Alejandro Blasi i Gabriel Bertotti publiquen ‘Artificios’ mesclant imatges oníriques i textos fantàstics
“En realitat cercàvem una excusa per treballar junts”, recorda Alejandro Blasi (Buenos Aires, 1968) sobre el llibre que acaben d’editar ell i el seu amic Gabriel Bertotti (Bahia Blanca, 1963). El gran compendi de textos i imatges es titula Artificios (Edicions Món de Llibres, 2024) i és una obra fora de la norma: d’il·lustracions suggerents (Blasi) combinades amb històries de nexes fantàstics (Bertotti) inspirades en aquestes realitats paral·leles.
“Hi deu haver-hi altres referents, però no els coneixem. El procés fou molt ràpid i potent en realitat. Quan Alejandro me va enviar les primeres imatges que havia dissenyat, tot d’una me vaig posar a escriure, inspirat, i li anava responent. Això va fer que tot fos molt fluid i que l’ordre en que va ser elaborat sigui el mateix un cop editat”, afegeix Bertotti.
Blasi ja tenia fetes algunes portades de discos, ideades a partir del seus treballs per a grups sobretot de heavy metal d’arreu del món, des de illencs fins a nordamericans, passant per l’Argentina o Xile. D’altres creades aposta. Però totes adaptades al format rectangular que suposa un llibre d’aquestes característiques.
Molt lligat a referents de la literatura fantàstica que els han influit a tots dos, a Jorge Luis Borges o a Les vides imaginàries de Marcel Schwob, Artificios (que a la portada ja mostra un autòmata siamès escrivint i pintant alhora) té també una marcada part cinematogràfica. “Hem tractat de ressignificar cites i transformar-les en un succés original. El llibre cerca una complicitat amb qui ho llegeix”, diuen, en una espècie de nostàlgia poètica.
“Pel que fa a la tècnica, és absolutament lliure. Generalment començo amb un dibuix a llapis. Després ho escanejo i ho començo a treballar amb una tauleta gràfica, que és una cosa que em permet dibuixar i pintar des de l’ordinador amb Photoshop”, descriu Blasi, amb vida i estudi a Manacor, sobre la seva forma de treballar els conceptes mentals fins a fer-los imatge.
“També utilitzo collage i fotomuntatge si ho considero necessari. I després, sobretot, torno a pintar amb la tauleta gràfica per donar l’acabat final. Els meus fitxers de Photoshop solen tenir 100 o 150 capes. Cadascuna representa petits elements de la imatge que puc modificar i moure independentment, escollint-ne el color, la textura, l’ombra que projecta sobre els altres objectes, etc. Igualment he de dir que considero que la tècnica té una importància relativa, allò important és el concepte, tenir una bona idea rectora”, diu, alhora que reconeix haver estat marcat per influències pictòriques a mig camí entre el futurisme i el surrealisme, com Giger o El Bosco.
“La intel·ligència artificial no la sé usar ni m’interessa. M’estimo més fer feina al Mercadona”, ironitza Gabriel Bertotti en ser demanat per si l’ajuda de les màquines convé, té futur o és útil per millorar un producte artístic. “Si té capacitat per ser-ho, la creació ha de ser elitista, si no, l’art perd valor”. “Tampoc li veig res útil a l’escriptura automàtica. No me cau bé”.
I és que la parella argentina, fins i tot, lluny de veure l’experiment com una cosa abstracta, van més enllà i ja tenen un segon llibre a la ‘cuina’, “més radical o s’integraran més text i imatge, com un tapís, amb relleus i qualque dibuix que surti de les pàgines”, afirma Bertotti, que en ser demanar sobre si prevaleix més la imatge per damunt de les creacions literaries a Artificios, contesta clarament: “Així és, Alejandro és el saxofonista, mentre que jo estic darrere tocant la bateria”. “Les arts gràfiques tenen avantatge perquè es perceben en un segon, però Gabriel és multireferencial i ha pogut crear una cosa extraordinària que canvia després de cada lectura”, li torna la pilota.
Pel que fa als món onírics que presenten les dues obres, mentre Blasi sí que recorda el que somia, Bertotti diu que ell no tant “perquè tenc tendència a realitzar-los” somriu, “els somnis no deixen d’estar sobrevalorats, com el surrealisme, que per a mi és com l’acné adolescent”. Instal·lat des de fa 30 anys al foravila porrerenc, reconeix com a referents mallorquins a Gabriel Galmés, Pep Lluís Aguiló, Jaume Mesquida, Xumet, Joan Perucho o Cristòfol Serra.
