Opinió / Víctor Riera
Ja fa unes setmanes vaig poder llegir a la premsa local que l’Ajuntament de Manacor té previst crear un parc submarí i un centre d’interpretació dels varis ‘pecis’ del fons de la badia de Porto Cristo. Com a portenyo de cor i a temps parcial, he rebut aquest anunci, donades la meva trajectòria professional i les meves aficions personals, amb sensacions extremadament contradictòries. Per una part, molt content que es vulgui treure valor i donar a conèixer al públic en general aquestes embarcacions naufragades, testimonis de la vital i complicada relació de les Illes amb la Mar; però, per una altra banda, una vegada que vaig llegir l’esboç publicat del projecte, ja no me va semblar tan bona idea: “el camí cap a l’infern és empedrat de bones intencions” i “es paper ho aguanda tot” diuen els clàssics.
Deixau que divagui fort més de mitja pàgina per posar en contexte els meus emperons… D’ençà fa uns 70 anys en aquestes illes estimades nostres es va decidir, per tota una sèrie de motius i condicionants, iniciar una intensa i fidelíssima relació amb el turisme que s’ha anat consolidant durant aquestes dècades. El cert és que, passat aquest temps i dins un món interconnectat i accelerat, hem acabat posant totes les figues en el mateix paner i sembla que no som capaços d’imaginar, molt manco posar en pràctica, una alternativa realista a “com i de què viure” a les Balears, que hem pogut mantenir fins ara gràcies a un entorn privilegiat, bon clima i geopolítica favorable.
En aquest interessantíssim segle XXI hi ha una enorme complexitat de qüestions que tenim tocant a la porta que, més enllà d’imaginatives propostes de màrqueting de “més del mateix, però ara en tot moment i en tot lloc” (“turisme de naturalesa/cultural/d’experiències”, “lloguer vacacional”, etc.), agreujen la nostra extremada dependència de l’exterior (a les Balears vivim a la modernitat gràcies a cables submarins i contenidors marítims) i estam bàsicament gestionant amb el nostre clàssic estoicisme (“ja ho vorem…” i “tanmateix…”). Però això ja està afectant greument tots els aspectes immediats i reals de la gent: socials (per exemple, crispació i “menfotisme” a la vida en comú), econòmics (per exemple, pèrdua brutal de poder adquisitiu) i ambientals (per exemple, saturació dels espais naturals), tots ells factors interdependents, multicausals i multiefectius.
Acotant tot això en una problemàtica ben visible i propera, podriem xerrar de la dramàtica i accelerada desaparició de la platja de Porto Cristo, fenòmen que també està passant a moltes altres platges mallorquines, i que, segons la meva opinió, mereix una molt més urgent, ampla i necessària resposta. Però com exemple del nou món cap on anam, aquesta idea del parc submarí, un petitíssim “problema” de molt més fàcil i immediata “sol·lució” (les cometes volen ser en sentit filosòfic: els problemes generen sol·lucions i les sol·lucions problemes) és ideal per intentar plantejar alternatives concretes, adjustades, viables i immediates a aquest gran berenar que tenim a taula.
Una vegada que he tengut l’arrogància de fer tota aquesta llarguíssima disertació per xerrar del projecte, m’he pres la petita molèstia de fer un brevíssim anàlisi general i plantejar una resposta, convençut de que s’ha de predicar amb l’exemple i que “no te queixis sinó tens una proposta”, amb la (vana?) esperança que aquesta reflexió arribi a la gent que, d’una manera o una altra, ha de prendre part en la decissió sobre aquest tema. Au idò:
–Parc submarí: projecte amb requeriments legislatius aberrants (poca broma amb això), perill d’accidents nàutics i interferència amb altres usos a la badia (qüestió extremadament seriosa), inversió de construcció i costos de manteniment creixents, indicat només per usuaris especialistes i preparats, ús i manteniment de tecnologies específiques i fràgils, accés irregular i fràgil segons el clima marítim, pocs ingressos per la despesa general, etc. Per tant, NO AL PARC SUBMARÍ. Pla B: Destinar aquesta partida econòmica (o part) a tasques de protecció i preservació “in situ” dels jaciments.
–Centre d’interpretació: projecte amb requeriments tècnics i legislatius raonables, mesures de seguretat segons els standars de tot edifici d’accés public, indicat per a una major quantitat i tipologia d’usuaris, accés molt més constant i senzill, menor ús i manteniment de tecnologies específiques i fràgils, majors ingressos econòmics i diversificables en el temps, etc. Per tant, SÍ AL CENTRE D’INTERPRETACIÓ.
Víctor Riera García és Llicenciat en Ciències de la Mar
