Miquel Bauçà ‘Càndil’: professor de trot

Establert des dels anys 70 a les populars quadres de Can Caramany a la recta de contratribuna de l’Hipòdrom des Pla, Miquel Bauçà ‘Càndil’ començà la seva carrera com a jockey i entrenador professional. Fou però a la dècada des 80 quan guanyà, gràcies als bons resultats, gran popularitat entre aficionats i propietaris. La seva relació amb els cavalls de carreres havia començat molts d’anys abans a nivell amateur debutant als 15 anys menant l’egua Mendi. Tanmateix venia d’una família de mercaders molt relacionada amb el món hípic.

Miquel tenia un estil únic i elegant damunt el cabriol i sempre es caracteritzà per ser capaç de treure bon rendiment als seus pupils fora fer ús del fuet. En aquest sentit, fou durant molt de temps, el professional de referència al qui acudir quan un propietari no tenia el rendiment esperat del seu trotó.

‘Càndil’ era especialment bo amb cavalls conflictius i en moltes ocasions utilitzava recursos i tècniques d’entrenament poc habituals. Això ho podem corroborar en diversos exemples. Gary Pile era un cavall francés que en el moment de la seva arribada va decèber ja que s’esperava molt més d’ell. La propietat el va confiar a diferents preparadors sense obtenir resultats mínimament acceptables. Finalment quedà a pensió a les quadres d’en Miquel. Amb hores d’entrenament, canvis de ferradures i brida, el cavall millorà espectacularment fins al punt que guanyà en diverses ocasions la carrera estelar. 

Dadivar JR era un cavall nacional que no aconseguia un trot regular ni acabar una carrera sense galopar. Després de mesos de treball, Miquel ‘Càndil’ arribà a la conclusió que una alimentació hipercalòrica i l’excés de treball eren el problema. Fet pel qual deixà de passejar-lo pràcticament entre setmana. Al poc temps la millora fou evident fins a consolidar-se com un cavall de categoria intermitja i córrer posteriorment als hipòdroms eivissencs fins una edat ben avançada.

Qualvarin fou importat també des de França per la Quadra Zalamea. Venia amb l’etiqueta de ser un molt bon producte. Criat pel prestigiós Henry Levesque havia destacat als país gal com un velocista amb un rècord d’1,16 i que per cert igualà a les illes. A més les seves tres darreres actuacions a l’estranger es contaven per victòries. Això no obstant, com es diu col·loquialment quan fou aquí “deixà la via dins el barco” i ni tan sols aconseguí agafar el trot.

Després que diversos preparadors l’haguessin custodiat fou confiat a ‘Càndil’ qui entrenant-lo sobre l’asfalt li feu recuperar el pas i la seva millor versió. Debutà ni més ni menys que un any després de la seva importació amb un victòria espectacular de més de vint metres. Quan dies abans Miquel pronosticà a alguns aficionats de l’hipòdrom tal fet, ningú el cregué. Càndil sempre feia les provatures a primeríssima hora del matí creant el dubte entre públic i apostants sobre els rendiment dels seus exemplars.

Com a preparador educà i entrenà molts de poltres, però la sort no jugà al seu favor a les clàssiques, de tal manera que mai aconseguí cap Gran Premi Nacional ni tampoc cap Gran Premi Manacor. Als 80 Miquel fou el jockey de distingides quadres com la Peña Alazan i també de la Peña Huracán, convertint al seu màxim exponent, Huracán Quito, en un nacional destacat. També fou l’home de confiança de l’importador Rafel Morlà i en algunes ocasions viatjà a França per tal de donar el vist i plau d’algun cavall abans d’aquirir-lo. D’ells ja en parlàrem en un article anterior sobre Gamin d’Isigny. Ja a principis dels 90 fou el jockey i preparador titular de la reconeguda quadra Son Blai de Muro, que en aquells moments iniciava el seu camí en el món del trot amb Matusser i la danesa Fine Tonic.

Bauçà a més fou un vertader professor de trot, ja que pels seus estables desfilaren multitud d’aprenents com el seu fill Joan. De fet, entrada la dècada dels 90 li cedí la responsabilitat de menar els cavalls de la quadra. La seva darrera participació en cursa fou a principis dels 2000 amb Detroit Hanover, mostrant encara les seves destreses sobre el sulky.

El mestratges del pare sobre el seu fill són evidents ja que comparteixen el mateix estil. En Joan, el qual ha realitzat estades als Estats Units, a dia d’avui destaca per l’entrenament sobretot de poltres i potranques que inclús li envien des d’Escandinàvia per tal que les prepari per les corresponent proves de qualificació. Joan a més quasi sempre participa al dos Grans Premis de primavera. Va guanyar al 1995 i 2008 la clàssica manacorina amb Velvet Blai i New Star Blai.

El seu fill no fou l’únic deixeble destacat. També ho foren Guillem Andreu ‘es moro’ o Joan Toni Hernàndez. Andreu és avui en dia un del conductors més destacat del panorama balear mentre que Hernàndez emigrà a França on arribà a treballar per Jean Pierre Dubois. Tal vegada un dels millors entrenadors i criadors de tots el temps del panorama mundial.

Bauzà encara acudeix a diari als estables que regenta el seu primogènit per tenir cura d’alguns exemplars i ajudar amb els tasques diàries. Malgrat sigui a la pista de passeig encara és un goig veurer-lo a les regnes d’una bístia amb les seves mans d’or.

Així mateix Miquel encapçalà el rànquing de menadors al municipal durant la major part dels 80, tenint el palmesà Tomeu Estelrich com a màxim competidor i essent especialment disputada l’estadística del 1987. Fora cap tipus de dubte, si el trot manacorí tengués un Hall of Fame, Càndil ja hi seria.