Ara fa més de cent anys, un grup de pioners ben vestits trepitjaren la platja de Porto Cristo amb un gest entre preocupat i d’il·lusió. Sabien que estaven a punt de fer història, però també que, com tothom qui intenta fer coses noves, la fita pot anar malament. Andreu Amer Nadal, n’Andreu ‘Correu’ anava ben pentinat, bigot i clenxa perfectes. Ell és qui comandà la prova definitiva. Era 1915 i aquesta és la història del primer ‘submarí’ construït al municipi.
Amer ja n’estava ben familiaritzat amb la mar. Ell mateix havia construït una espècie de pastera amb la que un cop va sortir de pesca. Deim un cop perquè es va enfonsar la primera vegada… Però el que podria semblar un fracàs fou la idea de poder anar més enllà. En aquell precís moment va assegurar als amics que l’acompanyaven, Salvador Vadell Ginard i Antoni Bonet Miquel ‘Fai’, que dissenyaria un vaixell que mai podria enfonsar-se. “Perquè tancarà igual de damunt que de davall”, digué.
Aquella primera barca casolana tenia una gran vela feta de llençols robats al seu oncle, Joan Amer, retallats i cosits d’amagat fins a donar-lis forma a la Cova des Pelats. Els Amer eren família intel·lectual. A Porto Cristo gairebé des dels seus anys fundacionals, ells foren els qui excavaren les runes de la basílica paleocristiana de Sa Carrotja. Descobriren i explotaren la denominada com a Cova de Santa Elena, i des del seu palau de Cas Correu feren una intensa campanya de localització i estudi de nombrosos jaciments arqueològics del litoral i la comarca.
Andreu ‘Correu’ va estar entre sis i set anys a construir el submarí. Va començar en algun moment de l’any 1908, i no va acabar fins a principis de 1915. El carnet d’inscripció marítima de l’aparell deia que en aquells instants, Andreu tenia 26 anys. Va estar estona perquè aquesta no era la seva única ocupació. Encara que feia vida a Porto Cristo, treballava al banc que don Andreu Llabrés tenia a Manacor. Més tard es treuria la carrera d’aparellador.
Va utilitzar 36 taulons de vint pams cada un, serrats a mà. Molts d’ells per dos nins que l’ajudaren a dos cèntims de pesseta el tauló: en Pep i en Cifre. Ell mateix va dissenyar tots els plànols. Va sortir amb forma de puro, amb una torreta central a la part superior que tancava hermèticament. I encara que fos tot fet amb fusta, estava folrat de zinc. Amb petites lluernes o ulls de bou rectangulars als laterals, tancats amb vidres gruixats, que encara es conserven conjuntament amb les eines emprades.
La seva eslora de 7 metres coincidia excatament amb la de l’Ictíneo del català Narcís Monturiol, pare espanyol dels submarins amb el murcià Isaac Peral. La fulla de registre de la Comandància de Marina de Mallorca, amb data de 24 de març de 1915, diu que a la seva part més ampla, o sigui de màniga central, feia 1,82 metres i que de ‘puntal’ o altura interior útil 1,58 metres. El seu desplaçament era de 6,27 tones.
Mil pessetes
L’embarcació, a la que va posar el nom de ‘Naturaleza’, va costar exactament mil pessetes. ‘Correu’ es va prendre molt seriosament aquell insumergible. Tot d’una que tengués els papers el volia provar, volia saber si podria complir aquella promesa. El 16 de març aconsegueix la Llibreta d’Inscripció Marítima, que diu “Apostadero de Cartagena, provincia de Mallorca, distrito de Palma”, propietat d’Andreu Amer, nat el 3 d’octubre de 1888 i domiciliat al carrer Burdils (la llibreta diu erròneament calle Burdeos, en castellà).
Alçada regular, complexió robusta, cara sana, cabells rossos i ulls cels. Coix de la cama esquerra. Tot això deia al seu carnet, de dues pàgines i cinc segells. El director local de Navegació i Pesca de Palma, Miguel A. Montojo, li va firmar l’autorització perquè botés la ‘Naturaleza’ com a barca de pesca d’esplai. Després de pagar les quatre pessetes del document estava tot llest. La platja esperava.
Com que el submarí havia estat fet al garatge familiar del carrer Burdils, davant la platja, va bastar amb uns corrons de fusta per desplaçar-lo fins a l’arena. Els nervis així com s’acostà a l’aigua van deixar pas a les rialles… funcionava!! navegava!. El submarí anava impulsat per una petita caldera amb una ximeneia diminuta. I aquí ve la ‘decepció’: que mai fou un submarí com a tal sino un insumergible, un cos estanc que va navegar per l’interior de la badia de Porto Cristo i va restar amarrat uns anys a s’Enderrosall petit, devora Cas Correu. Fins que un temporal el va desfermar i el va deixar varat a la platja.
…I allà va quedar, abandonat, perquè nins i adults el fessin servir de joguina i poc a poc li anassin arrebassant les plaques de zinc fins a deixar-lo en les costelles. Fins que Antoni ‘Fai’ va acabar desballestant-lo. Per cert, en Pep i en Cifre fins i tot tenen una glosa que diu així: “En Pep fa ses ximenees / En Cifre es ventadors / Vaja unes putes idees / Per posar noms a tots dos”.
