Això sí. Partint de la pròpia experiència, de la lluita amb la matèria, des d’una (possible) recerca d’identitats, de punts de referència que, jo, com espectador no sempre sé desxifrar. Però m’interessa. La mostra m’ha agradat. He sentit curiositat. L’obra sembla més simple, com si ens volgués endinsar a un univers en qual la pintura són plans, són ratlles, son xaps i línies. Per arribar a aquesta escala, la seva pintura (normalment és tinta), l’artista primer ha bastit les imatges i tot seguit les ha de fer evolucionar a formes simples.
Hi ha pintors que s’inicien en un estrany i no justificat simbolisme que no podrien justificar. És una constant en les persones més primerenques, més interessades a sorprendre que no a pintar bé. Simple o complexa la pintura és el mirall de l’ànima. El simbolisme injustificat, no és, però, el cas de la mostra que comentam. Julve parteix d’anys de lluita amb formes i textures i ara (pens) ha decidit sortir a l’espai exterior, on la llum i les ombres no tenen el domini de la imatge, on la imatge esdevé un o més plans i on, en cada trast, hi agombola (crec) un concepte.
Arriscar, com a resultat d’una evolució personal, està bé; potser és necessari. No hi ha art sense lluita. Tampoc no n’hi ha sense treball, ni sense sensibilitat, ni sense ofici. Per la qual cosa és que em va agradar veure aquesta exposició, perquè és una porta oberta al precipici. Els seus quadres no són decoratius, són composicions.
