Miquel Mas Gayà (Manacor, 1943), va ser campió del món de ciclisme a pista darrere moto stayer l’11 de setembre de 1965 al velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià. Un èxit que l’ha ‘perseguit’ tota la vida i pel qual encara se’l recorda a tota la comarca. Ara, acabats de fer 80 anys, es dedica a entrenar joves promeses a la Penya Ciclista Toni Gelabert.
-Què ha après aquests durant aquests 80 anys?
-Moltes coses. Si hagués de definir-ho amb una frase, seria agafa l’ofici que t’agradi i sempre disfrutaràs com si mai fessis feina.
-Com va entrar al món de la bicicleta?
-Vivíem al carrer d’Artà de Manacor. El meu pare, Miquel Mas Grimalt, feia de mecànic, de massagista i del que fes falta per a equips ciclistes professionals d’àmbit nacional. Va sortir a la Vuelta a España amb l’equip Minaco-Gorila, per exemple, i en voltes d’una setmana. Podia desmuntar i tornar a muntar les bicis de tot l’equip d’un dia per l’altre. Així que era una cosa familiar. Vaig començar de jove corrent el que hi havia i entrenant sense llum. Eren bicis pesades d’entre 10 i 11 quilos… ara pesen la meitat. Record que la que tenia costava 3.000 pessetes, muntada a mà a Petra.
-Un ciclisme perillós…
-Un dia gairebé me vaig menjar un carro a prop de Son Peretó, a la carretera de Sant Llorenç. Me va xapar la bicicleta en dues parts. És curiós, però el primer que fa un ciclista quan pateix un accident és comprovar la bicicleta per saber si pot continuar. Després ja mira si s’ha fet mal ell.
-Què fa que un ciclista sigui bo?
-La disciplina és important. Encara que avui dia se li doni molta importància a les barretes, els gels o entrenar per watts… allò important és ser constant i saber manejar l’eina amb què treballes, sense això mai no es pot ser un bon professional. Trob a faltar aquesta base. Tot es professionalitza massa ràpid, i en això hi tenen molta influència els pares.
-Sempre va córrer a pista?
-No!, de fet al meu darrer any gairebé guany la Vuelta a Granada.
-Quin va ser el seu millor moment?
-La gent sol pensar lògicament que és quan vaig guanyar el campionat del món als 22 anys, però aquest no va ser el dia més feliç de la meva vida. Perquè no sabia massa bé ni on em trobava, era dins una bombolla. El meu campionat del món el tenc ara, entrenant molts al·lots joves, que entre tots formam una família. Això sí, gràcies a allò la gent encara me reconeix i m’atura pel carrer després de tant de temps… m’abracen com si fossin nins petits.
-Com va saber que tenia hepatitis en el moment més important de la seva carrera?
-Encara que no ho sabés ja convivia amb l’hepatitis C abans que la me diagnostiquessin. Solia tenir flato i mal d’estómac quan corria, però me pensava que eren nervis. A la ronda classificatòria d’Anoeta ja em feia mal un costat, però sempre vaig pensar que era perquè uns dies abans un cotxe ens havia tomat quan entrenàvem. El meu pare i els metges que estaven amb mi van pensar primer que era un atac de fetge… dijous i divendres me van fer mil proves i vaig estar sense menjar res fins dissabte al matí. Curses n’hi ha moltes, però vida només una…
-Vostè és un home que sempre sol riure
-Tota la meva família i els amics saben que quan estic callat és perquè o estic nerviós o enfadat.
-Recordins com va ser la cursa que el va fer campió del món a Sant Sebastià
-Era l’11 de setembre del 1965. El públic basc sempre és una garantia, com ja passa a les voltes de ciclisme en ruta. La final es va endarrerir. Es va córrer a les 17 hores perquè va ploure una mica i la pista patinava molt. Vam ser 8 corredors. La cursa final va durar una hora, durant la qual vaig haver de remuntar per poder guanyar el representant belga.
-Entrenava molt al ‘rodillo’?
-No he fet mai ‘rodillo’, només els dies de pluja. Normalment entrenava la pista fent carretera. Vaig arribar a córrer a l’antic velòdrom de Manacor, mig abandonat, quan ja havia d’esquivar els clots i les herbes.
-I ara?
-Ara solc entrenar els dimarts, dijous i dissabtes, una mitjana d’entre 70 i 80 quilòmetres cada sortida. Però està clar que els anys pesen… l’altre dia en acabar me feien les orelles i tot de cansat.
-Què hauria fet amb les bicicletes d’avui dia?
-Què hauria passat no es pot saber, me fan al·lèrgia les comparacions. Les bicis han canviat i pesen menys, però jo no hi podria anar ara amb una de contrarellotge, per exemple.
-Quin és el secret per ‘afinar’ bé una bici?
-El manillar, el ‘sillin’ i els pedals, si una d’aquestes tres zones te fa més mal que una altra és perquè la bici està malament i tendràs problemes d’estabilitat.
-Ha tengut qualque accident gros?
-Corria una prova de Madison a un velòdrom de Castelló, quan el ciclista del davant es va creuar. Vaig sortir disparat a l’aire amb les cames cap amunt i em va atropellar el del darrere. Me vaig fracturar els dos braços. Encara record que una monja me va venir a posar una injecció enorme. Però me vaig fer un invent per poder entrenar. Vaig arribar a pujar el Puig Major amb una sola mà. Els ciclistes han de ser de carn de cavall per ser bons i aguantar. Una combinació de cap i cames.
-Manacor és el millor poble del món?
Manacor és un poble especial. No hi ha hagut festa, que no hagi estat religiosa, amb tanta gent com el dia que vaig arribar després del campionat del món. Fins i tot les Perles van tancar perquè les perleres me poguessin veure, els escolars prepararen banderetes… Era tanta la gent que ens felicitava des que vam sortir de Palma que vam arribar dues hores tard a Manacor. Anàrem a l’Ajuntament, a l’església fins a Na Camel·la.
-I fins i tot arribaren al seu estimat carrer d’Artà
-Tots els carrers anàven plens… Però el d’Artà va ser especial perquè el van enramellar amb paper de vàter. Tenint en compte que molta gent encara es torcava amb paper de diari era tot un luxe [somriu]. Una dona l’endemà ho va recollir i se’l va endur a casa…
-Un desig
-Continuar com estic. Que me deixin disfrutar de la meva vida.
