Un grup de persones entusiastes de Manacor fa anys que recullen i llueixen peces úniques per tal de conservar l’essència de vestir a l’antiga
La vestimenta tradicional mallorquina no va ser un fet immòbil reduït a calçons de bufes i rebosillos aliens a les modes. Durant els segles XVIII, XIX i principis del XX les diferents influències exteriors van anar marcant un estil tan propi com elegant i conceptual. Fa uns quants anys que un grup d’entusiastes manacorins recuperen i llueixen aquestes peces de mudar, donant-lis una segona vida i reivindicant la bellesa de les generacions passades.
“La primera vegada que vaig sortir vestit va ser fa 21 o 22 anys un dia de Beneïdes a Manacor. Record que devia tenir 20 anys i que aleshores vaig anar de pagès, amb una vestimenta simple i acompanyat de la meva germana”, explica Mateu Perelló (Manacor, 1983). Però vestir a l’antiga és molt més que cridar l’atenció, és una forma de reafirmació. “Sempre vols superar-te cada any, aconseguir anar més important que els altres. Així va començar tot”.
A Perelló, que reconeix tenir “més roba de pagès que de paisà” li interessa molt més la del segle XIX que la del XVIII “de la qual es conserven poques coses i tampoc m’inspiren massa, perquè la seda sol estar feta pols ja que la gent no solia guardar les peces com calia”, diu abans de reconèixer que té en propietat entre 65 i 70 mantons diferents, repartits entre casa seva de Manacor i la de foravila, “en tres armaris i tres del canteranos plens”.
Per això la preferida del grup és la vestimenta modernista. És quan les dones comencen a dur tupé (encara que conservant la trena tradicional) i els cabells i les orelles ja es mostren de forma normalitzada. Les arracades sempre són llargues i amb filigranes i abunden les punyeteries. El volant (la peça que cobreix el cap i que no s’ha de confondre amb un rebosillo) podia ser de puntes, de tul brodat o de malla teixida, “però sempre petit, entallat i transparent”, afirma Joana Maria Lliteras (Manacor, 1970), model per a la ocasió.
La preparació del vestit i el pentinat dura hores de treball conjunt. Els qui se n’encarreguen i també llueixen els models en dates assenyalades com el Corpus, Sant Antoni o la Beata, són Maria Antònia Pastor Llull (Manacor, 1954) i Margalida Maria Melis (Manacor, 1969), membres d’un col·lectiu que malgrat els anys encara no l’hem lloc nom”.
Davall la capeta, que dóna el toc adequat de modernitat a la part superior, hi ha el sempitern gipó, sempre negre i amb màniga estreta de tres quarts (al contrari que al segle XVIII quan era completa i més ampla) marcant bé el colze i acabant en una botonera enfilada. En canvi, l’escot puja i es fa més recatat que al segle
anterior. El gipó solia confeccionar-se amb tela feta amb una barreja de cotó i seda o també de llana. Amb màniga ‘jamonera’, és a dir, més solta i voluminosa per les espatlles. “Les dones només tenien un o màxim dos gipons per a tota la vida i no es podien rentar a risc de fer-los malbé, només airejar”, recorda Pastor.
“A la Mallorca de l’època eren les dones les que mostraven la riquesa a través de la moda, l’home mallorquí no portava mai joies. Elles sí… i d’or, tot i que després passaran gana”. Per això si baixam pel braç, sobre els mitons d’agulla i fil, als canells llueixen la típica barbada mallorquina, una mitja canya o una braçarola. El cordonet sempre d’or, quasi sempre finalitzat per una creu de malta o de filigrana o un rosari. A la cintura, una llaçada o floc de color a manera de cinturó.
La faldilla normalment de seda, plana per davant i arruada per la part del darrere perquè pengés una mica, tenia cosida moltes vegades a la part final, un reforç de pell perquè fos més resistent. Per davall, fins a tres faldilles, enaigües o peces de roba interior. I això que, en aquest cas, la faldilla modernista no havia d’estar estufada, com passava al XVIII amb les modes isabelina, fernandina o alfonsina, on l’ample s’aconseguia a partir de quatre o cinc peces emmidonades per sota. Les calces, encara que normalment blanques i calades, també podien ser de color. Tot acabat en una sabata negra sobria.
Els complements: un para-sol de passeig per cobrir-se del sol i mantenir la pell blanca, símbol d’estatus i que, per tant, per demostrar que no s’havia estat tot el dia a la solana treballant el camp. El que s’accentuava moltes vegades amb pols d’arròs a la cara. I és que encara que se’ls denominin vestits de pagès, estaven reservats a les classes amb possibilitats. Per sobre, el mantó de blenera llarga, també anomenat comunment manta o abric.
En clau masculina la sobrietat va seguir marcant la pauta: camises, guardapits, calçons i levita per damunt. Capell d’ala ampla o de copa negre amb un mocador davall per higiene ja que els homes també solien portar els cabells llargs. A finals del XIX els calçons de bufes ja no se duen i passen a ser a la justa.
Conservació i recopilació
Quan no són utilitzats, els vestits s’han de conservar a una temperatura constant, enfora del sol o la humitat. En paper de seda i amb algunes fulles de llorer. Però, on aconseguir tot aquest arsenal de peces antigues?. “Ara ja me coneixen i me n’ofereixen de tota classe i estat de conservació. Vaig començar al rastre de Consell, en antiquaris de Palma i alguns de la península. El problema de Mallorca és que aquí no hi ha les botigues d’indumentària tradicionals com a altres ciutats espanyoles”, concreta Mateu Perelló. “No sé els doblers que duc gastats, encara que tot depèn: he comprat peces molt bones supertirades de preu, i també faldilles de seda que m’han costat uns bons doblers.”
