalment no me venen amb un dibuix predeterminat, però sí que record que una al·lota peruana em va plantejar un repte: volia un disseny típic de la seva cultura. Com que era geomètric, a base d’intentar-ho ho vaig treure. També uns francesos me van comanar uns cordats que per panells a fi de formar un separador d’espais. Fet amb cotó. Al final va quedar perfecte. Es pot fer tot el que es pugui imaginar sempre que sigui geomètric. Abans me podia passar tota la nit pensant com s’havia de fer. és una sensació molt xula quan surt.
Quins materials fa sevir?
Normalment ho faig tot amb lli o cotó, perquè tenen més colors. La corda de pita esmussa molt i no m’agrada tant. Els primers cordats foren amb cotó, però un dia a Can Garanya no tenien lli i m’oferires cotó… va ser perfecte. La bova s’ha de banyar perquè no s’espenyi com el garballó, per exemple. Les fulles s’han d’ensofrar abans i posar dins un pedaç humit.
Les cadires de seient ovalat funcionen diferent pel cordat?
Les cadires ovalades solen anar amb reixeta de medul·la de ratan.
El cordat era una feina femenina?
Abans era un ofici lligat amb els fusters, que feien els taburets i les cadires. Ells solien conèixer o estar associats amb cordadores, en femení. El més curiós era que fins i tot entre els professionals i les pròpies cordadores sabien perfectament de qui eren cordades per l’estil, per la manera de fer. A tot el món es corden cadires, la diferència és el material i la forma de treballar-lo.
Ara fins i tot té un taller propi
Així és. Fins ara cordava a ca nostra, però l’espai ja començava a ser un problema, amb torres de taburets per tot [riu]
Què val cordar una cadira?
Depèn de l’estructura, de la corda i de les hores, evidentment. El que és cert és que val el que costa. Un fuster pot cobrar un 10% d’iva, mentre que jo he de cobrar el 21%, perquè seguesc un patró… a més he de bastreure el material per assegurar que el color de la tintada sigui el mateix, per exemple. Intent mantenir els preus de les matèries primeres de quan vaig començar. La gent que troba que una cadira cordada a mà és cara, és perquè a lo millor no l’ha de tenir… i no passa absolutament res.
Pensa que una feina manual tan laboriosa torna a tenir un valor afegit?
En general la feina artesana es valora cada cop més. La gent compra menys però al mateix temps decideix molt més en què es gasta els doblers. És una feia en la que has d’estar en el que fas; si tens un mal dia allò es veu. És millor anar a fer una volta i respirar, respectar molt el teu ritme de feina. És evident que les cadires cordades a mà tenen molta més ànima que les fetes a màquina.
Organitza tallers per a principiants. Com funcionen?
Els tallers funcionen molt bé, perquè poden viure l’experiència de fer-ho elles mateixes, de tocar-ho amb les mans… i això fa que ho valorin molt més. Duren unes cinc hores i costen 80 euros, amb els materials i el taburet inclòs.
Supòs que hi ha materials per interior i per exteriors
El cotó i el lli van molt millor per interiors i el poliéster, que cada cop està més aconseguit i també és suau, per les terrasses i exteriors.
