Arnau G. Sansó
Després d’onze anys d’intensitat i cridades telefòniques, Catalina Vadell ha deixat aquest estiu la gerència de l’hospital de Manacor. Portenya com és i vol ser, ara ja més tranquil·la, compagina el temps entre les aficions i la família, sempre amb l’intenció d’ajuda i servei. Com sempre.
-Com és la vida sense la pressió d’haver de dirigir un hospital comarcal?
-Molt tranquil·la. El nivell de pressió ha baixat moltíssim, me sent relaxada, disfrut de l’estiu, vaig a nedar, a caminar i puc passar tot el temps que vulgui amb la meva família. Després d’haver fet feina des dels 23 anys de metge i aquests darrers 11 com a gerent de l’Hospital de Manacor, trob que és un descans més que merescut i que agraesc molt.
-Quin considera que és l’estat de la sanitat pública?
-Bastant bo, encara que dista de ser perfecte. Segueixen havent-hi problemes, o millor dit reptes pendents. Un dels més importants és la manca de personal que hi ha avui en dia, però no només a Manacor: és un problema que està afectant a hospitals i centres mèdics de tot arreu. A més a més, la pandèmia ho va capgirar tot, especialment les llistes d’espera; llistes que quan per fi crèiem que s’haurien estabilitzat, han tornat a incrementar. Malgrat aquests problemes que encara ens afecten, la sanitat pública és el millor que tenim. Hi ha feina a fer i s’han de canviar les estratègies, però indubtablement s’ha de conservar i millorar tot el que es pugui.
-Passarà consulta a la privada o enfocarà la seva vocació per una altra banda?
M’he jubilat. La meva etapa de metge i gerent ja ha acabat. És vera que metge ho seré tota la vida encara que no exerceixi d’això, però ara me vull centrar en aficions, la meva família i donar suport a AIPC, partit en el que crec fermament, per poder millorar Porto Cristo.
Ara me vull centrar en aficions, la meva família i donar suport a AIPC
-A què li fa ganes dedicar el temps que no tenia fins ara?
-Me fa moltes ganes seguir tocant el piano. De petita en vaig estudiar però ho vaig haver de deixar quan vaig partir a Barcelona a estudiar. Tampoc és que vulgui acabar els estudis de piano, però si que vull tornar a tocar. També vull dedicar el meu temps a la història, a llegir, viatjar, cosa que no he pogut fer pràcticament aquests darrers 10 anys, i intentar acabar el meu màster en Egiptologia.
-Quins són els reptes hospitalaris que deixa pendents?
-Aconseguir contractar tots els professionals que necessita i mereix l’hospital. Que no hi hagi hagut més personal no ha estat mai un problema econòmic de l’Hospital de Manacor, sinó un problema que patim tots. També vull que es visibilitzi més el centre, ja que xerrant de comarcals, molta gent que no es d’aquí prefereix anar al d’Inca per proximitat, perquè no es fan una idea de la bona feina que es fa al de Manacor.
-Té la sensació que els anys han passat massa ràpid?
-Passen vertaderament aviat, però no hem de plorar perquè hagin passat, hem de recordar tot lo bo que ens han duit, i sobretot aprendre del que ha anat malament. Tot són etapes, i d’aquesta que acaba n’estic més que contenta. Ara toca estar amb la família i gaudir de la vida sense la pressió constant de la feina. Tampoc és que estar-hi pendent fos res dolent perquè era la meva feina i la disfrutava molt, però en temps de festes en família o dies lliures haver de tenir el mòbil devora en tot moment per si hi havia algun problema me feia enfora d’aquesta desconnexió que cercam en dies com aquests. Record que el dia de Nadal del 2020 durant el dinar vaig rebre una cridada de la feina i fins una hora més tard no vaig tornar a la taula. És clar que no me sap greu, però me sent un poc més alliberada ara.
-De què està més satisfeta?
-El repte més present i del que estic més orgullosa és l’obra que s’està fent: s’està ampliant un 70% del que era l’hospital abans, i passam d’aproximadament 25.000 metres quadrats a 40.000. També d’haver pogut ajudar a la gent tant quan era metge, com gerent; i sobretot que el pla director d’ampliació i reforma de l’hospital sigui una realitat.
-Un punt negre?
-L’ansietat, angoixa i incertesa durant la pandèmia; però xerrant d’altres moments, reiter que la manca de personal és una cosa que ara que me’n vaig de l’hospital encara me deixa amb mal gust de boca, perquè encara falta gent i les llistes d’espera no estan ben controlades, i crec que puc dir que hem fet tot i més perquè funcioni. Tot i això, no tot és dolent ja que des de l’octubre de 2012, que és quan vaig començar de gerent, fins enguany, hem passat de 950 a 1.300 treballadors.
-Hem après res de la pandèmia com a pacients?
-No, n’hem sortit més cremats i més egoistes. La pandèmia ha fet aflorar la gent bona però també una minoria de gent que es deixa endur per aquests sentiments més negatius com la por o l’egoisme. Es vera que tothom va patir molt, però pareix que ara que ha acabat hem tornat a la nostra visió individual, i després d’una situació d’aquesta magnitud no crec que hauria de ser així.
De la pandèmia n’hem sortit més cremats i més egoistes
-Recomanin’s un llibre per aquest estiu
-Darrament he llegit la Trilogia del Baztan de Dolores Redondo, i seguint amb l’egiptologia, he llegit El Sueño de Los Faraones de Nacho Ares. Tots magnífics.
-La vida a Porto Cristo és…
-Simplement meravellosa, i més durant l’estiu. Vaig néixer aquí, tal com el meu pare i el meu padrí, així que estim molt Porto Cristo. És un vertader plaer poder disfrutar aquesta nova etapa que comença amb la tranquil·litat que hi trob.