Pío, pío: els quatre jugadors que han jugat al CE Manacor i la UD Las Palmas

Joan Caldentey Brunet

No ha estat en la història del CE Manacor una combinació de vestidors molt habitual, però hi ha hagut fins a quatre futbolistes que han jugat als dos clubs que el proper 31 d’octubre a les 21h s’enfrontaran a la primera ronda de la Copa del Rei a Na Capellera. Són els que hem pogut documentar, que no vol dir que no n’hi hagi hagut més. Dels quatre, tres canaris i un andalús, Aǹgel Lizani. Davanter, nascut a Còrdova visqué els seus millor anys de futbol a l’Estadi Insular jugant a Primera compartint equip amb jugadors mítics del conjunt groguet com Tonono, Castellanos i Guedes.. Ja al final de la seva vida esportiva jugà uns mesos a Tercera amb el Manacor, era la temporada 1968-1969.

No fou fins als anys 80, durant les dues temporades del club a Segona B, quan el club tornà a tenir a les seves files a jugadors de les illes afortunades. Entre el 1985 i el 1986 fins a tres jugadors canaris arribaren al club.

El primer que arribà fou Fernando Alfonso Pérez, conegut futbolísticament com a Zurdo. Nat l’any 1959, es formà a la prolífica pedrera de la Unión Deportiva Las Palmas. Equip en el qual somiava triomfar i arribà a jugar en el seu filial. Sense oportunitats en el primer equip, fitxà pel Maspalomas de Tercera divisió. on demostrà que aquesta categoria li era petita pel seu nivell futbolístic. A milers de quilòmetres de terres peninsulars als anys 80 es feia difícil pegar el bot a equips de més nivell. 

Al novembre del 1984 Luis Torreblanca es lesionà de gravetat. Joan Company, tècnic de l’equip en aquell moment, provà sense massa èxit diversos jugadors per exercir les funcions de distribuidor al mig camp. La dinàmica de l’equip no era bona (era cuer) i al mercat d’hivern el president Pedro Parera tantejà alguns jugadors del perfil esmentat però inasumibles per a la modesta economia del Manacor. 

El mateix Torreblanca aprofità la seva extensa xarxa de contactes per trobar un substitut. Luis havia coincidit amb Tonono Rodríguez (actual responsable de captació del Las Palmas) a la Societat Esportiva Eivissa. Es posà en contacte amb ell per demanar-li si coneixia qualque jugador de mig camp amb talent i per descobrir. Tonono no ho dubtà i li recomenà Zurdo, que seguia al Maspalomas i que havia estat a un pas de fitxar pel Sabadell de Segona. Fet que un inesperat canvi d’entrenador fustrà. Tres dies després Fernando era a Manacor per entrenar-se a na Capellera.

Per Zurdo els mesos que passa al CE Manacor foren els millor de la seva carrera. Recorda amb nostàlgia el tracte rebut pels propietaris de la pensió de Can March on s’hospedava, o també la mateixa nit d’arribar a la ciutat quan anà a sopar al Bar Mingo. Quan entrà revolucionà el local, tothom anava a saludar-lo com si fos una estrella. També té ben present la sobrassada torrada de la mare de Toni Mesquida on anava a sopar de tant en tant, i per suposat la rebuda del vestidor que el feu sentir com a casa.

Ell venia d’una localitat de 12.000 habitants com és Arucas, no havia sortit mai de les Canàries i arribar a aquell Manacor que encara era un poble no li generà el més mínim problema d’adaptació. Esportivament aquella mitja temporada fou tot un èxit. Debutà tot just arribar, davant les urgència de l’equip, jugà 14 partits quasi tots de titular. Especialment destacat fou un partit a Sa Pobla que acabà 1-1, on el Manacor defensà estoicament el punt i Alfonso patí un fort cop a les lumbar pel que va demanar ser inflitat al descans per poder continuar.

També el darrer partit de la temporada contra el Ceuta, en el qual el Manacor tenia la imperiosa necessita de guanyar per mantenir la categoria. Zurdo marcà el primer dels quatre gols i el més important que ja encarrilà el partit. Alfonso encara recorda com després de marcar-lo Maties l’abraçà i li digué textualment “Canario el último partido vas y marcas”, també les paraules de Xisco Riera que freqüentment li deia “Canario, cuando me veas desmarcado pásamela que yo meto el gol”… Pel que el coneixerem (sí, contactarem amb ell!) Zurdo té el do de simplificar el futbol a la mínima expressió, una qualitat que poques persones tenen i tant necessària per poder triomfar. 

El segon futbolista canari que arribà fou Francisco Castillo Rodríguez. Ho feu la segona de les temporades a la divisió de bronze, és a dir la 1985-1986. Nascut l’any 1962 a Lomo Blanco, començà a jugar al club local on ràpidament destacà i passà a l’equip juvenil del Las Palmas on es convertí en un dels jugadors més destacats i a ser la principal promesa del club. D’exquisides qualitats tècniques, fou convocat per Roquel Olsen en 15 partits la temporada 1984-1985 en la que els canaris pujaren a Primera. 

De manera sorprenent Castillo no fou renovat i fou fitxat pel Manacor. De Francisco s’esperava molt, moltíssim, ja que venia amb un cartell destacat i tenia una de les fitxes més altes de la plantilla. No obstant això el seu rendiment no fou bo. Aquest fet juntament amb una sèrie d’aspectes de la seva vida privada, que es posaren en coneixement del club, provocaren que al mes d’octubre s’arribàs a un acord per rescindir-li el contracte a canvi d’1 milió de pessetes de l’època.

Castillo al·legà que s’havia incorporat tard i no havia fet pretemporada. I cert és també que el club no tenia la més mínima intenció donar-li una segona oportunitat per millorar i adaptar-se. Mai més es tornà veure  jugar Castillo en cap equip que es conegui. La vida deparava una altre camí i destí per Francisco. que morí l’abril de l’any 2015. De bon segur ha estat un dels jugadors amb més talent que han passat pel club.

El tercer jugador de l’arxipèlag que jugà al club fou Gerardo Sánchez, qui arribà la mateixa temporada que Castillo. Defensa (líbero) d’182 cm i corpulent, era tota una garantia i considerat un dels millors de la categoria en la seva demarcació. També format a Las Palmas on a l’igual que Castillo, jugà al primer equip tant a Segona com a Primera. Arribà procedent del Llevant on havia jugat a Segona B la temporada anterior. Afectat per algunes lesions jugà al Manacor 27 partits, 26 d’ells de titular. Sempre se’l recordarà per ser un jugador molt treballador i compromès amb el club. Amb el descens administratiu del CE Manacor retornà a les Canàries on es retirà jugant, també a Segona B, a les files del Telde.

L’encontre contra el Las Palmas serà un dels més importants de la història del Manacor, a partit únic i amb l’afició animant l’equip tot és possible. Somiar amb una victòria no és agosarat. Segurament Jaume Mut deu pensar el mateix i assajarà els llançaments de penals als entrenaments previs al partit.