El director de cinema argentí Juan Pablo Félix (Arrecifes, 1983) arriba avui a Manacor de la mà del Cinemaclub 39 Escalons per a l’estrena de Karnawal, una poderosa història de personatges del nord del país, en què la dansa i la redempció s’entremesclen en una combinació que va guanyar ell fins a vuit premis Sur (l’equivalent al Goya a l’Argentina). Serà a les 19 h al Teatre de Manacor amb un col·loqui posterior a càrrec de la poeta Emmi Finozzi.
-Què significa Karnawal i per què aquest nom?
-És una paraula que ve del quítxua i vol dir Carnestoltes, però en aquest cas també es barrejaria amb la paraula castellana; és com el quechuañol. Vam triar el nom perquè la història passa durant les dates de carnaval i perquè vaig veure la paraula escrita a un grafit i vaig pensar que podia representar el xoc de cultures. Com Occident, que en aquest cas seria el pare que surt de la presó, arriba a una terra que no li pertany i tot el que passa després.
-Què ens pots dir en termes generals de la pel·lícula?
-És la història de Cabra, un adolescent que s’enfronta a un concurs de Malambo (el ball tradicional dels gauchos i la zona de Jujuy on transcorre la història) i el conflicte entre la seva mare, la seva parella i el pare que acaba de sortir de la presó. Encara en realitat prefereixo que la gent en gaudeixi primer i després resolgui curiositats i dubtes en la discussió final.
-Com ha anat des que es va estrenar?
-Hem recorregut molts festivals internacionals i l’acollida del públic sempre ha estat molt bona. Hem estat a fins a 50 ciutats de França, per exemple, sempre amb bones crítiques.
-Com d’important és el malambo?
-És un ball molt popular que en realitat es balla arreu del país, diria encara més que el tango. Hi ha campionats i milers de persones que en viuen professionals. M’encanta per la força que té a l’escenari i perquè requereix una preparació física quasi d’alt rendiment.
-Hi ha connexions vitals?
-Sí perquè de petit també m’apassionava ballar com el personatge, i m’ho vaig prendre molt seriosament.
-D’on ve el germen de la història?
-La idea va sorgir després que el canal de cultura de la televisió pública argentina, anomenat Encuentro, em contractés per a una sèrie sobre l’ensenyament de la dansa folklòrica argentina. Va ser durant un càsting de malambo al nord del país quan una llavor sem va ficar al cap com una obsessió.
-Gairebé una forma de vida
-La pel·lícula està relacionada amb la fugida, el ball com quelcom que t’ordena i et salva.
-També és una manera d’escapar de la pobresa?
-No. La zona és pobre només des d’una perspectiva occidental. De fet, si visites els pobles de muntanya de la zona t’adones que seria estrany que els carrers estiguessin asfaltats, per exemple. Les cases no són faveles, són humils però segons el que hi ha. Simplement són diferències culturals i respecte per la Pachamama.
-El protagonista vol seguir un camí independent en tot moment
-Cabra, el protagonista, no cerca la masculinitat per la repetició, ni des de la canalla que és el seu pare ni des de l’ordre que representa la nova parella de la seva mare, que serien dos dels estereotips de la masculinitat.
-En quina mesura és important el paisatge en la representació com a personatge?
-Molt. Els llocs actuen com a caixa de ressonància. Perquè la gent local en realitat parla molt poc allà. Per això és tan important el fet de com contemplen el món i els espais.
-Com vas fer que Cabra (Martín López Lacci), que no és actor, semblés tan creïble en escena?
-En realitat actua molt. Vam haver d’equilibrar un al·lot que és ballarí professional però no actor, amb altres mestres consolidats de la interpretació argentina i xilena. Hem intentat fer-ho el més natural possible… i crec que ho hem aconseguit. Vam arribar a ser una especie de família perquè vam estar tres mesos junts al desert. Això va ajudar molt.
-Et sorprenen tants premis?
-Sí perquè és un debut molt particular que s’allunya dels cànons comercials. I més encara tenint en compte que es tracta d’un projecte que ens ha costat quatre anys completar-lo en coproducció amb set països diferents.
-Per cert, com definiries el teu cinema?
-El meu cinema tracta de personatges, vincles humans i fusió de gèneres. M’agrada que les meves històries canviïn. És un experiment que m’agrada.
-Hi ha una escena al començament de la pel·lícula que és espectacularment onírica…
-L’escena està filmada de manera real i representa el moment del carnaval en què el diable surt de davall la terra. És una cerimònia tan sagrada que ningú no es pot posar aquests vestits fora de la data, a risc d’una maledicció.