“Per què volem Maradona si tenim a Torreblanca?”

Joan Caldentey Brunet

Luis Torreblanca Rios va nèixer el dissabte de Nadal del 1961, tal dia com avui  fa 62 anys, a la colònia fabril catalana del Palà de Torroella. Inicià la seva vida esportiva a les categories inferiors del FC Barcelona. Després d’unes temporades jugant al Barcelona Atlètic i a l’equip d’aficionats, fitxà per la desapareguda Societat Esportiva Eivissa Sa Deportiva a Segona B que encara jugava a l’antic estadi del barri des Clot; era l’any 1983. Lluís feu una gran temporada, jugant un total de 36 partits, quasi tots ells com a titular. Tot i això els pitiüsos no pogueren mantenir l’exigent categoria. Torreblanca però, havia brillat més enllà de Can Barça i no passà inadvertit per equips de major nivell. En concret el Calvo Sotelo de Puertollano, que acabava d’ascendir a Segona, equip amb qui verbalment havia acordat formar part de la plantilla. Fet que mai es produí ja que el Manxecs, al·legant a darrer moment problemes de pressupost, no l’acabaren incorporant. Entrat el mes de juliol del 1984 Luis havia de cercar un nou equip. 

Jaume Bauçà, ex jugador dels blanc i vermells i mestre de professió, que estigué destinat a Eivissa (d’on coneixia a Luis) parlà a la directiva manacorina del prolífic migcampista i en facilità el contacte. Amb una sola cridada telefònica l’acord fou total i el club (recent ascendit a Segona B, li feu arribar un bitllet d’avió per viatjar a l’illa i signar el contracte. El club a més d’un sou, a pagar en 10 terminis, abonaria també el lloguer d’un pis al carrer Fàbrica.

La nit abans d’embarcar-se, Torreblanca rebé una inesperada cridada al seu domicili barceloní. El Rayo Vallecano el volia firxar! El madrilenys, que en aquells temps també jugaven a la divisió de bronze, de fet al mateix grup que el CE Manacor, tenien un ambiciós projecte i amb el millor estadi de la categoria. 

Torreblanca, educament rebutjà l’oferta. Malgrat no hagués signat res amb el Manacor encara, la seva paraula valia per ell més que mil contractes. L’endemà arribà a Na Capellera i fou presentat. Tal vegada esportivament fitxar pel Rayo hagués estat molt més atractiu i productiu, però Luis mai s’empenedí d’haver vengut al Manacor. Aquí es convertí en un dels jugadors més estimats per l’afició i sobretot trobà una vida laboral i familiar una vegada retirat del futbol, fins a tal punt que després de jugar al Poblense i al Girona, tornà a Manacor i al Manacor per acabar retirant-se en aquell històric Cala d’Or de Juan Seminario que disputà l’any 1991 la lligueta d’ascens a Segona B.

Les dues temporades de la seva primera etapa al club (1984-1985 i 1985-1986) foren disparts. Durant la primera començà de titular indiscutible a les aliencions de Company i ràpidament destacà pel seu estil tècnic i el seu toc elegants. Dia 7 de novembre, en una partit de copa contra el RCD Mallorca, que acabà amb un 0 a 1, el català patí una greu lesió, fractura de tibia i peroné. Fou al minut 40 de partit en una jugada fortuïta. Des del primer moment Luis se n’adonà de la gravetat de la lesió i al vestidor el pitjors presagis es confirmaren. Aquella mateix nit fou translladat a una clínica palmesana on fou operat pel prestigiós traumatòleg Onofre Alba. En principi seria baixa pel que restava de temporada.

D’aquests mesos Torreblanca encara en recorda les llargues jornades de recuperació els matins a Na Capellera amb Alberto Giràldez i les ganes de retornar al rectangle de joc per tal d’ajudar l’equip. Precisament per aquest fet va forçar la seva reaparició, motiu pel qual recaigué. Si bé al tram final del campionat sí que pogué disputar alguns minuts. Per altra banda la segona temporada, la 1985-1986 ja plenament recuperat, donà el seu millor fútbol i va disputar 34 partits, 27 de titular amb 6 gols. 

He conegut centenars de futbolistes, alguns han jugat Mundials, competicions europees i a grans lligues. De tots, Luis ha estat dels qui he parlat, el que més cultura futbolística té i, que perquè no dir-ho… es codejà amb Diego Armando Maradona durant els anys que coincidiren a Can Barça!. D’aquest fet en dóna constància una instantània captada el 23 de setembre del 1982, amb motiu de la inaguració del Miniestadi, quan s’enfrontaren dos equips integrats per jugadors seleccionats pel club d’entre els equips professionals i les categories inferiors. 

Maradona fou el millor jugador del món. Torreblanca, amb la seva excel·lent tècnica, no li tenia res que envejar. De fet a l’estiu del 1982, mentre s’especulava si el Barça fitxaria o no l’astre argentí, aparegué en el diari Sport publicà una editorial  titulada ¿Por qué queremos a Maradona si tenemos a Torreblanca?, en la qual es qüestionava la viabilitat de l’operació i suggeria la promoció de Luis al primer equip enlloc d’invertir els 1.200 milions de pessetes en el Pelusa. Torreblanca és un dels meus ídols d’infància i estarà sempre al meu equip ideal del Centenari. Sempre he pensat que era massa bo pels camps de terra i la Segona B. D’haver tengut oportunitats a categories superiors no hagués ni de bon tros decebut. Molts d’anys i visca el CE Manacor!