Antoni Puigserver ‘Puig’ (Manacor, 1962)
Dimoni Gros de Manacor des de fa més de trenta anys. Enguany li tocarà veure i gaudir de la festa de Sant Antoni des d’una altra perspectiva: la familiar i la tranquil·la.
-Com comença un a ser dimoni?
-Des del 1987 que faig feina a l’hostaleria, com a director de diferents hotels del Grup Protur. Quan vaig començar a fer de dimoni només tenia 21 anys. Estudiava i els estius treballava a l’Hotel Punta de n’Amer. A la primera Dimoniada, el Patronat tenia dues caretes lliures, quan la colla encara tenia altres dos dimonis grossos que acompanyaven el principal, o sigui que abans eren cinc i no tres com ara. Ho dic perquè aleshores ningú volia ser dimoni, així que ens ho van proposar al meu cosí Matey i a mi. Ja el 1991 quan l’anterior Dimoni Gros, Jaume Melis, es va retirar, me va proposar si volia agafar el relleu… i des de llavors fins ara.
-Per què enguany ja no? Ha perdut la il·lusió?
-Sempre havia dit que en fer els 60 anys me retiraria i deixaria pas a una altra gent. Però l’aniversari va coincidir amb la pandèmia i la cancel·lació de la festa. Així que l’any passat vaig voler acomiadar-me ballant. Però fins aquí. No és que tengui cap problema físic ni estigui cansat, però també vull poder anar de foguerons i gaudir de Sant Antoni amb la meva família. A més, com que el Patronat ja havia organitzat el curs públic per aprendre a ballar, vaig poder comunicar-ho al Baciner amb més tranquil·litat, en saber que el futur estava assegurat.
-Com suporten tantes hores ballant?
-Certament arribam a ballar unes 28 hores entre el 16 i el 17 de gener. Manacor ha crescut, així que cada cop la cosa es complica un poc més. Però ho feim amb sentiment i molt contents.
-Un recorregut que des de fa anys ja no arriba a Son Macià, on abans s’acabava. El troba a faltar?
-Sí que enyor Son Macià, però respect la decisió que van prendre en el seu moment de crear un grup propi de Dimonis. És clar que aquell camí que fèiem en camió fins a trobar-nos amb la plaça plena… era un final preciós. Cal recordar que abans també anàvem a Portocristo a ballar també.
-Els camions d’abans
-Teníem dos: el de Sastrillo, que era per transportar mobles i el de Na Mari, un de 3.500 quilos amb tendal, que era d’obra. Abans recorríem el poble amb camió, a més d’un autocar gran de Pou i un altre de més senzill darrere. Després d’encendre la primera foguera (la de la Rectoria), fèiem el centre a peu, per després pujar-nos i anar als foguerons que havien estat premiats, per ordre. Després de la restauració del carro original, el camió es va retirar. Fa anys que anem a peu, és més cansat, però fem molta més gent contenta i arribem a molts més llocs que d’una altra manera no podríem.
-Sant Antoni és cada cop més jove. Com explica que una festa tan tradicional hagi calat tant a la joventut?
-Pens que és natural. És qüestió d’estimular-los. Abans pensaven que Sant Antoni era per a gent gran. I no és així. Tothom hi pot participar. A més, les escoles s’hi han involucrat moltíssim i això ha creat una base que s’ha anat assentant i creixent.
-S’ha sentit alguna vegada incomodat per la gentada?
-És clar que és un dia de beure ‘herbes’, però sempre hem notat el respecte de la gent. Si algú es passa, els altres el renyen i corregeixen. Si es fixa, a banda dels problemes normals derivats d’una festa amb tanta gent, afortunadament mai no passa res important. Entre altres coses perquè és el mateix Patronat qui, en acabar, cada any analitza quins han estat els punts conflictius i què cal millorar de cara al següent: on s’han format aglomeracions, colls de botella etc. A poc a poc s’han anat implementant campanyes de conscienciació que acaben per influir de manera positiva en què sigui una festa cívica.
-Vostès beuen durant la festa?
-La colla no beu alcohol, hem de posar seny i donar exemple… A part que no seria bo per aguantar físicament parlant. Al contrari, ens hidratam a cada instant, per això jo mai no he perdut més d’un quilo o quilo i mig després de Sant Antoni.
-Quant pesa la careta de Dimoni Gros?
-La primera, que ara està guardada al museu de Manacor, pesava 4,8 quilos, l’actual no arriba a 3, cosa que es nota molt, és clar. A dia d’avui en realitat en tenim dues, una feta per Pere Pascual i l’altra dissenyada per Sebastià Riera Pocoví. Alguna vegada s’ha pensat treure l’original a les Beneïdes, però les banyes són de veres i pot ser perillós, sobretot pels nins.
-Poques vegades se l’ha vist a vostè sense
-Al final te la treus les menys vegades possibles, només per menjar i beure. Hem de ser humils i pensar que la figura, el dimoni és el que importa, no jo.
-És complicat veure-hi a través?
-De prop deixes de veure pels laterals, fins a 4 o 5 metres lluny no tens una imatge completa. A vegades he tingut problemes amb algun tendal o m’he copejat els genolls amb un piló inesperat.
-Algun tipus de preparació física especial?
-Has d’estar mínimament preparat, però tampoc no feia res especial jo. Tota la vida he jugat al bàsquet i al tennis, o sigui que no he tengut problemes en aquest sentit.
-La coreografia de ball és molt diferent d’un Dimoni a un altre?
-És una mescla entre jota i vals. Jaume Melis, per exemple, només ballava el vals i crec que per això feia més por, jo he estat més cucarell. El més important és seguir el ritme de la barra. Cercar amb la mirada la cara que tengui més por i afuar-t’hi al final, així és segur que el ball surt bé.
-A la gent els segueix assustant el Dimoni Gros de Manacor?
-Encara hi ha gent que li té por sí, sobretot gent gran que quan veu el Dimoni Gros se fan enfora deu metres. Però generalment ara passen més gust que por.
-Com és la vida normal d’un dimoni la resta de l’any?
-Una vida del més normal, pensant cada dia en el 16 i 17 de gener i baixant a dormir a l’infern. Has de ser dolent i ho sabràs.
-Per què ja no hi ha Dimoniades?
Les Dimoniades es van acabar perquè va arribar un punt en què cada any havien de ser millors, cada poble les volia més espectaculars i més costoses… record que la primera que es va fer a Manacor, a Can Jordi des Racó, amb quatre coques ens ho vam passar d’allò més bé i va quedar molt autèntica. No cal passar-se de pressupost i haver de convidar 800 persones per fer una bona Dimoniada.
-La careta del Dimoni Gros de Manacor és la més ferotge?
-Sens dubte la de Manacor és la més ‘feresta’ d’entre els 45 o 50 pobles de Mallorca que tenen dimoni.
-Recorda algun moment especial d’aquests 40 anys?
-Sempre m’he sentit molt estimat. Si hagués de recordar algun moment especial, ara mateix en serien dos. Un de l’any passat, quan després del darrer ball, abans de la missa de Sant Antoni, un grup d’entre 50 i 60 persones, sabent que ja no ballaríem més, ens van acompanyar fins al final, al carrer de Sant Roc, i allà ens van dedicar unes grans mamballetes. Va ser molt emocionant. I l’altre moment fou als anys noranta quan un nin molt petit ens va acompanyar més de dues hores i mitja ball rere ball, plaça rere plaça. Vaig veure que me donava la mà per anar d’un lloc a l’altre i vaig arribar a demanar-li: Els teus pares saben que ets aquí…? Me va dir que sí, però com que el vèiem totsol, en estar a la plaça de Sant Jaume vam avisar a la Policia. Els pares estaven desesperats. Feia hores que el cercaven.
