Marga Serrano Servera (Son Servera, 1972) és propietària de la seva pròpia editorial amb què acaba de publicar ‘Em diuen Va-len-ti-na’ un conte infantil sobre el bullying amb les il·lustracions de Roser O. Salom, que aquest proper divendres 21 de juliol a les 20 hores serà punt de referència d’una taula rodona al gabinet de psicologia Vila de Paz de Manacor.
-És el seu primer llibre infantil? És complicat fer-ho sent adult?
-No, en realitat durant la pandèmia en vaig escriure un sobre el dimoni de Manacor que es titulava ‘Em vull vestir de dimonió’. És difícil perquè has de baixar diversos escalons, tenir molta empatia i intentar pensar com ells. Aquest en concret, per exemple, va dirigit a nines i nins a partir dels 8 anys.
-Vostè mateixa va ser víctima de bullying… Ho va parlar al seu moment?
-Durant onze o dotze llargs anys… molts de l’escola i també a l’institut. Però era una cosa que tenia aparcada. En aquells moments no vaig demanar ajuda als meus pares ni vaig anar a teràpia. La presentació del llibre va acompanyada d’un vídeo on surten tres dones víctimes d’entre 47 i 50 anys… i la darrera som jo. Molts se sorprenen en veure’m perquè no en tenien ni idea.
-El temps ho cura tot?
-Amb la perspectiva puc veure en què em va canviar la vida… i les coses positives que va tenir, perquè també n’hi va haver.
-El llibre explica la seva història?, Valentina és vostè?
-Vaig pensar que escriure aquesta història i en aquest to m’aniria bé com a teràpia. No explica exactament la meva història, però té moltes coses en comú. La història d’una nina que no troba un espai de seguretat a ca seva i que creu que ella mateixa ho pot superar.
-Per què no ho va explicar?
-Perquè estava avergonyida de reconèixer-ho i de com podrien reaccionar els meus pares, que actuessin contra els assetjadors.
-Què és el que més la va afectar al seu moment?
-El que no m’entrava dins el cap és que també hi pogués haver assetjadores, en femení. Perquè les veia com a iguals i com a part de l’ajuda o solució, i no obstant vaig sentir la mateixa pressió. El problema també és a l’espectador, el que no fa res i es converteix en còmplice. Curiosament alguns són ara amics meus.
-Quines conseqüències va suposar aquesta pressió?
-Una conseqüència directa fou que vaig deixar els estudis. I això que volia començar dues carreres, Psicologia i Criminologia… però vaig sentir que no m’ho mereixia; em vaig quedar sense forces per tornar-ho a afrontar tot amb gent diferent. No podia concentrar-me en els estudis, no destacava a classe. Estava completament bloquejada.
-En quin punt es troba ara?
-Ara em considero una persona amb autoestima, forta, creativa, segura de si mateixa. El fet que m’agradés escriure va ser un refugi per a mi. Col·laborar amb una revista local com era el Cala Millor7, recopilant receptes de cuina a través de la memòria local i redactades d’una manera diferent, em va fer que em sortissin altres propostes. Vaig sentir com la gent em respectava i em mirava millor.
-Per cert, Quan va començar a anar a teràpia?
-Quan era adolescent vaig decidir anar a la psicòloga perquè no veia res que m’agradés en mi. Mai no m’havia mirat al mirall, per exemple. Perquè vegi fins on arribava. De mica en mica i amb l’avenç de les sessions vaig descobrir una Marga que em va encantar.
-Arribats a aquest punt… Quina era exactament la causa del bullying?
-Va ser pel llavi leporí. Aquest era el principal motiu, encara que personalment jo mai no li havia donat tanta importància. Necessita moltes intervencions. Irònicament darrere cadascuna d’elles em sentia cada cop més contenta… però després arribava el judici exterior.
-Què ha après?
-Tot això m’ha fet una dona molt forta i he desenvolupat molt més la meva creativitat. He après a sentir compassió envers els meus assetjadors. I a dir les coses bones de la gent que tenc a prop.
-Fins al punt de convertir-se en editora i bregar amb tot això
-Així és. Primer vaig editar una revista que anomenada ‘Ala est’ i que va haver d’acabar amb la pandèmia, i després va venir l’editorial Purpurina, un projecte personal que ja va pels 19 llibres, des de novel·la fins a assaig, passant per llibres infantils.
-La literatura com a alliberament emocional
-Ha estat un alliberament i un atreviment personal brutal. Estic enfadada amb mi mateixa per no haver-ho fet abans. T’adones que tenim una llibertat tan gran i que moltes vegades no exercim, que fa ràbia. Estic començant a potenciar la part positiva. Vull que el llibre serveixi no a una, sinó a moltes persones.
