Arnau Galmés Sansó
Miquel Llull Rosselló (Manacor, 1957). Nat a Can Cornet en una família plenament pagesa que li va inculcar els valors de foravila de ben prest, s’ha fet famós ja de jubilat en haver sortit nombroses vegades al programa d’IB3 Uep! Com anam? i per haver estat triat ara pel Mallorca Live Festival (MLF) a fi de ser un dels rostres promocionals de l’event més multitudinari i eclèctic de l’estiu illenc.
Què és per vostè foravila?
És una solució per a la societat que malauradament menyspream, però que és imprescindible. El camp m’ha aportat una manera de viure que poca gent pot aconseguir: tranquil·litat, el no haver de mirar l’hora… el camp no és gens avorrit. Durant l’any, amb les diferents estacions, les feines són molt diferents; però és molt satisfactori haver passat un estiu i saber que has cuidat del camp i n’has tret els fruits. L’hivern és feixuc, però si has fet feina durant els mesos més profitosos és molt més bo de passar.
Quines feines ha fet durant la seva vida i quina li ha agradat més?
No he sortit mai de l’àmbit del camp. Només vaig tenir una experiència que es podria considerar diferent quan vaig anar a la mili. Allà em van fer cuidar els cavalls sementals del quarter de Manacor, perquè necessitaven algú que tengués tacte amb els animals per a mantenir-los, posar-lis benes, fer-los nets i passejar-los. Vaig arribar a estimar-los molt, especialment a un anomenat Prince Orneberg.
Més enllà d’això, al 1989 vaig començar a fer mercat. Tot va començar perquè, durant una sèrie d’anys, un fill de cosí de la meva dona Bel ens comprava una quarterada de melons cada any. Al 89 li va pegar un ictus i ja no va poder conduir ni transportar-los amb tanta facilitat. Em va dir que com que a ell ja el coneixien als mercats de Campos i s’Arenal, ens podríem encarregar nosaltres de dur els melons dins la seva furgoneta i anar a vende’ls. El primer pic que vam anar a s’Arenal començàrem a muntar les taules i posar-hi els melons… en pocs minuts els vam vendre tots. Vaig trobar que no havia anat massa malament, així que vaig decidir tornar-hi. De llavors ençà, encara que amb algunes interrupcions i amb acompanyants diferents, hi he seguit anant fins aquest passat setembre.
Què enyora de fer mercat?
Sobretot poder-hi anar amb el meu net Tomeu. També enyor les distintes persones que he conegut i amb qui he anat a vendre, i la sensació d’espectacle i de feina ben feta que em donava. Som una persona molt fanàtica de la música i, com que mai m’hi he pogut dedicar ni pujar a grans escenaris per cantar, anar a la plaça a vendre era el que més s’hi assemblava. Anava allà per vendre, però també cantava i m’ho passava molt però que molt bé. En general anar al mercat em brindava una alegria que ja es manifestava quan començàvem a muntar els ferros de les taules on posaríem tots els productes.
L’encalentiment del dia anterior carregant la furgoneta de les nostres fruites i verdures culminava amb ‘l’actuació’ de l’endemà a les places.
Quina és la cantant o grup que més li agrada?
Vaig començar cantant per gust quan era ben petit. Amb set o vuit anys vaig veure en directe a Manolo Escobar i a Antonio Molina. Tenia un llibret amb les lletres d’aquests artistes i les me feien cantar vora el foc davant els meus pares, padrins i veïns.
Ja dins els anys 70, quan en tenia tretze i catorze, em vaig aficionar molt a artistes com Nino Bravo, Camilo Sesto, Los Pecos o Karina. Cantava les seves cançons damunt el tractor; la tremolor d’aquella màquina quan llaurava era per a mi la meva pròpia banda mentre jo cantava les lletres. A més, òbviament m’agraden molt les cançons del camp com la del llaurar o la del batre i la música popular.
Tot i així, l’artista que més m’ha impressionat i que he tengut l’oportunitat per veure és a Loquillo. Actualment m’he desubicat de la música, però sí que he de dir que m’agraden molt artistes com Aitana o Chanel.
Com va sorgir la idea de ser la imatge del Mallorca Live Festival?
Tot va començar perquè amics nostres del programa de televisió Uep! Com anam? van cridar la meva dona dient que des del Mallorca Live Festival cercaven pagesos, pescadors, botiguers… que representessin tot allò pròpi de la nostra cultura, però que tenguessin certa afinitat per la música; i vàrem contestar que ens faria ganes participar. Després em van cridar del festival demanant-me quins artistes conec i què m’agrada cantar. A l’octubre van venir a gravar a Can Cornet i pel desembre es va emetre l’anunci promocional on hi sortim tant jo com na Bel.
Què creu que li ha aportat ser una de les cares representatives del MLF d’enguany?
No havia sentit anomenar massa el festival, però he de dir que si no hagués estat per l’anunci no sé si hauria comprat entrades. Ara que sé de què va estic molt content de poder assistir-hi i haver pogut ajudar-los d’alguna manera.
Com és un dia a la seva vida?
Com a jubilat la vida se’m presenta sense presses, no fris per a res, però sobretot veig que el temps em sobra. Abans desitjava que les setmanes tenguessin més dies, però ara me basten i som feliç amb això. Segueixo fent feina del camp, encara que no la mateixa que feia abans. Tampoc tenim els mateixos animals o terres que abans… tot s’ha reduït. Així i tot, això em permet descansar més i passar temps amb la meva família.
Quin recorda com el dia més feliç de la seva vida?
El dia que em vaig casar va ser molt important, perquè volia formar una família. En l’àmbit de la feina tots han estat dies feliços. Quan mir enrere, la feina, em ve un somriure involuntari.
Tot i això, sí que record un dia nefast en que suposadament estava esquitxant les verdures i plantes de l’hivernacle amb un insecticida, sense saber que per culpa de les presses havia tirat herbicida per tot. Tot el que hi havia a l’hivernacle va morir, una collita bastant gran ja que era al mes de maig.
Quins projectes té en ment ara?
Fa quatre o cinc anys, quan ja la feina havia minvat, em vaig posar a reflexionar sobre aquests 45 anys que he fet únicament de pagès, i de com el món i la vida a Can Cornet han canviat. Vaig pensar que havia de plasmar aquests pensaments en un llibre per explicar tot el procés d’aquests anys i que la gent pugui entengui i aprecii el món de la pagesia, a més d’incloure moltes de les meves experiències. He intentat reflexionar sobre el futur del camp i reivindicar-ne el valor, perquè no li veig un futur molt prometedor per mor canvi de mentalitat de les noves generacions i del clima. Tan de bo estigui equivocat. Vaig començar a escriure el llibre l’estiu passat i ara ja està acabat i en procés de correcció, feina de la qual se n’encarrega Felip Munar.
Té títol?
El llibre es titula La carrera d’un pagès, fent referència a les carreres clàssiques com la de metge o la de misser, que era el que volia el meu pare que fes; però també a la carrera que està davant les cases de possessió, on sopam i passam el temps. És un doble sentit: la meva carrera no ha estat mai a cap universitat, sempre l’he tengut davant ca nostra.
Una dita que li agradi
Cuida i cria i tendràs una alegria
Una anècdota?
Fa vint anys em vaig aficionar a tenir abelles i un dia llaurant amb el tractor me’n va venir una. Pensant que era una mosca la vaig fer fora, molestant i provocant-la amb el braç, fins que me va picar enmig del bigot; se’m va inflar fins quasi a la mida del nas.
